diumenge, 13 de setembre de 2020

Cul de sac

En una bonica tarda de finals d'estiu, va començar a escriure unes paraules que sabia amb tota seguretat que no arribarien enlloc. En aquell moment, quan encara era a temps de parar, va pensar si valia la pena seguir endavant en aquella tasca inútil. Però no se sap si va ser per insensatesa o per una rutina incipient, que els seus dits van seguir prenent les tecles. El silenci de l'habitació era només trencat pel soroll sord del teclat de l'ordinador. Va pensar aleshores que potser preferia el so d'un llapis sobre el paper rugós i va tornar a escriure a l'ordinador. El canell, després d'uns minuts, estava adolorit, no recordava el cansament que suposava escriure lletres amb la mà. La musculatura dedicada a l'escriptura manual es trobava del tot atrofiada. I mirant al sostre en silenci i cridant dins seu, maleïda tecnologia, havia decidit tornar al teclat. Almenys, durant una estona, el so del llapis resseguint el paper, va donar vida a l'habitació. Però el so del teclat, rítmic i constant, no el molestava. Fins i tot, semblava que el relaxés. Les paraules anaven sortint una rere l'altre, sense fer cap mena d'esforç. On aniria a parar? I aleshores, amb aquesta paraula, parar, va decidir que havia arribat al final. Havia de fer-se el sopar. I així, amb una certesa que l'havia acompanyat des del principi, aquelles paraules no van arribar enlloc.

8 comentaris:

NoName ha dit...

Doncs jo trobo que el teclat del(s) meu(s) Mac(s) són bastant silenciosos. Una mica de soroll encara en fan, però no és res comparat amb els teclats normals... Llavors diria fins i tot que prefereixo el meu teclat de Mac a l'escriure sobre un paper, tot i que encara tinc mans en condicions d'escriure i de tant en tant les faig servir per dibuixar uns han-zi horrorosos. És a dir, en el fons em falta la pràctica...

I ara que ja he teclejat el comentari aniré a provar mesclar una mica de carn amb pebrots i ceba dins una planxa de peix ^^

(vull dir de peix, no de Peix, ja m'entens)

XeXu ha dit...

Estem tan acostumats a teclats i pantalletes que ara escriure a mà suposa un esforç. A més, si realment es vol que arribin a algun lloc, que no sé si és el cas, les has d'acabar passant a màquina... els bolis i els llapis estan en perill d'extinció?

artur ha dit...

Hauries de provar a escriure amb una màquina... com una Olivetti , per exemple ! potser t'agradaria i tot.... fins i tot té campaneta, que t'avisa al arribar al final del paper ! :)
Salut !!

Peix ha dit...

NoName, les entrades d'aquest blog (bloc de notes) les escric amb un teclat de "papallona" tan controvertit dels MacBook. I fa un soroll així mig apagat. I dibuixes cares xineses i les fas servir com a pell?

XeXu, tinc una llibreta on escric idees, però al final, tot allò que vull que quedi, al final ho faig a l'ordinador. I és perillós, perquè si per alguna raó se'm fa malbé i també em quedo sense les còpies de seguretat, es perdrà. Amb el paper hi podria haver un incendi o algun desastre similar. Es pot viure amb el neguit de perdre algun text? En tot cas, anant a la pregunta que formules, la meva resposta és sí. Quan serà? Això ja no ho sé respondre. Amb el temps, amb l'evolució de la societat, quedaran només plastidecors.

Artur, recordo que s'havia de fer molta força a les màquines d'escriure (les manuals). Les poques vegades que n'havia fet servir, encallava les diferents lletres i acabava brut de la cinta intentant-ho posar bé. I després, si t'equivocaves amb alguna lletra, havies de tornar enrere i tornar a prémer la tecla amb el tipex aquell estrany posat i vigilar que no es desquadrés el paper... El so de la màquina d'escriure, però, m'agrada. https://www.youtube.com/watch?v=G4nX0Xrn-wo

artur ha dit...

Gràcies pel vídeo musical ! Tot un clàssic...com la màquina d'escriure :)

NoName ha dit...

Doncs jo no tinc ni he tingut cap problema amb les tecles dels 2 MacBook Air personalitat propia, ni tampoc amb els MacBooks previs a aquests. Això si, no els foto cops de puny quan es posen lents i intento netejar-los periodicament, sóc persona amb manies que a més a més intento conservar. Quan entro a casa em trec les sabates, intento treure la pols regularment que sino se'm tapa el nas, no aguanto veure els banys gaire bruts, etc. Si m'he de queixar d'alguna cosa dels Air és que la RAM no és actualitzable, el disc dur és més aviat de poca capacitat i allò que et venen a Amazon per reemplaçar una mica massa car, i bé, hi ha la merda aquesta de journaling o què dimonis és que va menjant espai útil del disc dur amb copies de les últimes coses que vas mirar i tal. Super cutre!!

M'agrada l'idea de les cares xineses, encara no tinc tant nivell però segur he de pràcticar per arribar-ne. hahaha

P.S.
La nit que vaig somniar que era un dimoni amb ulls verds macos i cara vermella lletja em vaig asustar tan fort que em vaig despertar :-P

Peix ha dit...

Ahà! L'error es troba amb les teves manies conservadores! Quan un ordinador va lent, per definició, cal colpejar el teclat. Quan algú t'ha escrit per qualsevol mitjà d'internet alguna frase que consideres ofensiva, cal colpejar el teclat.

Als MacBook antics es podia canviar la RAM, el disc dur i la bateria. Gràcies a això encara conservo un mac del 2008. Els d'ara, amb tot integrat, més fins, més silenciosos, més collonuts, no duren ni la meitat de temps. Una pena.

PS: Espantar-se de la pròpia cara, ni que sigui la d'un dimoni, és motiu d'anàlisi i d'estudi profund. Però el que trobo més curiós és per què coi somies que eres un dimoni i et miraves en un mirall (o algun dispositiu que fes una funció similar) i no anessis a fer el "mal" pel món. Quin desperdici... Procura somiar millor la pròxima vegada.

NoName ha dit...

Què va Peix, de què parles! Si l'ordinador va malament, cal colpejar la taula de cristal, si no la tens te la pots comprar online. O com a molt pots colpejar la paret!

Espantar-se de la pròpia cara ja és algo, t'ho dic jo que ho he patit! No pots trobar curiós un somni que no coneixes, per casualitat era a casa de l'avia i a un cert moment, passant per davant un mirall vaig observar que ja no en tenia reflexió. Llavors evidentment vaig començar a sospitar coses i tornar a passar per davant del mateix mirall a comprovar si de debo ja no em veía, amb cura que no em vegès cap altre de la família, és clar. I de cop, després d'uns quants intents fallits, miro i en veig una bèstia amb ulls verds brillants, matadors, i una cara més lletja de mig-Alien vermell que mai a la vida m'hauria esperat veure com a meva! I em va fer tanta por veure'm que em vaig despertar. Encara sort que no em va tocar somniar amb el moment quan la meva mare haguès descobert el desastre, no et pots imaginar l'escàndol que m'hauria tocat aguantar...