Hiperrealisme oníric

Escrit per Peix - dilluns, 13 de novembre de 2017

Una setmana dura en aquest aspecte. Somnis de persones antigues que malmeten les connexions neuronals. Somnis de persones actuals amb temes tan banals que representen una total pèrdua de temps en el fet de somiar. I somnis inexistents de persones que provoquen una certa estupefacció. Estupefacció pel fet que siguin inexistents. És una sort que el meu cervell ho eviti però al mateix temps em preocupa per la manca de sensibilitat que això significa. Somnis més vius i reals que la vida mateixa. I és en aquesta diferència on puc discriminar quan estic despert i quan no.

Nota: Sento un cert odi al títol de l'entrada.

Nota 2: La llista d'altres entrades que tinc per llegir comença a ser preocupant.

Continua llegint...

 

Somni

Escrit per Peix - divendres, 10 de novembre de 2017

I aleshores, quan decideixo que no, que la meva vida ha de seguir un camí diferent, et somio. El teu somriure, els teus cabells; somio el meu silenci, la meva por i el meu bucle mental que em paralitza: "Què he de dir?" Ell porta pantalons de pana negra, bruts i gastats de tant rebolcar-se per terra. Sempre rient i dient estupideses. El miro palplantat, em sento invisible, vull ser invisible. Corre cap a mi i es deixa caure sobre el terra de fulles. Arribes de no sé on i t'hi llences a sobre. Portes uns pantalons grisos amb línies negres que formen una quadrícula irregular i amb alguns, pocs, rectangles pintats de vermell. Ara que hi penso no recordo quin jersei portaveu, no em sona que m'hi fixés. Ell deixa anar una frase de les seves i tu rius. Perquè jo ja no les sé dir? En sabia abans, en sabia molt. Ens criden i marxem turó avall, vosaltres corrent i jo caminant per un lateral entre els arbres. Et gires i vens cap a mi. Em dius una frase que ja he oblidat, em somrius i em desperto.


He buscat una explicació del somni:

Els set anys vinents seran d'una gran abundància en tot Egipte. Després seguiran set anys de fam que esborraran a Egipte el record de l'abundància dels set anys precedents, perquè la fam consumirà tot el país. Serà tan aclaparadora, aquesta fam, que ningú no sabrà què és l'abundància.



I ara una cosa del tot diferent:

Ahir al migdia caminava amb alegria cap a treballar i vaig passar pel davant d'una perruqueria. Aquesta tenia com a únic element de decoració del seu aparador un barret. El primer que em va passar pel cap va ser la paraula "Fedora" i me la vaig repetir diverses vegades. Un barret en una perruqueria.

Continua llegint...

 

Cagart

Escrit per Peix - dilluns, 6 de novembre de 2017

Cagart

Era un text en català
que buscava una rima.
I quan la tenia a tocar
va donar una sorpresa desagradable.

Adrublar la vindarrama.
Cutrufacta istiloma,
dubita fa nalestim
e troga du, limtó dibà.

gggghghgggghhhghgg
gghghggggggg
fffggfgfhffhhgggghf
aaaaaaaggghhfffffghttt

0 19839879
3957,287592...
498502e2
2358 13+21j

`+`-$!\+
[.+=%%&
/^\$[^&]$/
"&/´{..}"

   
 
  
    

Fi


Anàlisi:
El poema està format per sis quartets d'una mètrica variable i amb una rima gairebé sempre assonant. L'autor vol visualitzar en aquesta manca de consonància la sensació d'angoixa que ha patit el darrer cap de setmana. Això ho sabem perquè qui analitza el poema és el propi autor. L'angoixa ha vingut donada per un trencament molt dur. Aquest trencament, del tot fictici, es tracta de la suposada aparició d'una esquerda en una peça d'un trencaclosques de forma cúbica que ha acabat separant-la en dos, però no és veritat. Un quartet per cada cara, un quartet perquè aquest trencaclosques de forma cúbica és de 4x4x4. Tot plegat fa molta llàstima. Començar i acabar així.

Poeta del Mató

Continua llegint...

 

Dues peces

Escrit per Peix - diumenge, 5 de novembre de 2017

Peça I
Calma, les paraules eren bones i l'ofensa és pròpia de cadascú. Qui vol continuar quan la distància entre les parts és tan gran que ni el temps, gairebé infinit, les podrà tornar ajuntar? Que qui tingui la ment podrida no pugui entendre mai més cap de les meves paraules.

Peça II
"El carrer serà tan fosc que no podré veure el terra que trepitjo". La pluja és intensa però la foscor només es troba a la meva imaginació. Camino cap a la plaça però abans que em vegis giro cua i corro per amagar-me. Culpo a la pluja de la meva cara xopa. Abaixo el paraigua perquè no em vegin els ulls i m'allunyo cap al bosc on l'aire té l'olor de la terra fèrtil. Arraulit sota unes roques m'adormo.

