Sóc

Escrit per Peix - dijous, 22 de juny de 2017


Dimarts
Els meus dits encallats han esperat ordres confuses per part d'un cervell masegat. He pensat en regalar-lo al vespre, just quan el sol comencés a caure. Hores abans, perseguint el fred, m'he enlairat a buscar la puresa. Quan l'he trobat m'he permès somriure i durant un instant he pensat en claredat. Aleshores no he escrit, només he parlat i m'he ofegat amb la mirada. A l'allunyar-me he començat a sentir el repic de les campanes.

Dimecres
Els meus plors s'han sentit per tota la sala. He mentit amb les meves queixes; el meu plor no tenia cap relació amb les paraules. Més tard els meus ulls han intentat sortir de les seves orbites. M'han descobert i he tornat a mentir. Al vespre m'he permès ser feliç i he rebutjat qualsevol queixa del meu cap.

Dijous
He agafat una pala  amb la intenció de colpejar amb la part plana a tot allò que em vingués de gust. Una dona gran, molt bona dona i coneguda de la família, ha sigut la primera a rebre. No crec que s'esperés el cop. Ha caigut a terra i no s'ha mogut. Jo he continuat, volia anar a rebentar un parabrises. Estava pujant el carrer i m'he sentit incòmode perquè la pala és de treure la neu i què pensaria la gent si em veu amb la pala? Amb tota la força que he pogut he intentat rebentar el vidre d'una furgoneta. Un fracàs. No ha quedat fet a bocins i m'he sentit molestat. Pel cop poc reeixit i la incomoditat de la pala de neu m'he desfet d'ella llençant-la al pati d'una casa. De tornada al pis he pensat en tu. He tingut un cert temor que descobrissis que vaig pel carrer amb pales de neu al principi de l'estiu. Per sort només en tenia una. No voldria per res del món que deixessis de ser amable amb mi.

Sóc
Sóc tot allò del que la majoria fuig. Sóc el silenci, la incomoditat i l'avorriment més extrem. Sóc la por, la solitud que podreix i la veu que et renya al teu inconscient. Sóc l'odi, la tristesa i l'autocompassió.

Final
Aquí hi van les paraules que no puc pensar. Paraules carregades de supèrbia. Paraules que m'allunyen de la costa i em porten al mig de la immensitat de l'oceà per negar-me a la primera mostra de debilitat. Paraules també de passió i amor disfressades d'expressions facials.

Continua llegint...

 

Coratge, colofó

Escrit per Peix - dissabte, 17 de juny de 2017

Només es mor una vegada, però es viu cada dia. Cada dia, cada hora, cada minut, cada segon. I després d'aquesta bestial frase motivacional un neguit creix dins meu. És el rebuig a la limitació. Només una vegada podré morir? Perquè no dues, o tres o cent? És la reencarnació la culminació de tot ésser en superar els seus límits? La resposta la trobareu al curs de motivació online que he preparat a un preu excepcional de 199,99 euros i casualment avui s'obren les inscripcions. Places limitades!

El preu és de 199,99 euros, però per als lectors us el rebaixo i només us costarà 149,99 euros! Et deixaràs perdre aquesta oportunitat? Jo vaig fer el curs i val la pena.  Aquesta última frase pot portar al desconcert però és que vas a qualsevol lloc i et diuen que a casa seva ho tenen i va molt bé, o que sempre han comprat tal marca o que des de que va descobrir el producte no ha deixat de ser-ne fidel. I per suposat, quan em diuen això, marxo corrents. Alguna mitja marató improvisada he acabat fent diverses vegades per culpa d'un venedor massa simpàtic. Quanta rancúnia que acaba de sortir. Ha sortit d'una manera gratuïta, de cop i volta, provocant incomoditat. Ha sortit d'una manera tan fàcil; igual com ha passat amb la tercera ungla. Avui li he dit adéu. Ha sigut un adéu sentit a una ungla molt petita. He estat temptat en demanar a la infermera que me la donés per guardar-la de record, però hi ha records que sempre serà millor mantenir-los només a la memòria.

I fins aquí la història en tres temps. Les següents històries que vindran no intentaran vendre res, més que res que no sabeu com costa gestionar tota la demanda.

Continua llegint...

