Aquesta nit (i tot el que vindrà)

somiaràs
suaràs
cridaràs
et despertaràs abans de l'alba
el teu cor bategarà amb força
et posaràs la mà al pit
sentiràs una esgarrifança per tot el teu cos
estiraràs tota la teva figura
t'acariciaràs cada racó de la teva pell
cridaràs de plaer
despertaràs els veïns
ejacularàs sobre els llençols
deixaràs caure el teu pes sobre el llit
i dormiràs.

Et despertaràs cap al migdia
et vindran al cap records de matinada
et dutxaràs
esmorzaràs o dinaràs
sortiràs al carrer
estudiaràs
treballaràs
correràs o nedaràs.

Però facis el que facis, sols hauràs pensat en mi.

De viatge

[...]

Vam avançar lentament per un camí vell on els arbres i la malesa havien anat conquerint fent que seguir-lo fos una tasca difícil i cansada. Era estret i sovint ens perdíem, havent de recular per tornar a agafar la direcció correcte. Teníem les mans i els braços plens d'esgarrinxades dels esbarzers que hi havia per tot arreu. Les cames ens feien mal però seguien fent un pas rere l'altre sense defallir. El camí pujava fent petites voltes evitant els turons que en una altra època havien ocultat les nostres cases i encara més abans havien estat cases esplèndides a la vista de tothom qui hi passava, amb la certesa que sempre t'hi farien un lloc per acollir-te, però ara no eren més que turons dins d'aquell bosc fosc i perillós.

[...]

Darrere de les muntanyes ens quedava finalment el mar, amb la vaga esperança que les nostres llegendes antigues no fossin més que un conte per explicar quan érem nens. Però per travessar les muntanyes encara hi estaríem molts dies, les provisions eren ben escasses i el fred de l'hivern que s'acostava començava a traspassar els nostres abrics.

[...]

La curació del cec

La meva aportació a Relats Conjunts.

Hi ha via crits i corredisses per tot arreu com era normal cada dia després de la pregària matinal ja que els més joves marxaven corrents a l'escola i els grans no podíem arribar tard als tallers. Aquell dia però un ambient estrany es notava i em vaig preocupar. Aquella sensació que tenia es va fer evident veient les cares de tots aquells vells que normalment marxaven contents lentament cap a casa seva a descansar. Al mig de la plaça hi havia un home que furgava a l'ull dret d'un altre que es deixava fer. Vaig trobar una imatge escabrosa i quan vaig sentir els vells que discutien sobre aquells dos, les meves preocupacions es van esvair. A mi tot aquell enrenou m'importava ben poc i amagat d'arrere dels vells vaig mantenir-me a l'aguait que el sacerdot estigués desprevingut parlant amb el soldat per prendre-li la la carta que tenia sota la túnica. L'únic problema que em trobava era que s'havia format un cercle molt gran mentre la gent observava els dos homes i qualsevol acció que fes seria fàcilment descoberta. Com que no podia fer res més que esperar, sense perdre de vista al sacerdot vaig veure que l'home ajagut era realment un cec i l'altra deuria ser o bé un xarlatà que li devia haver promès el què fos a canvi d'unes monedes o bé un lladregot que s'aprofitava del pobre desvalgut. Segur que la segona opció no ho era perquè el soldat no en feia ni cas del què estava passant. El cec es posà a cridar de sobte, a saltar i a abraçar al xarlatà dient que l'havia curat i tots els vells van posar cara d'esbalaïts. Quin truc més dolent, vaig pensar, o sigui que era una conxorxa d'aquells dos únicament per treure algun profit. Però per estrany que fos, l'home que aparentment havia curat al cec, amb humilitat i un somriure va tornar un a un les monedes que molta gent li havia tirat dient que no volia res a canvi. Tota la multitud els aclamava i el cec no parava de dir que el seguiria on fos.

Sense fer-ne més cas i aprofitant l'ocasió em vaig acostar al sacerdot que intentava fer-se pas per allunyar-se d'entremig de tot el merder. Amb la plaça atapeïda, els cops i la gent vaig allargar el braç i li vaig prendre la carta. La meva missió era acomplerta i l'espectacle ho havia fet més fàcil.

