Sumem-hi u

Què en puc valorar?

Un gran any, amb molta gent i molta de nova, noves vivències, viatges, concerts, música, menys llibres ho sento i no tornarà a passar, un cinturó un pèl ajustat perquè no dir-ho, molta aigua i algú molt fantàstic tan a prop....

Genial!

Està clar, hi ha moltes més coses ;)

N'ha fallat una d'important però, i aquesta vegada no fallarà!

La curiosa marioneta

La curiosa marioneta es movia no sap com. Estava lligada pel cap, per les mans i pels peus i els fils que la tenien presonera l'estiraven per tot arreu.

La curiosa marioneta caminava no sap com. Una passa darrere una altre la portaven per un camí molt curt que havia de fer i desfer massa sovint.

La curiosa marioneta ballava no sap com. Li marcaven uns passos de "tango", "bolero" o "cha-cha-chá" i de tantes voltes es marejava constantment.

La curiosa marioneta saltava no sap com. Els fils que l'estiraven l'empenyien ben amunt fins que els peus deixaven de tocar el terra per deixar-la caure just després.

La curiosa marioneta no sap com de cop i volta es va adonar de la situació i tenint el coneixement que les marionetes sense un titellaire no tenen vida va deixar-se endur per passes, balls i salts mentre de lluny veia un públic que reia i aplaudia sense parar.

La cova

Em vaig trobar de cop dins d'una cova completament fosca i immensa i per molt que busqués no trobava cap escletxa de llum que m'indiqués una sortida. Al principi fent passes lentes intentava trobar alguna paret per tenir una referència. Movia els braços d'una banda a l'altra i caminava en cercles cada cop més grans amb por de que el terra tingués un forat i caigués. Però ni el terra tenia forats ni trobava una paret on agafar-me. Em sentia cada vegada més petit dins d'una cova que s'anava fent cada vegada més gran. Ja no sabia si caminava fent cercles o tenia un pas erràtic dins de la immensitat de la foscor. Tenia por i cada vegada em sentia més cansat. La humitat de la cova era considerable i cada vegada sentia més fred dins del meu cos. De tant en tant cridava per si algú em responia, però ni tan sols l'eco em feia cas. En un moment donat vaig decidir començar a caminar recte o almenys no intentar caminar fent cercles. Jo caminava i caminava i el fred era insuportable i els meus crits no arribaven enlloc. Tenia por i sovint mirava enrere encara que sabia que no veuria res. I quan mirava enrere agafava més por i llavors accelerava el pas fins que el meu caminar era tan ràpid que vaig decidir començar a córrer. Ja m'era igual que al terra hi hagués un forat, jo volia que s'acabés tot. Corria desesperadament sense saber on anava, i cridava, i els pulmons em feien mal i les cames anaven sense control cap a una direcció desconeguda. El fred, gràcies a tan córrer m'havia passat i començava a suar. Aquest fet em va fer oblidar mica en mica la por i amb unes esperances cada cop més minses de topar-me amb alguna cosa o de veure una petita entrada de llum, vaig interessar-me per visualitzar mentalment com estava corrent. Aixecava molt les cames i movia massa els braços. Segurament si seguia així em cansaria de seguida i fent una respiració rítmica vaig imaginar-me que em trobava en una marató i sentint-me com un atleta anava avançant sense veure cap on anava. Al cap d'una estona La por havia desaparegut per complet i per no cansar-me més del què estava no provava de fer cap mena de crit. Sentia el meu cor bategar amb força i les meves respiracions fortes i amb vitalitat. Gràcies a la mica de fred que feia no suava més del necessari i fins i tot era agradable. Vaig córrer molta estona. La foscor absoluta m'havia va fet perdre completament la noció del temps.

La font

Un dia el doll va començar a minvar lentament fins a convertir-se en un rajolí petit i d'aquella abundant sortida d'aigua només en van quedar unes molses que creixien per la poca humitat que encara quedava.

I mica en mica tothom se'n va anar oblidant, i amb el temps ja ningú pensà mai més en la petita font.

Recepció

Dames i cavallers,
Benvinguts de nou al nostre sistema de la igualtat i la seguretat.

Donem si us plau un calorós aplaudiment a l'actuació de les forces de l'ordre.

Preguntes

Ciutadà

• Qui no paga els seus imposts és un traïdor sigui quina sigui la seva condició econòmica o social?
• Qui té una renda prou alta que el permet viure en l'abundància mentre té treballadors o subordinats el qual no en tenen prou per arribar a final de mes és un lladre i/o traïdor?
• Qui té poder de decisió sobre els altres al moment que l'utilitza en benefici personal és un lladre o un corrupte i també un traïdor?
• Qui permet que existeixi gent esmentada en els tres punts anteriors és còmplice i també un traïdor?
• Qui gira el cap per no adonar-se i rentar-se les mans sobre el què fan els esmentats anteriorment, també se'l podria considerar un traïdor?
• Qui es tanca a casa malgrat està cansat de tanta impunitat i no fa res per arreglar la situació, també està traint?