 

Coratge, segona part

Escrit per Peix - dimecres, 14 de juny de 2017

En aquesta entrada motivacional volia parlar de la força de voluntat al caminar quan una ungla que està a punt de prendre un camí diferent al cos que l'ha fet créixer aprofita els últims dies per clavar-se amb malícia al dit gros del peu a cada passa. Ara l'ungla ja no hi és i la meva vida és més feliç. Però no en parlaré més perquè he de fer un dels grans anuncis dels últims temps per celebrar la magnífica xifra romana V.

I sense més preàmbuls us anuncio amb gran il·lusió que ja podeu comprar el llibre de Les millors melodies escrites de la història de la música, escrit pel gran poeta Poeta del Mató. El llibre és un recull de les melodies taral·lejades que, amb un criteri excepcional, el Poeta del Mató ha triat perquè us en podeu delectar.

Us deixo aquí  una mostra:

Taaa-ra-rà la laa-aa-ra, ta-ra-ra-ra la-là,
la-ra-ra-ra la-la-ra-a,
[...]
la-aa-aa-aa laa-aa-aa la la-ra la-aa-aa
ti-ro-la-la-la, laa-aa.

Magnífc, oi que us emociona? A mi també.

El llibre Les millors melodies escrites de la història de la música el trobareu a les principals llibreries de la vostra població. Aneu-hi a comprar-lo, i, si no el tenen, crideu "Buuh!", feu-vos els ofesos de manera que ho noti tothom i marxeu amb cara d'indignació absoluta. Feu una carta al vostre diari local queixant-vos de la poca predisposició de la llibreria a tenir el llibre, aneu a un ple i comenceu a cridar pels drets de les melodies taral·lejades. Feu una plataforma i sortiu al carrer amb pancartes demanant una recompensa per part dels polítics i la seva desídia respecte a les teves demandes. Un cop a la visita del psiquiàtric feu tantes flexions com el vostre cos suporti. Vosaltres podeu amb tot això i molt més!

Continua llegint...

 

Coratge

Escrit per Peix - dilluns, 12 de juny de 2017

Suposo que t'hauré de donar les gràcies però la meva inseguretat fa que no tingui clar fins a quin punt te les puc donar. O sigui que diré: Gràcies de tot cor.

A banda de tot això, avui he de cantar un primer adéu. I no serà l'últim. Amb una veu greu i ampla canto amb l'esperança que una nova ungla sorgirà. Oh, dolor. La diferència entre tallar regularment i arrencar de sobte provoca llàgrimes de passió. No és pas enyorança ni desconsol. Oh, dolor. Però si busquem el cantó positiu he de reconèixer, amb orgull i amb una punta de vanitat, que aguanto. I és en aquest precís instant que comença la part més sentida i motivadora de l'entrada. Empeny els teus límits, no hi haurà guany sense dany. Si jo he pogut, tu també i més encara. Compra'm una samarreta. Ets la teva frontera, salta-la i descobreix un nou horitzó. On són els confits, confins? Això últim fa pena. Compra'm un tovalló.

Com que sóc un amant de la recerca he buscat al DIEC la definició de confit i em quedo amb la següent locució: Un confit purgant, laxant, vermífug. He buscat vermífug perquè no tenia coneixement de l'existència d'aquesta paraula. Em falta aprendre molt encara. Que mata els cucs.

Fi. Un fi que ha aparegut de sobte. Sense que ningú el pogués esperar. Un fi que alhora causa alleujament i gratificació per l'arribada al terme de l'entrada. Un fi que malgrat tot supero i empenyo endavant. Un fi que porta a la realització brutal de la vida mateixa. No el fi, sinó la seva dominació que mana a un món vast, immens, infinit, universal. On són els teus límits?  Tu pots amb tot i  més! Surt al carrer i crida perquè tothom s'assabenti de la teva força i la teva passió. Ets tu qui decideix la teva vida. Salta la vedruna!

Fi. Sí, si us plau.




Continua llegint...

 

Nit

Escrit per Peix - dimarts, 6 de juny de 2017

Avui et parlo a tu deixant el meu orgull de banda. No saps com faig veure que no hi ets: m'enganyo i em dic, ets morta. Un nus em puja a la gola, sóc cruel. Els meus pensaments han perdut la puresa dels anys quan creia que el món era teu. Entre el silenci i la penombra creuem la mirada però ja no ets tu, ni jo. Dues perles brillen a la nit mentre guardo el record d'un amor que mai vaig estimar.

Continua llegint...

 

10 anys

Escrit per Peix - dijous, 1 de juny de 2017

M'ha quedat tan llarg que en faig un resum:

Avui aquest blog, bloc de notes, fa deu anys.