Cap cot

En algun moment de la meva vida he caminat pels carrers de la ciutat amb el cap cot; trist, sol i absent de la vida m'envoltava. Ara també camino amb el cap cot, però la meva alegria i les ganes de viure són grans. Si camino amb el cap cot és degut a la quantitat de merda que hi ha per tot arreu. Cada passa és una aventura i un repte per no trepitjar una cagarada de gos, una bossa d'escombraries rebentada, les restes de vòmit d'algú, pixats d'animals i de gent de totes les edats, ocells que juraria que s'han podrit o bé alguna rata que passeja lliurement vigilant no ser aixafada per cap cotxe.

La decisió de marxar d'aquesta ciutat bruta i degradada cada dia és més ferma.

Però és que, compreneu?, és que aquesta ciutat,
no sé com dir-ho, però a mi em fa fàstic.

Tres petites peces

I.
Fa, fa sol la sol, sol fa mi re
Re fa mi, mi fa sol la. La sol fa mi do re si la. La sol fa mi.
La do mi mi la do mi
la sol.
(fragments transportats d'una obra per piano sol)

II.
Polímer encantat, la fusta rosegava.
Va ser l'angoixa d'una entrada intensa .
La resposta era no ho sé, i la corda es trencava.
(Conversa a càmera lenta)

III.
El silenci s'aixeca i desafia l'ombra tènue provocada pels llums d'un Nadal caient solemnes sobre la figura immensa d'una persona malalta amb un excés de greix pertorbador. M'arrenco els ulls per eliminar per sempre aquesta imatge de terror però per alguna raó queda gravada per sempre a la meva nova visió. Lentament la meva forma creix per la desídia absoluta a la vida i un dia entre la solitud i el soroll del carrer s'alça al meu davant un silenci que m'espanta. I uns crits d'horror trenquen el meu estat absort i des de la part més profunda del meu cos ingent apareix un atac de riure que atura el meu cor.
(Sense títol)

Esmorzar

El Martí, canviant un hàbit d'anys i anys, va decidir un dia esmorzar un croissant i un cafè amb llet en lloc d'una enciamada i un tallat. Aquest fet va causar sensació a les cambreres que a les vuit i deu ja li tenien preparat, cinc minuts abans que entrés a la cafeteria perquè no es cremés amb el cafè. Li estaven portant el seu esmorzar habitual quan els va dir que havia pres la decisió de prendre un esmorzar diferent. La Mercè, la cambrera més jove es va espantar i gairebé li cau tot a terra. I la Rosa, es va posar nerviosa, però de seguida li va preguntar què volia i li va preparar molt ràpid un plat amb el croissant i el cafè amb llet. Fins i tot el Joan, que no serveix mai però sempre neteja les taules, es va quedar una estona quiet sense saber com reaccionar. El Martí es va adonar d'aquest petit terratrèmol en la rutina d'aquestes tres persones i de seguida va demanar perdó, els va dir que no volia fer-les anar malament, que li sabia greu que li haguessin preparat l'esmorzar i malgrat la negativa de la Rosa va insistir fins a pagar els dos esmorzars i va assegurar que no tornaria a canviar d'esmorzar mai més.

Una confessió rara

Com que al meu entorn ningú em llegeix explicaré un secret. Avui m'he adonat que em crea una angoixa molt gran quedar-me sense espai. Sempre he necessitat estar en espais grans o visualment nets. I amb els anys diria que aquesta necessitat ha anat creixent. I aquesta necessitat no només es troba en els espais reals, en el món de les dades, discs durs, telèfon, núvol, també em passa. Me'n he adonat quan en un ordinador no hi quedava espai i la sensació d'angoixa m'ha aparegut de sobte. Per sort s'ha solucionat ràpid i no he estat pas jo qui ha resolt el problema. Però quan m'ha passat altres vegades i la solució l'he de posar m'he col·lapsat i afrontar el problema ha sigut una muntanya. És curiós perquè a la feina m'he trobat amb problemes semblants i mai he tingut aquesta sensació. És només fora de l'entorn laboral. Mica en mica tots ens tornem una mica rarets a la nostra manera.

