A la feina

Escrit per Peix - dilluns, 16 de gener de 2017

Avui a la feina he comès expressament una petita errada. De tant en tant ho he de fer per no generar sospites de la meva excel·lència sense precedents que podrien provocar enveges i mala maror. Sóc el millor i amb diferència. De fet, sóc tan i tan bo que m'he tret les tecles "Retrocés" i "Supressió" perquè mai les he hagut d'utilitzar. Sóc una bèstia.

L'errada ha sigut dir en veu alta: "Oh, m'he equivocat!". I la mirada d'estupefacció dels companys ha sigut d'espant, de terror i d'angoixa. Aleshores he dit: "Ah, no! És tot correcte, m'he confós". El món ha tornat a la normalitat i jo he evitat qualsevol sospita.

De vegades em sorprèn arribar a ser tan perfecte. Què hi farem, sóc així.

Continua llegint...

 

Que què sóc?

Escrit per Peix - diumenge, 15 de gener de 2017

Sóc una esponja bruna! Un cabàs ple d'estenalles per vendre un diumenge al matí. La pintura verda de la tanca. Les ulleres sensuals que portes. L'escala que porta al primer pis. La cadira endiumenjada. I la cadena de muntatge de finals del segle XX.

Ah, respecte a les ulleres, perquè quedi clar: Jo sóc d'ulleres, ulleres grans. Demà em posaré lentilles. Però abans hauré de comprar líquid.

Continua llegint...

 

A la botiga

Escrit per Peix -

Vaig a la botiga. Allà m'esperen des de dimarts i sec en un tamboret mentre van a buscar el que vaig demanar. Em giro per fer un cop d'ull a la sala. La teva posició, com he previst que seria, et delata. T'he vist a la cua, no eres l'única que em mirava. Al fons, al teu darrere, cap on el teu cos estava encarat abans que em veiessis, hi ha una noia darrere un ordinador. S'ha passat la mà pels cabells, com tu, quan m'heu vist. Ella marró fosc, tu castany clar. No estic fet per vosaltres, no sóc d'aquí i a més a més sóc tímid. Se sent com la classe de llengua xinesa ha començat. A la botiga, per sorpresa meva, fan classes. Ni hao. Xie xie. Zai jian. Bàsicament diré aquestes paraules. Però en català. Deixo que em mireu i em gasteu, em fa sentir volgut. Faig respiracions llargues i profundes. Giro el cap per última vegada i torno a creuar les mirades entre vosaltres i jo. Us tinc a la vista en línia recte. Deixo que el temps s'aturi. Quan ja tinc el que necessito marxo. No sóc d'aquí.

Continua llegint...

 

Feina

Escrit per Peix - dimecres, 11 de gener de 2017

Tinc una feinada de por i una llista massa gran de posts per llegir. I què faig?

Et miro de lluny, et prenc i t'acaricio. Qui ets tu? D'on has sortit? Em sento estrany quan sóc a la vora. Quantes passes hi ha entre tu i jo ara mateix? Moltes, més del que som capaços d'imaginar, t'ho diria en any passes si tingués la certesa de la distància.

I em truquen. I sense voler ja tinc la feina feta avui abans d'enfonsar el cap sota l'aigua. No tota, no encara. On era?

Et desitjo però no pot ser i ho saps. No em coneixes i jo tampoc i l'aigua del riu és massa pura dalt de les muntanyes. A la plana, el temps i el món l'embruta. Em demanes que follem i jo em quedo arraulit a la fosca més absoluta dels meus pensaments. I ens duem l'un a l'altre fora de l'abast de mirades furtives. Si us plau no deixis de mirar-me així; em desfaig malgrat no t'ho hagi dit mai. T'ho dic ara, per fi. Ahir no et coneixia, avui sóc teu.

Continua llegint...

 

L'escala

Escrit per Peix - diumenge, 8 de gener de 2017

Suposo que, si hagués sigut ell, el final hauria sigut espectacular, bèstia, indignant, sorprenent... però una bona part hauria hagut de ser diferent. Els plors de tristesa i emoció que ens han aclaparat haurien sigut de ràbia i de contradicció. L'amor sempre guanya i així és el que tothom vol veure, però estic segur que al revés seria, per a mi, una història brutal.

A l'escala, després d'una conversa de suposicions, ell va baixant i la imatge puja fent-nos recordar la conversa i mostrant l'ull de l'escala amb el seu espiral d'esgraons que porten cap a la foscor. Aquesta imatge reveladora m'ha encantat. Després, tot era esperar el desenllaç.