(Ara el text)
Fa 10 anys una part de la meva vida es trobava dins d'un autobús anant i tornant de Barcelona. Durant aquests desplaçaments escoltava música i, sobretot, llegia. Desitjava pujar a l'autobús per llegir, desitjava que hi hagués retencions per tenir més temps per llegir. Ho recordo com uns anys fàcils però no crec que fos així ja que estava fent una carrera que odiava i no sabia com sortir-me'n. Aleshores creia que era culpa de la meva mandra, de la mala sort i de la meva poca intel·ligència. Ara en culpo als professors i a l'hora els dono les gràcies per fer-me-la avorrir. Llegia una novel·la darrere una altra. Fins i tot quan veia que podia acabar-ne una durant el trajecte, duia la següent a sobre. Quan pujava a l'autobús em posava música i començava a llegir. Encara ara aquelles cançons em transporten a llibres d'aquella època.

Al març del 2007 vaig llegir Incerta glòria de Joan Sales i poc després Una tragèdia americana de Theodore Dreiser. Amb aquests dos llibres vaig començar a replantejar-me la vida que tenia. Van ser uns mesos estranys que vaig dubtar molt i vaig estar a punt de perdre la felicitat (dos anys més tard passaria però això no forma part de la història i ja ha estat prou escrit per aquí). Al maig vaig llegir-me Viatges per l'Scriptorium de Paul Auster. Arribats en aquest punt jo volia ser capaç de crear aquells mons on la meva ment quedava del tot absorbida i que encara no he aconseguit. I entre els meus dubtes i les ganes d'escriure vaig crear en silenci aquest bloc de notes. No era un silenci absolut, vaig ensenyar-lo a algunes persones, no més de tres, que no crec que recordin que existeix. Entre línies hi vaig escriure els missatges que, covard com sóc, no sabia expressar. Queden pocs textos d'aquella època, la majoria els vaig guardar i alguns els vaig eliminar.

Han passat deu anys i la meva vida no té res a veure. Miro al meu voltant i poques coses queden excepte els llibres, la música i el bloc de notes, el blog. I família, és clar. Fa deu anys em regalaven un peix pel meu aniversari. Em va fer tanta il·lusió que vaig anomenar el blog en honor seu. De fet no es deia El Peix al principi, es deia El peix i la granota però portat per un minimalisme extrem un dia vaig escurçar-li el nom.

- No sóc de parlar gaire en els temes que realment m'importen. Sóc lent, la veu m'atropella i em deixa baldat. Per això els escric. Per això ni jo m'entenc.
- Una bona part de les entrades del blog han anat dirigides a alguna persona. De vegades han anat dirigides a gent propera que no sé pas si coneixen el blog, de vegades a gent anònima que he vist pel carrer, de vegades a gent que no conec i desitjaria conèixer. De vegades al meu futur.
- No espero que ningú em llegeixi. Molts cops m'he preguntat si val la pena deixar les meves idees públiques. No ho sé, em fa por que si queden amagades les perdi per sempre. O potser l'únic que sóc és un vanitós i sí que vull que algú em llegeixi.

Avui aquest blog fa deu anys. Bloc de notes. El Peix.

Cesc

Cada volta és la primera,
tot nou i desconegut.
El record de la peixera,
en un moment l'has perdut.

Continua llegint...

 

