I: Exposició
Prefereixo les històries que acaben malament o fins i tot les històries estroncades que deixen obert el seu final perquè la majoria tenen un final feliç, un final que tothom espera. Amb totes elles ja no és saber com acabarà sinó com s'ho farà el bé per guanyar el mal o com acabarà tot ben lligat. I a mi, i segur que no soc l'únic, de vegades, m'avorreixen.
II: Correcció
Vaig llegir un llibre ja fa temps que, des de la pàgina u, vaig voler que tot s'arreglés, que el bé guanyés al mal. Ho vaig desitjar amb totes les forces i, a mesura que m'acostava al final, l'angoixa perquè passés, amplificada per la brutalitat de la història, no va parar d'augmentar. Vaig devorar el llibre sentint la por, el neguit i el fàstic dels personatges. El cor se'm disparava per culpa dels esdeveniments de la història i jo, sense voler-ho, des de la seguretat del meu pis, la major part del temps vaig transformar-me en un personatge més, perdut i desemparat. No sé com m'hauria deixat si la història hagués acabat malament. Suposo que hauria odiat el llibre. Per sort, va ser un dels llibres, malgrat la seva cruesa, que més m'han agradat.
11 comentaris:
I:
Prefereixo les històries reals, malgrat semblin cutres. El bé es defineix relatiu al mal i al revés. Enganyar-se a un mateix no acostuma ser bona pràctica espiritual. Per això voto per a les pelis xineses, ara i sempre.
II:
Vaig veure una serie xinesa fa poc que, des del capítol 8 o 9, vaig voler que la protagonista acabés amb el segon fill del dimoni perquè tal dimoni semblava tenir ment més oberta que els deus. Llastimosament, al dimoni li va faltar certa perseverança - i a la noia també -, finalment la noia es va quedar amb un dels deus que més mala sort i poder va tenir durat la seva immortalitat i jo vaig quedar pensant que igual la serie no va anar malament, en realitat fins i tot va ser molt bona i la millor part que em va quedar al cap va ser la melodia del final.
Les històries canòniques, les que tenen l'estructura normativa i sempre acaben bé, cada vegada es porten menys. Estàs de sort.
Estem observant cert empobriment a la fauna del Pons's blog. 不知鱼先生何时计参观我们...
A mi m'agrada que em sorprenguin al final de les històries i que tinguin finals que no t'esperes, em resulten més atractius...
Sort en les teves eleccions literàries !
Salut :)
NoName, pots mirar també pelis coreanes, en vaig veure una fa uns mesos o un any ja, Memoir of a murderer, molt bona. Jo diria que a les pel·lícules xineses sempre acaba sortint algun dimoni. Tinc una pregunta. Tenen algun trauma?
Soc un afortunat XeXu, o és que soc seguidor de la tendència... Afortunat, millor afortunat.
Doncs a mi també m'agrada que hi hagi un final inesperat o almenys que no sigui l'opció més fàcil. La meva última elecció és un llibre escrit el 1830. La idea era llegir algun llibre de tots els moviments literaris de tots els països, però el confinament no crec que duri tant.
Els xinesos no és que tinguin cap trauma - no ens oblidem de la seva història més cruel -, sino que són molt creients. A la Xina Antiga la gent sempre va cuidar dels esperits i els seus morts, i no van dubtar mai en la reencarnació i aquestes coses. És d'allò més normal que hi hagi dimonis, igual que n'hi ha deus i mortals que no poden superar la seva condició i transcendir cap a l'immortalitat. Tot plegat, una col·lecció de supersticions molt maca ^^
Jo el tema dels dimonis el trobo divertit.
P.S.
Has de llegir contes xinesos, els seus finals et mataran. Prova per exemple Strange Tales from Liaozhai.
"A human has joy, hatred and sorrow, while a demon only has ruthlessness and coldness."
-- explicació xinèsa traduida a català
(de res, recorda desitjar-li feliç dia al Pons i regalar-li un bon llibre)
El català més català de la història.
Buscaré aquests contes, que, el llibre que estic llegint ara, l'acabaré aviat.
(Avui és dijous, no haurà sigut capaç de publicar...)
:-P :-P :-P
(el llibre el pots regalar pel correu electrònic o directament per URL de descarrega, segons el cas)
(ah, i intenta que sigui no escrit en cap dialecte d'aquest glorios idioma, el Pons és més purista que nosaltres)
Publica un comentari a l'entrada