Cap cot

En algun moment de la meva vida he caminat pels carrers de la ciutat amb el cap cot; trist, sol i absent de la vida m'envoltava. Ara també camino amb el cap cot, però la meva alegria i les ganes de viure són grans. Si camino amb el cap cot és degut a la quantitat de merda que hi ha per tot arreu. Cada passa és una aventura i un repte per no trepitjar una cagarada de gos, una bossa d'escombraries rebentada, les restes de vòmit d'algú, pixats d'animals i de gent de totes les edats, ocells que juraria que s'han podrit o bé alguna rata que passeja lliurement vigilant no ser aixafada per cap cotxe.

La decisió de marxar d'aquesta ciutat bruta i degradada cada dia és més ferma.

Però és que, compreneu?, és que aquesta ciutat,
no sé com dir-ho, però a mi em fa fàstic.