I em miro tota aquesta púrria. Que ingenus que arriben a ser. Els pago un sou miserable, els ensenyo que viure amb la por dia rere dia és normal. Els tinc amenaçats que la seva feina pot desaparèixer d'un dia per l'altre, atio els conflictes perquè es gastin el què tenen i més amb l'angúnia que algun dia alguna mort horrible els atrapi. Són uns desgraciats. I només amb una roda de fira els tinc distrets mentre jo puc disposar de tot el que vulgui. Viuen entre la boira que creen les fàbriques i els cotxes mentre la salut els deteriora i els dono remeis que els fa estar millor però que mai els arribarà a curar. He descobert que arribar a collar-los massa crea malestar, però mica en mica vaig aconseguint un equilibri que em permet viure cada dia amb menys preocupacions. Em farien llàstima si no fos que ni tan sols se'n adonen.
3 comentaris:
Es mereix que quedi petrificat per sempre amb la seva gelor.
Tant de bo!
Collar ja els colla i, a sobre, es conformen amb una fireta (de futbol?).
Publica un comentari a l'entrada