El nom

Escrit per Peix - dilluns, 20 de març de 2017

No entenc res, ni tan sols el nom. El vaig utilitzar perquè era un nom que em feia gràcia i no tenia cap més implicació. Un alter ego transformat en papallona que atrau el blau marí, potser, no ho sé. Era llunyà i únic a la meva vida protegida. Però ara, sense voler, jo que sóc amo del meu destí i que tot ho decideixo em trobo amb el meu nom al davant. Ha canviat la forma, el so; ja no és un nom que em fa gràcia, és un nom que m'estreny i em desperta a mitja nit suat amb un desig boig de tenir-lo al costat. Saber que la pala ja cava en el meu món senzill és perdre el rumb. Era un nom arraulit en un cau fred i fosc i ara és la llum amable en un espai immens. No entenc res. No són els meus ulls, és alguna cosa més perquè jo no hi veig, són les entranyes que m'ataquen. Ni tan sols conec el nom, és una altra vida, em dic, massa distant a la meva. Tinc por, no entenc res.

Continua llegint...

 

Senyora

Escrit per Peix - dimarts, 14 de març de 2017

De vegades deixaria córrer la recerca a la coherència. No és fàcil. Per sort, de tant en tant, algú em descobreix algun exemple que em fa no defallir. Passen els dies i encara hi penso, com un mantra que em concentra en el propòsit.

Avui en una cruïlla m'he creuat amb tres dones. Una parlava fort, fent-se notar i les altres dues se l'escoltaven o això he cregut. He imaginat la que parlava fort, d'uns seixanta anys, arribant a casa seva tota cofoia. He imaginat com explicava al seu marit la bona obra que havia fet parlant amb les dues dones, de com malgrat ser com són ha fet el cor fort per explicar fets culturals de la ciutat. He imaginat que explicava com havia vist altres persones que la miraven amb desaprovació, però que ella això l'havia fet sentir més forta i així poder parlar més alt per fer notar la seva bona obra des del punt de vista catòlic més retrògrad amb les dues dones àrabs. He pensat que era una puta xenòfoba. L'he odiat. No m'he fixat com vestia cap de les tres, jo caminava ràpid i just ha passat un home que m'ha tapat la vista quan girava el cap per fixar-me qui eren. Només he sentit el parlar de la dona amb molta vehemència i m'ha fet imaginar aquesta història i també recordar les persones xafarderes, egoistes, condescendents i cregudes que volten pel món que intento evitar al preu que sigui. No m'ha agradat imaginar això, potser el xenòfob sóc jo.

He deixat de caminar. Caminar fa pensar massa i jo ja penso més del compte. Tinc una bicicleta nova gris fosc i vermell, de conjunt amb la d'anar per la muntanya. Jo no ho vaig triar expressament però m'agrada. Aquí tanco el capítol de la bicicleta que es va partir.

Tinc tant per llegir, tant per comentar... M'he col·lapsat. Fa dies que no llegeixo (a part dels llibres que m'arrenquen del llit). I no volia escriure però la senyora del carrer que parlava fort m'hi ha obligat, encara que ella no ho sap.

Continua llegint...

 

Ànima

Escrit per Peix - dijous, 9 de març de 2017

Avui quan em disposava a caminar una dona m'ha colpejat amb força a l'estómac. No he tingut temps a saludar-la, ni tan sols l'he vist venir. Tampoc l'he vist marxar de tan ràpid com ha anat tot. Amb l'estómac adolorit he caminat desorientat pensant en diversos esdeveniments que han succeït.

Fa tres o quatre dies vaig tenir un somni bèstia que em va fer adonar que la meva ànima no és morta malgrat un grup d'assassins m'atrapava amb una cinta suau quan m'escapava d'ells.

Al migdia he tingut una idea per una història. Aleshores també caminava, es veu que camino força. Quan m'ha vingut al cap m'he posat a riure i un senyor gran m'ha mirat força estranyat. L'he saludat, per cortesia.

Més tard, també caminant, he deixat de pensar i la música ha inundat una porció del meu dia. La seguretat és saber quina melodia començarà a sonar després que l'anterior acabi.

Continua llegint...

