Mandarina

Escrit per Peix - dilluns, 11 de desembre de 2017

Avui al migdia quan he arribat feies olor de mandarina i m'he sentit feliç. M'esperaves i m'has deixat entrar sabent que la teva olor em sorprendria. De seguida l'he oblidat però més tard, quan ja havia marxat, m'han dit: Fas olor de mandarina. I jo no he sabut fer res més que somriure.

A la tarda m'ha trucat el veí preguntant per què l'escala estava plena de peles de mandarina. És la meva dieta, he respost. Ha mirat el pis amb cara estranya: Si al teu pis hi deixes podrir la merda és cosa teva però no embrutis l'escala, si us plau. Jo, trist, volia explicar-li que l'edifici estava content perquè feia olor de mandarina, que havia parlat amb ell i li agradava, però no ho he fet. Em fa por que el meu veí pensi que sóc el preferit de l'edifici. És així però no vull que ho sàpiga. Recolliré les peles de mandarina de l'escala, perdona'm. Fes-ho ara, que per aquí no es pot passar, brut, més que brut!

Continua llegint...

 

El gust de dormir

Escrit per Peix - dijous, 7 de desembre de 2017

I
De lluny les veig jugar i saltar al voltant de les escales mecàniques. Jo estic corrent i vaig veient que hauré de pujar per les escales laterals on hi ha una nena que sembla que s'espera. Penso que quan arribi em deixarà passar. Té un somriure estrany i no aparta la mirada de mi. Començo a pujar les escales saltant i quan passo pel seu costat faig un gran salt feliç de sentir-me tan en forma. Ella aprofita l'instant per empènyer el meu cos per desviar la meva trajectòria més enllà de la barana. La caiguda d'una distància de més de tres pisos serà inevitable. L'agafo fort pel braç i me l'emporto avall.

II
Som un grup nombrós i entrem a l'hotel. És vell, amb el terra de fusta que no para de grinyolar i les parets emmoquetades amb colors foscos. M'agrada l'estètica. El guia ens avisa que hi ha un problema i que no podem trepitjar el mig de la sala. No en fem cas i apareix una bola fum blanca flotant al nostre davant. S'està uns segons quieta i de cop s'escampa per tot el nostre voltant. El fum és molt fred. Sento crits de terror i un sorolls estranys. Una esgarrifança em recorre tot el cos. Pocs segons més tard el fum s'esvaeix deixant cossos mutilats indistingibles. [...]


Continua llegint...

 

Bicicleta

Escrit per Peix - diumenge, 3 de desembre de 2017

M'aixeco ben d'hora, just abans que surti el sol. Prenc la bicicleta i m'allunyo de la ciutat saludant els pocs vianants que passegen o van cap a treballar. M'agrada la solitud dels carrers quan la ciutat encara dorm. M'endinso per camins gelats amb el fred que vol entrar als meus ossos i intento agafar calor deixant els pinyons petits a les primeres pujades. El meu cor bombeja amb força. No el porto al límit, no encara. A les baixades el vent em talla la cara però no m'importa, volo. Durant unes hores gairebé no veuré a ningú i la idea no m'espanta. Sobre la bicicleta, perdent-me per camins que mai he fet, notant el mal a les cames i el fred per tot el meu cos, seré feliç. Em canso fins al punt que hi ha moments que dubto si podré seguir. Però continuo i no penso en la tornada cada vegada més allunyada. El vent alça la pols de terra i el que veig són fantasmes juganers que em saluden i em marquen el camí. M'agradaria tornar-los la salutació però de seguida s'esvaeixen. Estols d'ocells s'aixequen al meu pas i aquests sí que els saludo. Alguns ocells es posen a volar al meu costat a gran velocitat i jo intento seguir-los fins que ja no puc més i he d'abaixar el ritme per recuperar les forces. Piulen i jo els dic adéu amb un crit ben alt. Al meu cap es formen cares, converses, idees i records. Venen i marxen sense avisar, encavallant-se els uns amb els altres sense cap mena d'ordre fins que em centro amb la pedalada, amb la força de les cames o amb el pas complicat que em trobaré pocs metres al meu davant. Quan decideixo tornar tot just estic a la meitat del recorregut. Agafo camins nous que no sé on em portaran però m'acosten a casa, o almenys això és el que crec. És d'hora i potser una part de la ciutat encara dorm. Arribaré al migdia, just abans de dinar, i em trobaré altra vegada al món de les persones i mentre escolti i parli, sense voler, ja estaré pensant en la propera sortida.

Continua llegint...