M'he fet una cabanya amagada de totes les mirades. No vull que em busquis, no vull que m'estimis. Sense mi seràs feliç.

Continua llegint...

 

Sobirà

Escrit per Peix - dissabte, 28 d’octubre de 2017

Consoleu, consoleu el meu poble. S'ha acabat la seva servitud, li ha estat perdonada la culpa. Obriu en el desert un camí per a la glòria.

Jo sóc herba. Herba seca que ha oblidat quan la flor es va marcir. He demanat que m'obrin el pit. El meu cor no està fet d'escorça. No vull, no ho vull creure. Vull pujar en una muntanya ben alta i alçar ben forta la veu per recobrir les forces, prendre el vol com les àguiles, caminar sense cansar-me i córrer sense defallir.

Acompanyeu el fruit de la victòria i vetlleu-la com un pastor pel seu ramat. El terreny escabrós serà una plana i la serralada, una ampla vall.

Continua llegint...

 

Equilibri

Escrit per Peix - dimarts, 24 d’octubre de 2017

Esperar el silenci. Qui sóc jo?

Sota la pell no hi ha músculs, no hi ha venes, ni nervis ni os. Sota la pell habita el buit còsmic. Cap carícia, cap mà a l'espatlla ni molt menys cap braç rodejant el cos. Amb el contacte més insignificant la pell s'esquerda, tan fina com el paper de fumar, provocant la desaparició de tot record.

Esperar el silenci a qualsevol fet que faci créixer músculs, venes, nervis i os. No esperar res més per no trencar l'equilibri que manté l'estadi en suspensió.

Continua llegint...

 

La serenor dels càntics

Escrit per Peix - dimarts, 17 d’octubre de 2017

Avui el gran poeta Poeta del Mató ens delecta amb les seves "paraules":

La serenor dels càntics

Oh, pertinença a la discòrdia
dins de l'ull del camp de sègol,
visita la llúdriga des de la distància
vora el riu, l'oceà i la finestra.

Tu l'entomes i ell, entenent
ell com a ànima sense forma masculina,
i ella, força vital de l'embat dels temps,
marxen plegats a veure món.

Pastanaga, dius, mandarina,
et repliquen. Una qüestió queda clara,
la carbassa no és la forma.
Però la fruita és verda quan la veus.

No! Menja tu.

Poeta del Mató (orgullós d'aquesta merda!)


Nota: Si mai algú li troba un significat que m'ho digui. Obtindrà a canvi el meu respecte i admiració durant dues setmanes. No més que tampoc n'hi ha per tant. Crec, a més a més, que sóc massa generós.

Nota 2: Llibertat!

Continua llegint...

 

Raw

Escrit per Peix - diumenge, 15 d’octubre de 2017

No acostumo a recomanar pel·lícules però aquesta vegada faré una excepció. Si teniu l'oportunitat de veure Raw, una pel·lícula franco-belga de l'any 2016, no la deixeu escapar. És considerada una pel·lícula de terror però no hi estic del tot d'acord. Per a mi, com el títol ja avisa, és una pel·lícula crua.


I per acabar, sense cap mena de relació amb la recomanació i per fer l'entrada més llarga, lletres aleatòries de l'alfabet català amb algun signe de puntuació:

Cigha guan doqh dpm fav cinqm aobne çajdo sibabbo aldbboaj iboajb. Oduv isofbq oijd, usivcs. Zbuan pgja, fanni, buan uvo o apgna gbbça df.

Continua llegint...

 

Aquí hi va un títol

Escrit per Peix - dimarts, 10 d’octubre de 2017

Aquí hi va un text que explica més del que em permeto dir i que dona significat a les frases, que s'escapa del món i parla d'escalfor, del sentit de la vida. Fuig de la història, de la grandesa i alhora esdevé immortal. I després de voltes i voltes acaba amb dues paraules. Dues paraules que creen la força més gran de l'univers. Dues paraules que un dia vaig enterrar a la part més profunda de la meva ànima i elles, insistents, han aflorat a la superfície sense demanar-me permís. Fins i tot el meu cos em priva de la llibertat?

Avui el meu cor s'ha aturat per uns segons. Espero que no ho hagis notat.

Continua llegint...

 

Vi blanc

Escrit per Peix - divendres, 6 d’octubre de 2017

Aquests dies són estranys. Estic disposat a perdre-ho tot cosa que vol dir que ja no tinc res a perdre.