 

Força

Escrit per Peix - dimarts, 7 de març de 2017

Avui quan caminava m'anava fixant en tots els meus músculs. Tots, des dels de les plantes dels peus fins al cap. Notava la seva força i la seva potència en cada un d'ells. Em sentia fort, molt fort. He pensat que em podria posar a prova. El carrer es trobava força buit però sabia que tard o d'hora algú es creuaria pel meu camí. Aleshores jo clouria el puny i colpejaria la seva cara una vegada i una altra fins quedar saciat de la meva fortalesa. Finalment un pare amb les seves dues filles petites han passat pel meu costat. Ell m'ha somrigut abans que em llancés sobre seu.

Continua llegint...

 

Herois

Escrit per Peix - dilluns, 6 de març de 2017

De vegades em revelo i em convenço que jo no necessito ningú amb qui emmirallar-me. De vegades penso que admirar a algú pel que fa i aconsegueix és un signe de debilitat. De vegades la meva vida perd el seu propòsit real i vago sense rumb fent-me invisible fins i tot als meus ulls.

Fa un temps vaig conèixer una persona que m'admira, que treballa per poder fer el que faig jo i el seu objectiu és poder ser millor del que és ara. Creia que era burra per admirar-me, sóc la persona que mai seguiria. Per alguna raó vaig pensar que en un futur seria rival per a mi. Les meves pors em dominaven i el meu comportament era cínic i menyspreable. Mai ha tingut en compte la meva actitud i a mi em feia ràbia que fos agradable amb mi. Jo volia que em deixés en pau dins del meu món invisible.

Ahir vaig començar a admirar la seva passió i la seva amabilitat, m'hi vaig emmirallar i el meu objectiu va ser tornar a ser la persona agradable que ja no recordo haver sigut. Va ser després de fer uns deures que reconec que en un principi em feien molta mandra perquè em deia a mi mateix: jo ara no vull pensar, a mi això no m'interessa. Però m'interessava, i molt. No ho sabia encara. Ho aniria descobrint a mesura que el documental avançava. Quan vaig acabar els deures tenia la pell de gallina. Vaig entendre que no hi ha res dolent en tenir herois. Potser és tot el contrari.

No eren deures de fet, era una recomanació. Gràcies.



Nota: Creia que era burra per admirar-me, sóc la persona que mai seguiria. Ara ja no crec que sigui burra però estic segur que hi ha gent millor a admirar.

Continua llegint...

 

Setmana

Escrit per Peix - diumenge, 26 de febrer de 2017

Com un cangur va fent salts que el mouen d'un estat d'ànim alegre a trist en un moment. De tranquil a agitat en menys d'un segon. I buscant la semblança del falcó es llança avall a gran velocitat a buscar la presa arran de terra amb la diferència que no hi ha presa ni sap com desplegarà les ales a l'últim moment, no en té. No obstant confia que alguna força el frenarà abans. Li ploren els ulls pels cops de vent que assoten la seva cara. En un intent desesperat i que li sembla inútil, però un cop perduda la lluita contra el vent ja no tem perdre res més i si tingués quelcom tampoc temeria, gira el cos tal com si fos un dofí i la necessitat de respirar de sobte l'angoixa quan se n'adona que el seu cos el priva. La seva pell nota el fred intens d'un llac gelat. Intenta moure el braços dins un medi estrany. Obre la boca en un últim intent de lliurar-se d'una mort que l'espanta quan un soroll eixordador l'envia dins de la calidesa dels llençols. És hora de treballar.

Continua llegint...

 

La brisa

Escrit per Peix - dissabte, 25 de febrer de 2017

Una brisa suau deu haver trencat el mur que havia construït. Era infranquejable. Me n'he adonat quan buscava algun color en un món apagat. Tots els colors van marxar fa molt de temps. Els vaig deixar escapar davant dels meus ulls i no vaig fer res per aturar-los. I ara entenc quan a la nit em desperto amb un sobresalt i crido: Torna! Però el mur ja no existeix.

Continua llegint...

 

aabcehmu

Escrit per Peix - divendres, 24 de febrer de 2017

La paraula aabcehmu, que en català voldria dir més o menys "tot té un ordre que embelleix quan s'observa en el temps", ens evoca a una estabilitat i a un creixement personal intens i valuós que no hem de menystenir.

Feu-la servir tantes vegades com pugueu.

Demà diuen que ens hem de disfressar però jo ja porto tota la setmana amb la disfressa a sobre. És cultura. És aabcehmu.


Poeta del Mató, què en penses?

- I tu què creus animalot aeroespacial?
- A la cua perds elefants calidoscòpics
- I no fas prou. Cabòries babilòniques.

