dimarts, 14 d’abril del 2020

Nostàlgia

Avui he rebut un correu electrònic que m'ha deixat força descol·locat. No era propaganda, era d'una persona coneguda. He pensat. Encara s'envien correus? Aleshores he llegit el cos del correu i era una cadena de missatges. Estava mirant el correu pel telèfon. Me l'he mirat bé. Sí, era el de sempre. He mirat el dia que marcava. 14 d'abril, 2020. Tal com esperava. He anat al portàtil que, aparentment, era el mateix que tenia ahir. He mirat el dia. Dimarts, 14 d'abril de 2020. Tot correcte. He obert un navegador. A la barra he escrit: Quin dia és avui?. He obert el primer resultat que ha sortit i he mirat la data. 18 de juliol de 2009. Ara ja tenia sentit. M'havia transportat a la primera dècada del segle XXI. Per això he rebut un correu, per això el correu era d'una cadena de missatges. En aquests dies tan estranys, tot és possible. M'ha recordat a les cartes que s'enviaven, amb el seu cost corresponent pel paper, el sobre i el segell, abans que existís internet o aquest fos accessible a la majoria.

I de què tractava la cadena de missatges? D'enviar poemes. El Poeta del Mató se sentia radiant. —Per fi podré sortir d'aquest bloc de notes!— I jo: —De cap manera sortiràs d'aquestes quatre parets!— Encara que em feia força mandra he enviat un poema d'un autor conegut, perquè sí, perquè no tinc cap dret a trencar la cadena, que ho faci algú altre. Però, ai las, tenia ganes d'escriure aquesta expressió, el Poeta del Mató, en un últim moment s'ha colat i ha deixat també aquest poema:

La teva veu

La teva veu em fon el cor i m'adorm amb un somriure.
És suau i melòdica, d'una calidesa
que embolcalla i reconforta.
No menjo, no bec, no respiro; no em cal.
I la pell s'enganxa als ossos
i els ulls s'enfonsen i desapareixen.
El vent enlaira un cos fet a bocins
que es confon amb el teu so, sempre transparent.

Poeta del Mató

Notes:
Aquest poema ja l'havia deixat per aquí però ha canviat tant que no té res a veure.
Parla, si no està prou clar, de la mort i de com el poeta s'hi deixa caure als seus braços.
Si he de ser sincer, crec que és una merda de poema però què hi farem…

8 comentaris:

NoName ha dit...

Culleres! Una cadena de missatges poètics, qui sóc jo per trencar-la?!

«La teva veu

La teva veu és nirvana,
Fosca i profunda, d'una calma divina
que apaga qualsevol tristesa, qualsevol dolor.
La teva veu és la crida ancestral,
Desitjo submergir-me amb tu a l’abisme.»

-- Poeta de la gespa a la tardor

Peix ha dit...

Fantàstic aquest Poeta de la gespa a la tardor! El Poeta del Mató ara té enveja.

NoName ha dit...

El Poeta del Mató pot pintar-se amb verd per dissimular :-P

artur ha dit...

Jo també mi afegeixo, no sigui que trenqui la cadena i em caiguin les mil malediccions de les tenebres.....

La teva veu
es torna silenci,
i el teu silenci
es torna expectació,
després d'haver-me preguntat
quina es la contrasenya del meu xat !.

El Poeta de la xarxa perduda.

Salut i alegria .... el emails existeixen !! :)

NoName ha dit...

Quina espurna de geni en el Poeta de la xarxa perduda!! Es mereix un premi i tot ^^

Peix ha dit...

Això sí que és nivell!
No hi ha millor premi que un reconeixement molt sentit.

La meva enhorabona Poeta de la xarxa perduda, tens el meu reconeixement, te'l mereixes.

NoName ha dit...

Em sembla que a causa del virus el XeXu no tindrà l'energia necessaria per continuar això dels missatges - ja pots anar preparant el següent post, la cadena està trencada.

Peix ha dit...

Tens raó, quina desgràcia...
He de dir que la cadena per correu també va quedar trencada. I no va ser per culpa meva.

Creative Commons License