Vi blanc

M'assec al sofà amb una copa de vi blanc. És bo? És dolent? Quin és el preu que estava disposat a pagar per considerar-lo d'una qualitat acceptable? Deu euros? Vint? Cent? No importa ara mateix. El gust m'agrada. És sec, no puc fer-ne una descripció acurada del seu gust, no sóc cap expert en vins. L'he tingut gairebé tota la setmana. No en volia beure ni un glop. Una copa em tornarà alcohòlic? La copa, el formatge i el pernil del sopar; no està pas malament per ser dijous. M'he preguntat si celebrava res. Si hagués tingut una ampolla de cava l'hauria obert per sentir el soroll del tap quan s'allibera, de la seva espuma com es desfà dins la copa. Demà aniré a treballar igual, caminaré pels carrers com qui no vol la cosa i aniré comprar fruita i verdures.

Un dia vull compartir amb tu una copa de vi blanc. No vull tampoc que caiguem en l'alcoholisme, de fet, seria per a mi l'última copa ja que no en necessitaria mai cap més. Vull alçar-te per la cintura i mirar-te fins que em cremin les pupil·les. Vull agafar-te de la mà i voltar pel món, és igual a on. Vull veure el teu somriure, vull seure al teu costat un dia de tempesta i escoltar els trons i la pluja sabent que amb tu a la vora no cal que temi res. Però tu tot això ja ho saps.


La platja, segona part

Vaig deixar-me caure de genolls i vaig demanar perdre la por. Dies més tard m'adonava que ella continuava dins meu. No em vaig sentir traït, era evident, era absurd fer una petició així. Les roques eren negres i escarpades. Aguantaven l'embat de les onades amb una força descomunal. Com devien ser quan no eren de pedra? De lluny vaig veure com havien intentat escapar. De què? De qui? No ho sabré mai. A l'altra punta de la platja una altra roca les cridava. El sol quan es va alçar les va tornar a totes de pedra. Eren trols diuen alguns. Què puc saber jo? La por seguia dins meu i veia que tot el voltant s'ennuvolava i quan creia que ningú em mirava vaig sentir uns ulls damunt meu. No eren dos, eren molts més que m'observaven. Vaig entendre que havia córrer dalt de la muntanya abans que sortís el sol. No volia tornar-me de pedra però sabia que una part de mi ho faria. Jo era la por.

Continua llegint...

 

La paraula

Escrit per Peix - dijous, 28 de setembre de 2017

Al principi només existia la paraula. Amb el temps aparegué el nostre univers, el nostre sistema solar, el nostre planeta...

Després de moltes coses vam aparèixer nosaltres, sense saber en un principi que tot ens pertanyia ja que encara no teníem la definició: Allò que és dit.

Imagino una tarda d'estiu assegut davant la cova mirant el cel blau sense ni un núvol. El vent del tot absent. Cap animal rondant a la vora. La resta de la tribu dormint o fent dibuixos al terra amb el dit amb els ulls mig clucs. El que seria una típica tarda avorrida. Encara no existia l'era de la sobre-estimulació. El nostre pre-ésser humà protagonista entre badalls sent l'avorriment extrem però no té com expressar-lo però, ben aviat, sense adonar-se'n, crearà la paraula. Estirant els braços enlaire proferirà un crit:
-Aaaaaa (estirarà el coll endavant) buuuu (tancarà fort els ulls i estirarà els llavis) riiiii (es relaxarà un xic) meeent.
I la resta de la tribu, despertats alguns pel crit, se'l miraran i assentiran amb el cap. Com que tot és molt recent els temps verbals van d'una banda a l'altra. Alguns tornen a dormir, altres miren a terra per contemplar el seu dibuix. El nostre protagonista se sent marejat i recolza el cap a una pedra. Si tingués una mica de vocabulari podria pensar que és perquè acaba d'inventar la paraula, que ja existia al principi, però tots sabem que si ho pogués pensar la paraula no l'hauria inventat ell. Realment s'ha marejat perquè el seu crit amb els seus moviments han provocat que li baixés per uns segons la tensió. Amb el temps la tribu i els seus descendents, i amb alguna norma ortogràfica afegida, arriben a la conclusió que la paraula és avorriment. Sí, en català. La paraula primogènita.

Al principi només existia la paraula. I la paraula era avorriment.

Crec que tot plegat podria donar per escriure un tractat de filosofia de forces volums.

Continua llegint...

 

Dues maneres d'escriure perdre

Escrit per Peix - dimarts, 26 de setembre de 2017

La carta

De matinada escric la carta que no t'enviaré. Una carta que només explica un terç de la veritat. L'altre terç és d'ella i el que resta és teu:

Jo no els coneixia. Eren simpàtics i no paraven de fer conyes. M'ho estava passant bé i em sentia còmode per primera vegada en forces anys. Vaig riure, vaig cantar i vaig ballar. Per unes hores vaig tastar la llibertat.


El collaret

Porto hores escrivint no més de quatre frases i ara que ja les tinc, les esborro i les guardo per a mi. Vas decidir quedar-te a la terra dels Elfs entremig de volcans i platges de sorra negra. Potser un dia quan torni et trobo i aleshores tornaràs a penjar sobre el meu pit.

Continua llegint...