Fi

Continua llegint...

 

No patiu, estic bé

Escrit per Peix - dijous, 23 de febrer de 2017

Diuen que et passa tota la vida per davant. Jo no ho he experimentat mai encara. Ni avui. L'eix s'ha trencat sense que tingués temps de sentir el soroll del crec, he notat com les meves mans alçaven la roda amb una facilitat inusual, el seient s'ha tombat endavant i la meva vista ha baixat a confirmar la sospita. La bicicleta s'havia partit en dos. He pensat: "Ara cauré i segurament em faré molt de mal". He caigut a terra i gràcies a la meva velocitat m'he arrossegat forces metres deixant la jaqueta ben rascada. Dos nois han corregut de seguida a ajudar-me i a preguntar-me si estava bé. Ha vingut un tercer, que tenia tard, també preocupat. Una senyora gran que seia en un banc no s'ha immutat. Quan els tres han marxat després d'agrair diverses vegades la seva ajuda he fet una trucada per demanar que em vinguessin a recollir. He saludat a la senyora mentre esperava al seu costat. Ni m'ha mirat. Suposo que l'alcalde deu haver decidit posar maniquins asseguts als bancs, però no sabria dir el perquè. Ha vingut un quart noi a preguntar-me com em trobava. Ja estava millor i tenia la seguretat que la meva mà no s'havia trencat. He agraït la seva preocupació i m'ha preguntat si necessitava ajuda o qualsevol cosa. "No cal, moltes gràcies", he respost i ha seguit el seu camí. Poc més tard m'han vingut a recollir. La bicicleta al maleter i cap a casa.

Preocupacions principals que he tingut durant els minuts següents a l'alteració sobtada del curs normal del meu desplaçament habitual amb bicicleta plegable als migdies:

  • Si he d'anar a l'hospital, en sortiré viu d'aquell lloc? Els seus precedents corroboren la meva por.
  • Com escriuré al bloc de notes?
  • Què cony fotré si no puc treballar aquesta setmana? Només aquesta setmana.

Evidentment, preocupacions sense fonament. De moment. Ment.


Continua llegint...

 

La gran conca

Escrit per Peix - dimecres, 22 de febrer de 2017

Caminar, caminar i caminar. Les muntanyes del fons ara són tan altes que la neu del cim sempre és visible i atrapen al seu darrere els vents càlids del sud fent la ciutat molt més freda que de costum. Entre les llambordes del carrer l'herba hi pot créixer ufana. El clima és més humit i de vegades traïdor però no t'importa. La imatge de la imponent muralla de roca fan de la gran conca un espai únic i extraordinari. T'acostes a la plaça i el soroll de cotxes passar i la gent atrafegada et tornen a la ciutat de sempre on les muntanyes que l'envolten es perden entre els edificis i ja no trepitges herba entre llambordes sinó asfalt. Ja no et trobes a la gran conca sinó en una de petita on rares vegades l'any veus emblanquinat el seu voltant.

Continua llegint...

 

Vella fregint ous

Escrit per Peix - dimarts, 21 de febrer de 2017

La meva aportació a Relats Conjunts:



- De debò que has de ser el meu ajudant? Jo t'he demanat una cabeça d'alls. La meva vista, a la meva edat, potser em falla una mica, ho reconec, però per la mida del que portes sota del braç em sembla que no són alls. I a més a més això és una cuina tradicional, no fem servir un matràs Erlenmeyer per elaborar el menjar; t'he demanat el moscatell per beure-me'l jo, babau, més que babau. I para de fer aquesta cara i porta'm els alls d'una vegada que se m'estan cremant els ous.

Continua llegint...

 

Inspiració

Escrit per Peix - dilluns, 20 de febrer de 2017

Aixeco el cap i les millors històries que mai he imaginat es perden entre els arbres que creixen omplint de vida la muntanya. Et miro de lluny sabent que t'agrada que et miri. I a mi m'agrada mirar-te. Les idees volen mentre avancem a pas decidit i els dos sabem que només són idees que s'esmunyiran tan ràpid com han arribat. No ens sap greu que siguin efímeres. Ens veurem sovint i ens saludarem amb un somriure algun dia, o tímids un altre. Però ja ningú ens prendrà l'instant on la felicitat ens haurà acollit i embolcallat demanant, a canvi, la meva inspiració.

Continua llegint...