_________________

I ara dues històries que no tenen res a veure amb l'anterior:

1. Esperit crític: Un dia l'Eloi va pensar en els petons. Petons amb llengua apassionats, aferrant-se l'un a l'altre amb passió i força. Va pensar que era només plaer que es donaven mútuament i que en una parella, si hi havia respecte, admiració... Els començava a qüestionar quan de cop es va dir prou. Es va adonar que tot el que feia, deia i pensava s'ho qüestionava, fins al punt de començar a sentir un cert rebuig a la societat i a la seva pròpia existència. Es va expulsar ràpid aquests pensaments i va dir-se que el seu cervell havia sobrepassat el límit. A la mateixa tarda tot havia canviat al seu voltant. Els seus amics es comportaven igual de riallers i xerraires com sempre, la ciutat continuava freda i fosca però acollidora i els bars, com és normal en aquesta època de l'any, estaven plens de gent prenent una xocolata calenta. L'Eloi va descobrir que estimava aquest món. I ves per on, i no sé si hi té res a veure, va començar a avorrir la cervesa.

2. Control: Un dia l'Oleguer es va adonar que part de la seva vida feia anys que era portada pels altres i que ell no tenia ni veu ni vot per decidir. Ni tant sols per opinar. Quan se'n va adonar no va fer res per canviar-ho perquè així d'aquesta manera, va pensar, podria dedicar-se en la resta sense preocupar-se. Però van anar passant els dies que l'Oleguer anava pensant en la idea de prendre les seves pròpies decisions. I quan la idea havia madurat prou es va trobar no sabia la manera, ho havia oblidat. I gràcies a un conversa amb una noia i la seva ajuda, que l'Oleguer n'haurà d'estar eternament agraït, tot es va encarrilar i va notar que de cop era ell qui decidia cada nova passa. No us podeu imaginar quina llibertat va sentir dins seu.

Continua llegint...

 

La senyora

Escrit per Peix - dimecres, 4 de gener de 2017

Avui he vist una senyora gran plorar. No sabia si acostar-m'hi o no. Sóc ultra-tímid i no ho he fet. M'he imaginat que és una senyora que viu sola, que intenta fer el cor fort i que quan veu algun conegut fa com si res. M'he imaginat que quan arriba a casa seva i l'envolta el silenci deixa els llums apagats per no veure que ningú li fa companyia. M'he imaginat que potser fa molt de temps que ningú l'abraça i que ho deu trobar molt a faltar. M'he imaginat que intenta omplir el buit que té sortint a passejar el màxim de temps que la seva salut li permet.

És trist viure així com he imaginat, però segur que hi ha casos d'aquests i més a prop del que ens podem imaginar. Com quan un dia que vaig veure un noi caminar amb el cap cot des d'un aparador d'una botiga. Crec que ell era com la senyora, però no us ho puc assegurar.

Continua llegint...

 

Cada dia

Escrit per Peix - dimarts, 3 de gener de 2017

Avui remenant uns llibres m'he trobat una postal que no vaig arribar a enviar mai. Aquesta postal anava dirigida a una persona a qui vaig perdre l'amistat, segurament per deixadesa, per por, per poca autoestima, per submissió... M'agradaria poder-la recuperar però la memòria, seva i meva, diferents, fan que tornar a parlar amb ella sigui per a mi una empresa impossible. Espero que no m'odiï, no sé si li vaig fer mal però desitjo en el fons del meu cor que no. No sé si mai tornaré a tenir l'amistat amb ella com ho havíem tingut fa anys. Juro que ho trobo a faltar. Juro que et trobo a faltar.

Sempre intento no penedir-me de res, però collons, d'aquesta pèrdua me'n penedeixo gairebé cada dia.

Continua llegint...

 

Els meus amics

Escrit per Peix - divendres, 30 de desembre de 2016

Els meus amics són de marbre,
figures gregues en moviment.
De cos esvelt, perfectes.

Poeta del Mató (des d'un futur país estranger).


Bé, el poema del gran poeta Poeta del Mató forma part, segons m'ha dit, d'una sèrie escrita les últimes setmanes. Aquest m'ha fet gràcia i he decidit publicar-li. Parlo d'ell com a Peix, al final li hauré de muntar un blog...

Continua llegint...

 

Vigília de Nadal

Escrit per Peix - dissabte, 24 de desembre de 2016

Vaig pel carrer i em trobo una vella arrugada que em demana, sota l'esperit del Nadal, una ajuda per comprar un dolç al seu nét.