 

Música

Escrit per Peix - dilluns, 27 de novembre de 2017

El meu voltant, fins i tot el meu cos, desapareix. Em sento tan estúpid mentre caic dins de la pupil·la dels seus ulls foscos. Els meus nefastos dots d'actor em delaten però faig com si res i segueixo pastant el morter. Un maó d'inseguretat, un altre de timidesa, un altre de prejudicis. El mur és infranquejable.


(El títol, que no té res a veure amb el text, és el legítim, és el text que ha variat)

Continua llegint...

 

Sis punts

Escrit per Peix - diumenge, 19 de novembre de 2017

Entre la ficció i la realitat, sis punts dels més de dos-cents que m'han passat pel cap:

I
El paper, l'olor. El so em transporta a una vida antiga. Intento posar-me a la pell de qui era, de com pensava.

II
Hi ha quatre anys que passen sense pena ni glòria, miro enrere i ni els recordo. Però hi ha quatre anys que m'acompanyen cada dia. Miro enrere i els veig, miro al costat, a banda i banda, i em creuo amb el seu somriure i quan miro endavant sé que també hi seran.


III
Veig la seva cara, recordo el seu nom i les dues vegades que el meu puny es va clavar a la seva panxa. Ara me'n penedeixo però dins meu encara queda la sensació de la fortalesa de la violència. Ell a terra sense moure's i jo obligant-lo que s'aixequés perquè ningú se n'adonés i em castiguessin. Un impuls estrany gairebé m'aixeca de la butaca per anar-lo a buscar dalt de l'escenari. M'agafo fort i em deixo endur pel so de la música.

IV
Tinc la pell de gallina. Podria posar-me a plorar d'un moment a l'altre. No deixo que passi i no és pas per vergonya ni pel gènere. Cap al final sento orgull i oblido si puc o no emocionar-me.

V
Cares i cares que em maregen. Vull posar-me sota la manta i notar l'escalfor del meu cos i sentir l'embolcall del silenci.

VI
Avui no hi érem tots.

Continua llegint...

 

Hiperrealisme oníric

Escrit per Peix - dilluns, 13 de novembre de 2017

Una setmana dura en aquest aspecte. Somnis de persones antigues que malmeten les connexions neuronals. Somnis de persones actuals amb temes tan banals que representen una total pèrdua de temps en el fet de somiar. I somnis inexistents de persones que provoquen una certa estupefacció. Estupefacció pel fet que siguin inexistents. És una sort que el meu cervell ho eviti però al mateix temps em preocupa per la manca de sensibilitat que això significa. Somnis més vius i reals que la vida mateixa. I és en aquesta diferència on puc discriminar quan estic despert i quan no.

Nota: Sento un cert odi al títol de l'entrada.

Nota 2: La llista d'altres entrades que tinc per llegir comença a ser preocupant.

Continua llegint...

 

Somni

Escrit per Peix - divendres, 10 de novembre de 2017

I aleshores, quan decideixo que no, que la meva vida ha de seguir un camí diferent, et somio. El teu somriure, els teus cabells; somio el meu silenci, la meva por i el meu bucle mental que em paralitza: "Què he de dir?" Ell porta pantalons de pana negra, bruts i gastats de tant rebolcar-se per terra. Sempre rient i dient estupideses. El miro palplantat, em sento invisible, vull ser invisible. Corre cap a mi i es deixa caure sobre el terra de fulles. Arribes de no sé on i t'hi llences a sobre. Portes uns pantalons grisos amb línies negres que formen una quadrícula irregular i amb alguns, pocs, rectangles pintats de vermell. Ara que hi penso no recordo quin jersei portaveu, no em sona que m'hi fixés. Ell deixa anar una frase de les seves i tu rius. Perquè jo ja no les sé dir? En sabia abans, en sabia molt. Ens criden i marxem turó avall, vosaltres corrent i jo caminant per un lateral entre els arbres. Et gires i vens cap a mi. Em dius una frase que ja he oblidat, em somrius i em desperto.


He buscat una explicació del somni:

Els set anys vinents seran d'una gran abundància en tot Egipte. Després seguiran set anys de fam que esborraran a Egipte el record de l'abundància dels set anys precedents, perquè la fam consumirà tot el país. Serà tan aclaparadora, aquesta fam, que ningú no sabrà què és l'abundància.



I ara una cosa del tot diferent:

Ahir al migdia caminava amb alegria cap a treballar i vaig passar pel davant d'una perruqueria. Aquesta tenia com a únic element de decoració del seu aparador un barret. El primer que em va passar pel cap va ser la paraula "Fedora" i me la vaig repetir diverses vegades. Un barret en una perruqueria.

Continua llegint...

 

Cagart

Escrit per Peix - dilluns, 6 de novembre de 2017

Cagart

Era un text en català
que buscava una rima.
I quan la tenia a tocar
va donar una sorpresa desagradable.

