Vella fregint ous

Escrit per Peix - dimarts, 21 de febrer de 2017

La meva aportació a Relats Conjunts:



- De debò que has de ser el meu ajudant? Jo t'he demanat una cabeça d'alls. La meva vista, a la meva edat, potser em falla una mica, ho reconec, però per la mida del que portes sota del braç em sembla que no són alls. I a més a més això és una cuina tradicional, no fem servir un matràs Erlenmeyer per elaborar el menjar; t'he demanat el moscatell per beure-me'l jo, babau, més que babau. I para de fer aquesta cara i porta'm els alls d'una vegada que se m'estan cremant els ous.

Continua llegint...

 

Inspiració

Escrit per Peix - dilluns, 20 de febrer de 2017

Aixeco el cap i les millors històries que mai he imaginat es perden entre els arbres que creixen omplint de vida la muntanya. Et miro de lluny sabent que t'agrada que et miri. I a mi m'agrada mirar-te. Les idees volen mentre avancem a pas decidit i els dos sabem que només són idees que s'esmunyiran tan ràpid com han arribat. No ens sap greu que siguin efímeres. Ens veurem sovint i ens saludarem amb un somriure algun dia, o tímids un altre. Però ja ningú ens prendrà l'instant on la felicitat ens haurà acollit i embolcallat demanant, a canvi, la meva inspiració.

Continua llegint...

 

Composició

Escrit per Peix - dilluns, 13 de febrer de 2017

Combat
Doncs no, no penso cedir, vull guanyar aquesta vegada. El silenci pregon que ens separa és el joc que sé guanyar. I la paciència. Sóc pacient fins l'avorriment més feixuc i sufocant que puguis imaginar. He perdut masses vegades i el meu orgull no resistiria perdre un altre cop.

Company
Em diu que a la porta de casa meva mai hi haurà cap truc, que és una porta vella i les portes velles ningú les vol. Però jo tinc altra feina, responc, no tinc temps per anar a trucar, ni ganes. A més a més a casa meva hi ha lloc per a tothom, fins i tot pels arbres que penetraran a la sorra. Ell em diu que un arbre sec no es recupera. I jo, buit de jocs de paraules, per desídia i cansament, li dono la raó.

Comoditat
Entre les mates el soroll m'espanta. Camino desprotegit vorejant la timba de tres-cents metres de desnivell que maregen i hipnotitzen. Gairebé petrificat la meva marxa és penosa. Avanço a poc a poc procurant no mirar avall. Algun animal mou frenèticament els arbusts molt a la vora meu. Sóc de la plana, em lamento.

Comiat
Massa previsible.

Continua llegint...

 

Pèrdua

Escrit per Peix - divendres, 10 de febrer de 2017

Ahir a la tarda mentre caminava pels carrers de la meva ciutat, se'm va escapar un braç. No us podeu imaginar la vergonya que em va fer. El vaig empaitar fins a arreplegar-lo i tot vermell vaig córrer cap a casa. Quan vaig arribar vaig adonar-me que tots els meus llibres havien desaparegut. Vaig oblidar de sobte l'incident del carrer. Què fa una persona sense llibres? Em vaig preguntar. Vaig seure una bona estona al sofà, envoltat de solitud. Sense llibres ja no era res. Qui m'acompanyaria a veure món? Qui em faria costat quan estigués malalt? Qui m'abraçaria abans d'anar a dormir i m'esperaria per la pròxima nit? Vaig col·locar-me bé la jaqueta i vaig sortir a comprar, ara sense llibres, intentant fer veure que era una persona normal. Em va fer la impressió que la gent em descobria. No em vaig sentir tranquil fins que vaig tornar a casa. El meu pentinat era divertit, però als llibres perduts ja no els importava. La casa era buida i fosca, il·luminada només per un llum de peu vell i ple de pols. M'agradava la casa i malgrat els somnis de cases plenes de finestres i plantes, amb mobles antics restaurats i estanteries arrebossades de llibres, m'hi volia quedar. No vaig sopar. Vaig excusar-me de l'assaig de la coral i vaig anar a dormir ben d'hora. Una casa sense llibres era esfereïdora. I mentre m'adormia vigilant que el meu braç no s'escapés altra vegada, vaig recordar amb un somriure les històries que havia llegit.

Continua llegint...

 

Sol d'hivern

Escrit per Peix - dissabte, 4 de febrer de 2017

El sol avui m'ha tocat amb força, m'ha abraçat amb tot el seu esplendor i he tingut la sensació que en qualsevol moment la seva escalfor em fondria.