- Senyora, jo sóc el seu nét. Si et dono diners em compraràs una xocolatina?
- Sí nét meu -em respon amb la mirada perduda.
- Jo no menjo dolços imbècil -i li llenço una moneda de plata als peus. Tampoc sóc el seu nét, cega, més que cega.

Marxo xiulant direcció a la plaça on els firaires ja recullen per tenir temps d'arribar a la missa del gall. Aprofito per robar una barra de pa de sèsam integral i unes figures del pessebre. Un nen petit em veu i m'acusa de lladre.

- Què t'has cregut saberut! -Li vento una puntada de peu que el deixa estès a terra i marxo corrents abans que ningú tingui temps de reaccionar.
- Torna cap aquí, pocapena! -Sento que criden de lluny.

Aprofito per córrer deu quilòmetres i fer un bon entrenament. Em faig una foto:

"Es Navidad, pero estamos a tope! #veganos #saludynavidad #felicesfiestas"

En castellà, sí senyor, perquè ningú em critiqui, perquè arribi a tot arreu. Sóc un fill de puta renegat. I què? Sóc feliç així. I tu, què llegeixes?



Bé, ha sortit així, deu ser el Nadal que em commou. I perdó per escriure tant aquests dies, la feina ho ha receptat així.

I, sense rancor, molt Bon Nadal a tothom!

Continua llegint...

 

El rellotge

Escrit per Peix - divendres, 23 de desembre de 2016

I bé -em diu- això obre moltes portes, no?
No ho sé, per una banda em fa mandra, saps? M'ha arribat un rellotge, és diferent, em marca les hores i a més a més, de tant en tant, em marca altres moments. És estrany, és un rellotge mecànic, com els d'abans diria. Pensar que fa un any el primer que hauria fet amb el rellotge hauria sigut llençar-lo. I ara me'l quedo. Em fa respecte. Sé que la majoria l'acaba tenint però suposo que a tots ens sobte al principi. I em sembla que aquest rellotge, quan el porto, tanca les portes al meu anhel més profund. Em repeteixo sovint que estaven tancades des de fa temps, que podria ben ser que mai s'haguessin obert, però jo sempre he sigut un somiatruites i no em crec. Potser em compro unes ales però amb el rellotge són incompatibles, tothom ho sap. No ho se, potser m'espero, sobretot ara que puc mirar lluny amb una ullera de llarga vista i puc veure la imatge definida. Qui ho hauria dit que podria mirar-hi sense por. En tot cas, les portes obertes, ara per ara, hauran de portar rellotge.

Continua llegint...

 

Illumina oculos meus

Escrit per Peix - dimecres, 21 de desembre de 2016

Quan sovint dic que sóc molt bo, rient, no faig pas tanta broma com pugui semblar. Sóc un arrogant, ho reconec, però no m'importa perquè jo tinc clar els meus límits i per aquesta raó no sóc fotògraf, ni pintor, ni ballarí, ni cantant, ni escultor;

sóc poeta, Poeta del Mató:

Bordegàs inòspit
sota la cruel tela suau,
la teva forma esvelta
encén una espelma
darrere la muntanya
on la sort inunda el bosc.

Bu, t'espanto. Ah, crides.
Estius de platja i mar
la barca sura a la sorra.
Pobre el pobre.
Ric el ric.
Ves a la plana
i mata el porc.

El poeta és la meva roca,
la meva defensa,
el meu salvador,
el meu Déu
i la meva força.

Bé, ho deixo aquí per avui i per decència.


Fuaaaa el dos mil disset serà la canya!!!

Illumina oculos meus

Continua llegint...

 

Ritme de tardor

Escrit per Peix - dimarts, 20 de desembre de 2016

La meva aportació a Relats Conjunts:



Ei! On ets? No et veig! Em sents? Em sents? Com? Més fort, no et sento! Com? No t'entenc! Em veus? Jo no, no sé on ets. Ei! Queda't quiet, que et busco! Et veig, et veig, sóc aquí! Uf, pensava ja t'havia perdut. Vinc, no et moguis. Estàs bé? Sí, i tu? També, anem. No ens tornem a separar. No. Anem en compte.

Calla, has sentit aquest soroll? Quin? Calla calla, mira allà, al final, entre les branques. No veig res. A baix a la dreta. Ostres, és immens! Xxxxt, no et moguis, que no ens senti. Tinc por, què fem? No diguis res i quiets. Tinc por, ens veurà. He de marxar. No et moguis. No! Merda! No! Corre! Cap aquí, segueix-me, ràpid! Ens atrapa! No miris enrere i corre!

Ei! On ets? No et veig! Em sents? Em sents? Em veus? On ets?

Continua llegint...