I com que la meva vida sense la música no és res, m'he posat a escoltar Keith Jarrett, exactament el disc "Paris Concert", i m'he deixat transportar per un moment. Després d'uns anys a l'institut deixant passar els dies sense ganes de fer res ni amb una idea clara de com havia de ser la meva vida, hi vaig allargar un any més l'estància abans d'anar cap a la universitat. En aquell any de pròrroga vaig tenir l'habitació per a mi sol i aprofitant els mobles la vam redistribuir al meu gust. Per a mi es va tornar càlida, ample i acollidora. Vaig estudiar de veritat per primera vegada a la meva vida. Després ho vaig deixar amb resultats que qualsevol es pot imaginar. Però m'hi vaig enganxar anys més tard amb passió, potser massa i tot, però això forma part d'una altra història.
No hi havia ordinador ni molta tecnologia a l'abast. Sobre la taula, que era molt llarga, hi havia llibres, papers, carpetes, una minicadena amb despertador on Keith Jarret i el seu piano em va llevar cada dia, un llum de taula vermell fosc metal·litzat amb bombeta al·lògena i també sobre la taula hi tenia gairebé sempre una calculadora magnífica que vaig programar perquè em resolgués algunes equacions i em va ensenyar molt més que saber-les de memòria. El clarinet, les partitures i el faristol sempre muntat. Un suro que ocupava bona part de la paret amb un calendari que va estar sempre més temps al mes anterior que al que tocava. I l'escalfor del radiador tocant al llit...

Fito Best

La meva proposta de Relats Conjunts.

I em miro tota aquesta púrria. Que ingenus que arriben a ser. Els pago un sou miserable, els ensenyo que viure amb la por dia rere dia és normal. Els tinc amenaçats que la seva feina pot desaparèixer d'un dia per l'altre, atio els conflictes perquè es gastin el què tenen i més amb l'angúnia que algun dia alguna mort horrible els atrapi. Són uns desgraciats. I només amb una roda de fira els tinc distrets mentre jo puc disposar de tot el que vulgui. Viuen entre la boira que creen les fàbriques i els cotxes mentre la salut els deteriora i els dono remeis que els fa estar millor però que mai els arribarà a curar. He descobert que arribar a collar-los massa crea malestar, però mica en mica vaig aconseguint un equilibri que em permet viure cada dia amb menys preocupacions. Em farien llàstima si no fos que ni tan sols se'n adonen.

Buidat de dades

Jo vull escriure, però no trobo el temps. Ni el busco, si he de dir la veritat. Però avui he ratllat l'última tasca que tenia pendent de fer. He estat temps amb la llista plena i no hi havia manera de fer-la baixar. Tot i que demà dilluns la llista es tornarà a omplir i em temo que no es tornarà a buidar fins a finals de febrer. La sensació de tenir-ho tot fet és estranya. Per suposat que podria posar-me noves tasques a fer, però viure darrere una llista no sempre és bo. En definitiva, que tenint-ho tot fet, puc escriure una estona.

Constantment em venen al cap històries que es perden, únicament perquè no les guardo. En una llibreta que em vaig comprar fa més d'un any per capturar els moments d'inspiració encara no hi he escrit cap línia. Tampoc la trobo. Des de fa un any crec. A més a més a la piscina, on em surten moltes històries, la llibreta es faria malbé.

Una història que em va venir al cap fa poc, resultà ser la combinació d'una pel·lícula comercial d'acció i d'una història de gnoms que vaig veure en un còmic infantil on només vaig fullejar per sobre mirant alguns dibuixos.

Dins de la muntanya, des de les profunditats fins a la punta del cim, viuen uns gnoms amb un història terrible i malgrat sembli impossible no en són conscients. Aquestes criatures són porugues, supersticioses i molt conservadores. S'alimenten de líquens i plantes que creixen on les escletxes de la muntanya permeten l'entrada de la llum del sol. Són petites, les més altes no superen els trenta centímetres d'alçada. Malgrat la seva estatura, són grans escaladores i molt veloces movent-se per la muntanya. Nosaltres els humans no les podem veure però podríem notar el vent que creen al passar pel nostre costat si entréssim a la muntanya. Vesteixen túniques de color marró però amb la poca llum que entra dins la roca, no és important saber de quin color porten la roba. És tan fosc que no poden diferenciar els colors. La seva vida és molt rutinària. Dormen entre catorze i setze hores al dia. Es desperten amb el soroll del gel que es fon a fora la muntanya amb els primers rajos del sol que fa cruixir la muntanya amb uns sons greus i profunds. Així que es lleven es renten als petits rierols, cullen plantes per a menjar i fan l'únic àpat del dia tots junts en una gran sala...