Líder

• Perquè no hi ha líders de masses actualment? 
• En quin grau hi afecta el sistema de comunicació actual basat en les xarxes socials d'internet perquè no en surti cap? 
• Realment és necessari un líder? 
• O pensant en conjunt podem tenir una consciència global que lideri qualsevol moviment?

La informació

• En quin grau afecta la informació que ens arriba  en quantitats ingents a cada moment?
• Quanta desinformació rebem pensant-nos que és informació?
• Tenim memòria per recordar-la tota?
• Ens poden canviar l'opinió d'un moment a l'altre?
• Existeix massa informació que ja ni cal canviar la història que coneixem perquè no tenim temps d'assimilar-la? 

El temps

• Tenim temps o tenim prioritats?
• Tenir poc temps ens torna egoistes?
• Quina part de la ciutadania prefereix utilitzar el temps per a tenir una sensació de satisfacció enlloc d'utilitzar-lo per a treballar en una societat més justa, plural i solidària?
• Tenim temps per pensar?

An Irish blessing

Que el camí ens porti a trobar-nos.
Que el vent sempre bufi al teu favor.
Que el sol brilli càlid sobre el teu rostre,
i la pluja caigui sobre els teus camps.
I mentre no ens tornem a veure,
que Déu et dugui al palmell de la mà.

An Irish Blessing

Història d'una superació

Aquesta història no fa plorar ni fa pensar sobre la força de voluntat. De fet no pretén res de res, ni tan sols fer reflexionar sobre si és millor fer una excursió pels voltants del teu poble o estar llegint aquestes línies. Per tant no t'ho preguntis. Ja saps la resposta.

Una dia el Bertran, va sortir a córrer i va fer 5 quilòmetres. L'endemà en va fer 6; s'havia superat.


I què ens porta aquesta història? Doncs ben senzill, si vols superar-te pots! El Bertran es volia superar, i ho va aconseguir. Superà amb èxit. El què? Un repte que era córrer més longitud. Quan? Un dia. Com? Em sembla que corrents. Perquè? No podem saber el perquè de tot o si podem, el volem saber? Ho volem saber tot? Volem viure en la ignorància que ens dóna un refugi d'innocència o volem conèixer la realitat del món que ens envolta?

Com qualsevol altre senyor de 50 anys que vol seguir lluint una cara ferma, en una clínica d'estètica, el Bertran s'operà perquè es veia lleig? Això no ho sabem ni ens importa.

I fins aquí aquesta merda tan gran. Ho sento, no donaré més explicacions.

Nota: Mi.

Dia mundial

Havent-hi dies per tot, existeix el dia mundial del dia mundial?

Esmorzant en una pastisseria

Com si estigués fet expressament, quatre nois fan una pausa de la feina i van a una pastisseria a esmorzar. Seuen en una taula al costat d'una altra amb tres noies. Els quatre nois es posen a parlar de futbol seguint els cànons de la masculinitat, mentre les noies segueixen parlant d'un regal que faran en un aniversari. Mica en mica les noies van callant per escoltar les opinions dels quatre nois que divaguen amb un aire expert sobre diversos aspectes del partit del dia anterior: els gols, les jugades polèmiques, les expectatives que va crear el seu equip per als pròxims partits... La conversa dels nois sembla que no deriva a enlloc més que el futbol i les noies ja han de marxar perquè s'han acabat els seus cafès. Així que s'aixequen i van cap al mostrador a pagar, els nois de cop comencen a parlar de la feina, una conversa d'alt nivell intel·lectual que es transforma en una reunió de treball molt productiva.

I sí, això és ben real i ha sigut del tot casual.
Algú em pot dir si aquest fet té alguna explicació o ha sigut l'atzar que ha portat aquesta situació?

Canvi

A partir d'ara el peix serà http://bloc.elpeix.cat la qual cosa em fa dubtar de l'eficàcia d'aquesta entrada, però no vull pensar el perquè que m'agafa mal de cap.

I coincidint que avui entra la primavera faré un micropoema que de ben segur us farà plorar.

Flor

Emocionant oi?
Ho reconec, sóc realment molt bo; però sempre amb humilitat.




...




Envejosos!

Composition X

Nova proposta de Relats conjunts.

Veig mans a l'horitzó, portant caixes plenes de falgueres amb espores que gemeguen. Les mans aguanten estoicament i s'acosten lentament però els crits eixordadors de les espores desperten l'espai fosc i immens.

Mentre la lluna translúcida guaita una terra seca per la mà de l'home inconscient jo llegeixo; i les mans cada vegada són més a prop i em distrec sovint perquè algunes espores aconsegueixen sortir de les caixes per escampar-se per l'espai donant-li una llum i uns colors brillants.

I quan unes mans s'han acostat tant que gairebé em toquen, deixen anar una caixa que s'obre i em trobo la falguera de forma lleugerament humana i amb els seus tentacles vol recuperar les espores que volen lliurement. I jo m'allunyo tornant a la lectura, esperant que les espores caiguin sobre la terra seca fugitives de la falguera i repobladores d'una nova era.