Adrublar la vindarrama.
Cutrufacta istiloma,
dubita fa nalestim
e troga du, limtó dibà.

gggghghgggghhhghgg
gghghggggggg
fffggfgfhffhhgggghf
aaaaaaaggghhfffffghttt

0 19839879
3957,287592...
498502e2
2358 13+21j

`+`-$!\+
[.+=%%&
/^\$[^&]$/
"&/´{..}"

   
 
  
    

Fi


Anàlisi:
El poema està format per sis quartets d'una mètrica variable i amb una rima gairebé sempre assonant. L'autor vol visualitzar en aquesta manca de consonància la sensació d'angoixa que ha patit el darrer cap de setmana. Això ho sabem perquè qui analitza el poema és el propi autor. L'angoixa ha vingut donada per un trencament molt dur. Aquest trencament, del tot fictici, es tracta de la suposada aparició d'una esquerda en una peça d'un trencaclosques de forma cúbica que ha acabat separant-la en dos, però no és veritat. Un quartet per cada cara, un quartet perquè aquest trencaclosques de forma cúbica és de 4x4x4. Tot plegat fa molta llàstima. Començar i acabar així.

Poeta del Mató

Continua llegint...

 

Dues peces

Escrit per Peix - diumenge, 5 de novembre de 2017

Peça I
Calma, les paraules eren bones i l'ofensa és pròpia de cadascú. Qui vol continuar quan la distància entre les parts és tan gran que ni el temps, gairebé infinit, les podrà tornar ajuntar? Que qui tingui la ment podrida no pugui entendre mai més cap de les meves paraules.

Peça II
"El carrer serà tan fosc que no podré veure el terra que trepitjo". La pluja és intensa però la foscor només es troba a la meva imaginació. Camino cap a la plaça però abans que em vegis giro cua i corro per amagar-me. Culpo a la pluja de la meva cara xopa. Abaixo el paraigua perquè no em vegin els ulls i m'allunyo cap al bosc on l'aire té l'olor de la terra fèrtil. Arraulit sota unes roques m'adormo.

M'he fet una cabanya amagada de totes les mirades. No vull que em busquis, no vull que m'estimis. Sense mi seràs feliç.

Continua llegint...

 

Sobirà

Escrit per Peix - dissabte, 28 d’octubre de 2017

Consoleu, consoleu el meu poble. S'ha acabat la seva servitud, li ha estat perdonada la culpa. Obriu en el desert un camí per a la glòria.

Jo sóc herba. Herba seca que ha oblidat quan la flor es va marcir. He demanat que m'obrin el pit. El meu cor no està fet d'escorça. No vull, no ho vull creure. Vull pujar en una muntanya ben alta i alçar ben forta la veu per recobrir les forces, prendre el vol com les àguiles, caminar sense cansar-me i córrer sense defallir.

Acompanyeu el fruit de la victòria i vetlleu-la com un pastor pel seu ramat. El terreny escabrós serà una plana i la serralada, una ampla vall.

Continua llegint...

 

Equilibri

Escrit per Peix - dimarts, 24 d’octubre de 2017

Esperar el silenci. Qui sóc jo?

Sota la pell no hi ha músculs, no hi ha venes, ni nervis ni os. Sota la pell habita el buit còsmic. Cap carícia, cap mà a l'espatlla ni molt menys cap braç rodejant el cos. Amb el contacte més insignificant la pell s'esquerda, tan fina com el paper de fumar, provocant la desaparició de tot record.

Esperar el silenci a qualsevol fet que faci créixer músculs, venes, nervis i os. No esperar res més per no trencar l'equilibri que manté l'estadi en suspensió.

Continua llegint...

 

La serenor dels càntics

Escrit per Peix - dimarts, 17 d’octubre de 2017

Avui el gran poeta Poeta del Mató ens delecta amb les seves "paraules":

La serenor dels càntics

Oh, pertinença a la discòrdia
dins de l'ull del camp de sègol,
visita la llúdriga des de la distància
vora el riu, l'oceà i la finestra.

Tu l'entomes i ell, entenent
ell com a ànima sense forma masculina,
i ella, força vital de l'embat dels temps,
marxen plegats a veure món.

Pastanaga, dius, mandarina,
et repliquen. Una qüestió queda clara,
la carbassa no és la forma.
Però la fruita és verda quan la veus.

No! Menja tu.

Poeta del Mató (orgullós d'aquesta merda!)


Nota: Si mai algú li troba un significat que m'ho digui. Obtindrà a canvi el meu respecte i admiració durant dues setmanes. No més que tampoc n'hi ha per tant. Crec, a més a més, que sóc massa generós.

Nota 2: Llibertat!

Continua llegint...