I ara una reflexió transcendental perquè també tinc dret a opinar.
La vida es pot prendre com un joc on es van assolint objectius i on has d'anar vigilant en sobreviure. A alguns els toca fàcil i a altres difícil. És l'atzar. Si neixes en una família humil en alguna zona empobrida i amb conflicte és molt probable que l'únic objectiu sigui mantenir-se viu. Si neixes en una família benestant en una zona tranquil·la i pacífica potser es teus objectius seran mantenir la zona empobrida amb conflicte per continuar tenint el mateix nivell de vida, perquè el fet de sobreviure no és motiu de preocupacions.

Ventim

Volia veure't i vaig voltar viles i viaranys en un viatge on vaig vagar vastament. Vençut i vern vaig vessar volgudament llàgrimes i vencent el vertigen vaig volar victoriós vexant la vida.

Au home!

Tros de codi

M'acabo de trobar un tros de codi que no estic segur si acaba de funcionar amagat en un programa que estic desenvolupant. M'ha recordat alguna cosa....

__________________________

import spain
import catalunya


# Classes principals ordenades per total d'instàncies anteriors


class JxSi:
    """El vot de la teva vida"""

    def __init__(self, cdc, erc, dc, me):
        self.cdc = cdc
        self.erc = erc
        self.dc = dc
        self.me = me
        self.candidat = "Raül Romeva"

    def governa(self):
        catalunya.iniciProces()
        constitucio = catalunya.redactaConstitucio()
        catalunya.dui()

        if catalunya.referendumVinculant(constitucio):
            catalunya.createRepublicaCatalana()
        else:
            catalunya.eleccions()


class PSC:
    """solucions justes i acordades"""

    def __init__(self, psc, psoe):
        self.psoe = psoe
        self.psc = psoe
        self.candidat = "Miquel Iceta"

    def governa(self):
        while True:
            try:
                self.terceraVia()

            except:
                spain.ballem()

    def terceraVia(self):
        raise Exception(spain.wall)


class PP:
    """Plantem cara"""

    def __init__(self):
        self.candidat = "Xavier García Albiol"

    def governa(self):
        while spain.consitucion():
            return False

        spain.moveTo(1939)
        return False


class UDC:
    """La força del seny"""

    def __init__(self):
        self.candidat = "Ramon Espadaler"

    def governa(self):
        try:
            self.terceraVia()

        except:
            return None

    def terceraVia(self):
        raise Exception(spain.wall)


class CSQEP:
    """I tant que podem"""

    def __init__(self, icv, podem, verds, EUA, Equo):
        self.podemos = podem
        # self.verds = verds
        # self.EUA = EUA
        # self.Equo = Equo
        # self.icv = icv
        self.candidat = "Lluís Rabell"

    def governa(self):
        catalunya.waitYears(300)
        try:
            spain.demanarReferdumCatala()

        except:
            catalunya.wait(True)


class Cs(PP):
    """Una nova Catalunya per a tothom"""

    def __init__(self):
        super(Cs, self).__init__()
        self.candidat = "Inés Arrimadas"

    def governa(self):
        super(Cs, self).governa()


class CUP:
    """Governem-nos"""

    def __init__(self, cup, cc):
        self.cup = cup
        self.cc = cc
        self.candidat = "Antonio Baños"

    def governa(self):
        catalunya.dui()
        catalunya.processConstituent("base")

        republicaCatalana = catalunya.createRepublicaCatalana()
        republicaCatalana.autogestio = True
        republicaCatalana.autogovern = True

        republicaCatalana.desigualtatsSocials = None

Un dia descobriré la veritat i veuré com en pot ser de cruel i amarg l'honor i també una mostra de força increïble. I qui seré jo per jutjar si no tindré ni la meitat de voluntat que podré entendre aleshores.

Però jutjaré i pensaré que estúpid que es pot arribar a ser per honor i fer-se tan de mal.