I entre pàgina i pàgina penso que si pogués fer girar els molins, deixaria que el seu vent s'endugués l'angoixa de no haver-te fet un petó.

Continua llegint...

 

Constel·lació

Escrit per Peix - diumenge, 29 de gener de 2017

En una ciutat on les estrelles s'amaguen darrere la llum dels fanals, una nit de cel clar vaig tornar-te a veure. Feia molt de temps que t'havia perdut. Segurament per descuit i per deixadesa. Dalt del cel esperaves la meva mirada recordant que durant forces anys vas ser la guia del camí de tornada a les nits fredes d'hivern. Un camí on de dia el sol tocava de ple i ens escalfava, i de nit, entre els xiprers, m'aterria. Quan et vaig descobrir vaig saber que si et mirava ja no em calia córrer i podia caminar sense por. Aleshores eres una constel·lació que em fascinava i em deixava embadalit. Anys més tard però, mirant-te una nit, vas esdevenir quelcom més. Vaig decidir que cada una de les teves estrelles seria per a una persona important de la meva vida. Per recorda-la, per saber que formava part de mi. Vaig tenir clar que fins al final no podria assignar-hi a algú a cadascuna d'elles, però ara ja hi ha tres noms dels set possibles; potser la constel·lació sencera tal i com es coneix en té més, però jo et vaig descobrir amb només set. Tres noms que, vulguin o no, han marcat la meva vida, que he estimat, estimo i estimaré malgrat tot el que pugui passar. Potser hi podria afegir algú més, però no vull gastar els espais, ni vull haver de treure mai a ningú.
M'agradaria veure't més sovint però la ciutat no em deixa. Només per veure't aniria a viure dalt de les muntanyes, encara que de moment no en sóc capaç. Sé que hi seràs et miri o no, i sempre que t'observi recordaré cada persona i el què hem viscut, sigui bo o sigui dolent.

Mereixes que t'escrigui millor però no en sé més. D'aquí un temps hi tornaré.

Continua llegint...

 

Una conducta imbècil

Escrit per Peix - dimecres, 25 de gener de 2017

Hi ha persones mentideres, manipuladores i egoistes. I quan et toca conviure amb alguna d'elles... quina mandra, de debò. I mira que ja vigilo ja, però vas un dia distret i te la foten. Quan s'arriba a una edat hi ha comportaments que no s'accepten, que ja no tenim cinc anys. Em podria indignar, sí, però sento llàstima.

I ara, després d'aquest petit apunt que vaig escriure fa pocs dies, unes notes irrellevants.

Sempre he pensat, avui ha sigut el primer dia, que cada una de les espatlles d'un home, una dona no ho sé, ha de mesurar exactament el mateix que mesura el cap. Espatlles amples.

He descobert la torrada de pa integral amb tahina, llavors de cànem i mel. Bé, m'ho van recomanar. És càlid, intens, dolç, suau... És tan bo que fa plorar. O no.

Avui he vist un canvi d'actitud d'una persona que em feia la impressió que era arrogant i tibada. Es veu que només era tímida i a mi em veia com un arrogant i un tibat. Jo, es veu, també sóc tímid. Bona vista.

Continuant amb les persones, em pregunto: A partir de quina edat no fotre ni brot es considera ser un paràsit? És justa la consideració? Es discrimina per condició social i/o econòmica? Conec a algú que jo pugui considerar paràsit sense tenir en compte l'edat, ni si és just o no ni la seva condició social i/o econòmica? La resposta a aquesta última pregunta és: (instant d'intriga i emoció) sí.

Si.

Continua llegint...

 

La por

Escrit per Peix - diumenge, 22 de gener de 2017

La por. Por a veure, a mirar, a sentir. La por de viure un dia i un altre, i un altre, i un altre. Sempre igual. En un infern mental de dolor i passió sense treva. I córrer enllà, més lluny de qualsevol coincidència, a l'altra punta del món si cal, sempre a l'aguait, sempre expectant de no caure en una repetició constant que corromp l'ànima. La por. Por a perdre. I quedar-se quiet, sense esperança, errant per una foscor que pren la vida. La capacitat de deixar-ho tot i de quedar-se despullat en un món viciat és l'esperança. Aprendre a viure amb el no res per, algun dia, poder deixar la por i oblidar-la per sempre. I sense saber què creure o no, la pregunta té una resposta inabastable: Per què, Déu?

I després d'un text que pot portar entre cap i infinits sentits, vaig a sopar espaguetis de pastanaga amb salmó i porro.