Una estona de tranquil·litat

Escrit per Peix - dimarts, 30 de maig de 2017

M'havia posat al llit ben d'hora per poder descansar el màxim possible. De seguida em devia adormir, no ho recordo. Em vaig despertar d'un sobresalt per un soroll eixordador. El cor em volia sortir per la boca de l'espant. No sabia què passava i vaig aixecar el cap i vaig mirar a banda i banda de l'habitació de l'alberg. Silenci. Tothom dormia a aquelles hores de la matinada. Em vaig tornar a estirar i el soroll sobtat d'un ronc aïllat i d'una potència sobrehumana em va fer esfereir. Una sensació d'angoixa es va apoderar de mi veient-me que ja no podria tornar a dormir. No eren uns roncs continuats, tenien una pausa entre mig prou llarga perquè el meu cos es relaxés durant una estona però no suficient per agafar el son. Cada ronc era un ensurt que deixava el meu cor desbocat. Vaig acceptar la realitat i vaig començar a analitzar aquells roncs tan estranys. Venien precedits d'un silenci absolut, un silenci pregon que em va fer entendre que no respirava durant tot aquell lapse de temps. I aleshores venia l'explosió sonora, com un crit agònic després de l'ofec. Era un ronc que començava amb un so greu que feia tremolar la llitera i pujava de sobte a un agut que foradava els timpans. Després, un xiuxiueig suau i tranquil mentre expirava l'aire per acabar amb el silenci vast i inquietant. Vaig pensar amoïnat que entre ronc i ronc podia morir. La meva ment, entre el cansament i una ira creixent, em va asserenar: potser no era mala idea. Jo tornaria a dormir amb la seguretat que podria descansar la resta de la nit i l'endemà marxaria ignorant una desgràcia que, quan me l'expliquessin, em  sorprendria i em deixaria destrossat ja que en cap moment de la nit hauria sentit res estrany. Els seus roncs, però, sempre acabaven tornant. Estava fastiguejat. Li podia posar un mitjó a la boca, no era una mala idea. O bé fer-li un cop sec amb alguna paella de la cuina. No, no podia ser una mort ràpida, havia de patir com estava patint jo. Amb un ganivet de cuina el començaria a tallar pels peus, i sense dir res l'aniria tallant a rodanxes davant de la seva mirada de dolor i terror. Jo me'l miraria fent-li entendre que si no hagués roncat, això no passaria.
Em vaig despertar abans que sortís el sol. La majoria encara dormia però ell estava acabant de preparar-se motxilla per continuar. Em va preguntar si em molestava el soroll que feia. Li vaig dir que no patís, que jo em llevaria de seguida i vaig desitjar-li buen camino mentre em girava per fer el mandra uns minuts. Ja no tenia son ni em sentia cansat. Em deuria adormir pensant idees macabres per aconseguir una estona de tranquil·litat.

Continua llegint...

 

Més u

Category: Escrit per Peix - diumenge, 28 de maig de 2017

He estat molts dies pensant què he de dir en una entrada com aquesta però ara que m'hi poso ja no recordo res del que havia imaginat. Però bé, escriuré alguna cosa.

Aquest any ha sigut dels bons:

Tema feina, massa bé. Dic massa perquè hi ha hagut dies que he tingut por de veure com qualsevol repte que tenia amb un no res ja havia trobat la solució. A mi em fa por perquè ara mateix no tinc ganes de cansar-me de la feina que faig, i, sense reptes durs, puc perdre la il·lusió. És com quan vaig en bicicleta, m'encanten les pujades dures, les que no acaben mai, on les forces van al límit i arribar a dalt sembla una tasca impossible. Tancant el tema de feina, em sento, ho reconec, una mica vanitós i sobretot molt afortunat.

Tema bloc de notes, aquest any m'he passat pel forro la premissa que tinc de no escriure sobre la meva vida. Ara bé, després de llegir per sobre el que havia escrit, tampoc és tant greu, ja que la meva imaginació ha fet d'anècdotes sense pena ni glòria històries amb algun rerefons o finals més espectaculars. Realitat i ficció, una combinació perfecte. Curiosament s'ha repetit amb força un tema que, ara que he fet un repàs de l'any, em sorprèn. No sabia que el meu cap m'hi fes pensar tant sovint. Tres o quatre vegades en un any em sembla excessiu.

Tema esport, de tant que n'he fet he hagut de fer una dieta per no aprimar-me més. No cal preocupar-se, estic bé. No només estic bé sinó que m'ha servit per poder anar a més i exprimir una mica més el meu cos. No crec que sigui el més sa portar-se un mateix al límit, però hi ha dies que no me n'he pogut estar.

Tema personal, no entraré en detalls perquè no cal. Aquesta última setmana  he fet vacances (de tot) i m'ha deixat com nou i m'ha resumit gairebé tot l'any. Entremig d'un conversa parlant de temes força banals amb una persona que havia conegut hores abans em diu: la gent té por d'escoltar-se i de fer-se preguntes, i em va fer mirar un grup que estaven davant de l'alberg. Tots es miraven el mòbil absents de la resta. Em va preguntar si jo m'escoltava, si jo parlava amb mi mateix. La conversa aleshores es va tornar profunda i transcendental, un tipus de conversa que he intentat evitar moltes vegades per les filosofies barates s'escolen en aquest joc. Aquesta vegada no va anar així, i el moment va ser bonic i vull creure que vaig aprendre molt. Jo bàsicament escoltava. No sé perquè ho escrit això. El que volia dir és que aquest any he pres algunes decisions que a més d'un li podrien semblar estranyes, però a mi em fan ser feliç, i, al cap i a la fi, això és el que importa.