Continua llegint...

 

Soir bleu

Escrit per Peix - divendres, 20 de gener de 2017

La meva aportació a Relats Conjunts.


Jo què sé... jo potser volia poder-te tenir entre els meus braços una altra vegada. Aquell cop va ser una relliscada, ho reconec, però em va marcar més del que t'imagines i del que m'imaginava. I ara potser ens hem fet grans i tu has perdut aquella mirada intensa que es volia menjar el món, i jo... jo he perdut la força i la vitalitat que em portava a tot arreu. No entenc què em va passar, ja tenia tota la vida encarrilada i mai pensava en tu. T'havia oblidat. O almenys això creia. Et vaig tornar a veure i el meu món es va enfonsar. Quants anys han passat? Dotze? Quinze? Érem petits, no pot ser que tot el que he perdut fos una gran mentida. Vaig estimar a una de les persones que més m'han importat, ens vam casar en una masia atrotinada prop de Solsona que poc temps després vam arreglar per anar-hi a viure, vam oblidar el món esverat de la ciutat i vam ser feliços durant molts anys. I et vaig veure. Què coi feies tan lluny? I tan perduda... Hauries pogut pujar cap a Busa i t'hauries trobat les millors vistes de Catalunya, però no, et vas perdre entre els camps vora el Riu Negre. Vam parlar una bona estona i aquell vespre i els dies següents no em va entrar el menjar i vaig acabar traient-ho tot una vegada i una altra. Vaig anar al metge, estrès va dir; no ho era no, només pensava en tu. Et vaig enviar algun missatge i vaig buscar fotos teves i vaig assabentar-me de tota la teva vida. Em vaig tancar en mi mateix, ella de seguida ho va veure i al principi em va cuidar i em va fer regals i detalls que jo no vaig correspondre. Un dia, al cap d'uns mesos, em va dir que volia el divorci. Em vaig alegrar en un primer moment però de seguida vaig sentir-me un desgraciat. L'havia perdut d'una manera penosa. I vaig tornar a Barcelona, a casa els meus pares al principi, i ara estic en un pis minúscul a Vallcarca. I aquí em tens, implorant-te, al bar on treballes de matinada. Em sento un pallasso.

Continua llegint...

 

Dues petites peces

Escrit per Peix - dimecres, 18 de gener de 2017

Quan vaig tornar al poble vaig veure que el mar cobria tota la platja i l'aigua gairebé arribava al llindar de les portes de les casetes dels pescadors. Vaig preguntar a una dona gran si era culpa del canvi climàtic. Em van respondre que no i es va posar a plorar. Jo, quiet, era part de la culpa.

De la llista que havíem escrit de coses més importants que volíem aconseguir a la vida, vam haver de triar les cinc més primordials. Quan vam acabar el professor em va fer sortir per què digués les meves. Em vaig posar molt vermell perquè la meva llista no era prou llarga. El professor em va animar a dir-les perquè no era tant important la quantitat, vaig mirar-te i vaig dir:
1. El teu amor

Continua llegint...

 

A la feina

Escrit per Peix - dilluns, 16 de gener de 2017

Avui a la feina he comès expressament una petita errada. De tant en tant ho he de fer per no generar sospites de la meva excel·lència sense precedents que podrien provocar enveges i mala maror. Sóc el millor i amb diferència. De fet, sóc tan i tan bo que m'he tret les tecles "Retrocés" i "Supressió" perquè mai les he hagut d'utilitzar. Sóc una bèstia.

L'errada ha sigut dir en veu alta: "Oh, m'he equivocat!". I la mirada d'estupefacció dels companys ha sigut d'espant, de terror i d'angoixa. Aleshores he dit: "Ah, no! És tot correcte, m'he confós". El món ha tornat a la normalitat i jo he evitat qualsevol sospita.

De vegades em sorprèn arribar a ser tan perfecte. Què hi farem, sóc així.

Continua llegint...

 

Que què sóc?

Escrit per Peix - diumenge, 15 de gener de 2017

Sóc una esponja bruna! Un cabàs ple d'estenalles per vendre un diumenge al matí. La pintura verda de la tanca. Les ulleres sensuals que portes. L'escala que porta al primer pis. La cadira endiumenjada. I la cadena de muntatge de finals del segle XX.

Ah, respecte a les ulleres, perquè quedi clar: Jo sóc d'ulleres, ulleres grans. Demà em posaré lentilles. Però abans hauré de comprar líquid.

Continua llegint...