Vaja, que llarg...

Continua llegint...

 

El cavaller irritant

Escrit per Peix - dissabte, 20 de maig de 2017

La meva aportació a Relats conjunts:


Si pogués ser capaç de sentir la teva por, el teu ofeg i la teva angoixa; si pogués sentir com el teu pit t'aixafa intentant arrencar-te el plor; si tant sols pogués sentir una punta del fàstic que et faig, aleshores seuria a la meva banda, deixant lliure la teva vida, et miraria una sola vegada i si en aquesta mirada coincidíssim, et faria un somriure plàcid amb la intenció que et sentissis tranquil·la i amb confiança perquè el teu viatge fos feliç.

Continua llegint...

 

Lectura

Escrit per Peix - divendres, 19 de maig de 2017

Llegeixo i un gust agre omple la meva boca. Escupo i tot seguit m'avergonyeixo del meu instint. Potser ja era hora veure aquest text, fins i tot sé que em podria ajudar. Aquella esquerda profunda que em va crear l'estiu caracteritzat pel zum-zum que m'estrenyia el cap portant-me a la bogeria no s'ha tancat. Al fons d'aquesta esquerda hi queden líquids de plor i d'odi. I per aquesta raó el gust agre que ha pujat de les profunditats s'ha apoderat de mi durant uns segons.

Canviant de tema, ara toca una versió d'un himne de quaresma que per alguna raó estranya el meu cap ha començat a cantar aprofitant el pedal musical creat pel soroll insistent de la nevera:

Ara és el temps que invita a penedir-te,
traieu d'error la humana criatura,
que, altra vegada, del seu viure indigne,
el vostre amor oblida amb menyspreu.

I, per acabar, ara n'és el mes de maig, regalada primavera.

Continua llegint...

 

Postal

Escrit per Peix - dimecres, 17 de maig de 2017

Avui mentre anava amb la bicicleta a tota velocitat entremig de la gent, m'agrada ser imprudent, ves, m'ha semblat veure a una persona amb qui fa uns anys vaig tenir una gran amistat. No he tingut temps per fixar-me si era ella ni molt menys per saludar-la.

Com la resta, la vaig deixar perdre fent el que algú podria arribar anomenar "ghosting" lleuger. Vaig desaparèixer del mapa. El cas és que el trencament final de la nostra amistat va venir donada per una maleïda postal que mai vaig arribar a enviar i en aquell moment va començar el meu silenci. Culpo a aquest fet i em culpo a mi perquè estic segur que si hagués enviat la postal ara la situació seria la mateixa.

Sé que hauria de demanar-li perdó. Però suposo que mai més, molt a pesar meu, recuperaré la seva amistat. De vegades hi penso i em dono cops de cap contra la paret, ara ho faré, però la resta del temps ni ho recordo, aquest és el meu mal.



Nota: Utilitzo la paraula "ghosting" perquè es va fer servir per primera vegada al 2014. Aquest va ser l'any que no vaig enviar la postal.

Continua llegint...

 

Viatge

Escrit per Peix - diumenge, 14 de maig de 2017

Introducció
On ets? De vegades et trobo a faltar, saps? Aleshores busco i faig les meves investigacions però sempre acaben en un cul de sac. Espero que tard o d'hora et deixis veure, no perdo l'esperança.

Viatge
Hi ha dies que m'agrada viatjar lluny. Avui viatjo gairebé dos anys enrere. Em trobo a mi mateix. Dorm. No veu el que li espera. Començo amb una bufetada seca a la galta. Després una altra. I una altra. Aleshores colpejo amb el puny a la panxa, al mentó, a la panxa una altra vegada. Està desconcertat, no ho entén. Gira el cap a banda i banda buscant a algú, però no hi ha ningú. -Desperta!- Crido. -S'ha acabat la treva, desperta d'una vegada!- Amb el peu li clavo puntades a la panxa que intenta aturar sense èxit amb les mans tremoloses. Balbuceja alguna cosa, però no se l'entén. Sé que demana ajuda però no en sap. Ni en sabrà mai. Segueixo una bona estona fins que em sento satisfet. -Ara torna a dormir que en pocs mesos torno i et despertaré de veritat-.

Llavors no ho vaig entendre. Ara, en canvi, sé que era necessari. Però de tant en tant em fa mal i no pas pels cops sinó per despertar-me.

Continua llegint...