La serenor dels càntics

Escrit per Peix - dimarts, 17 d’octubre de 2017

Avui el gran poeta Poeta del Mató ens delecta amb les seves "paraules":

La serenor dels càntics

Oh, pertinença a la discòrdia
dins de l'ull del camp de sègol,
visita la llúdriga des de la distància
vora el riu, l'oceà i la finestra.

Tu l'entomes i ell, entenent
ell com a ànima sense forma masculina,
i ella, força vital de l'embat dels temps,
marxen plegats a veure món.

Pastanaga, dius, mandarina,
et repliquen. Una qüestió queda clara,
la carbassa no és la forma.
Però la fruita és verda quan la veus.

No! Menja tu.

Poeta del Mató (orgullós d'aquesta merda!)


Nota: Si mai algú li troba un significat que m'ho digui. Obtindrà a canvi el meu respecte i admiració durant dues setmanes. No més que tampoc n'hi ha per tant. Crec, a més a més, que sóc massa generós.

Nota 2: Llibertat!

Continua llegint...

 

Raw

Escrit per Peix - diumenge, 15 d’octubre de 2017

No acostumo a recomanar pel·lícules però aquesta vegada faré una excepció. Si teniu l'oportunitat de veure Raw, una pel·lícula franco-belga de l'any 2016, no la deixeu escapar. És considerada una pel·lícula de terror però no hi estic del tot d'acord. Per a mi, com el títol ja avisa, és una pel·lícula crua.


I per acabar, sense cap mena de relació amb la recomanació i per fer l'entrada més llarga, lletres aleatòries de l'alfabet català amb algun signe de puntuació:

Cigha guan doqh dpm fav cinqm aobne çajdo sibabbo aldbboaj iboajb. Oduv isofbq oijd, usivcs. Zbuan pgja, fanni, buan uvo o apgna gbbça df.

Continua llegint...

 

Aquí hi va un títol

Escrit per Peix - dimarts, 10 d’octubre de 2017

Aquí hi va un text que explica més del que em permeto dir i que dona significat a les frases, que s'escapa del món i parla d'escalfor, del sentit de la vida. Fuig de la història, de la grandesa i alhora esdevé immortal. I després de voltes i voltes acaba amb dues paraules. Dues paraules que creen la força més gran de l'univers. Dues paraules que un dia vaig enterrar a la part més profunda de la meva ànima i elles, insistents, han aflorat a la superfície sense demanar-me permís. Fins i tot el meu cos em priva de la llibertat?

Avui el meu cor s'ha aturat per uns segons. Espero que no ho hagis notat.

Continua llegint...

 

Vi blanc

Escrit per Peix - divendres, 6 d’octubre de 2017

Aquests dies són estranys. Estic disposat a perdre-ho tot cosa que vol dir que ja no tinc res a perdre.


Vi blanc

M'assec al sofà amb una copa de vi blanc. És bo? És dolent? Quin és el preu que estava disposat a pagar per considerar-lo d'una qualitat acceptable? Deu euros? Vint? Cent? No importa ara mateix. El gust m'agrada. És sec, no puc fer-ne una descripció acurada del seu gust, no sóc cap expert en vins. L'he tingut gairebé tota la setmana. No en volia beure ni un glop. Una copa em tornarà alcohòlic? La copa, el formatge i el pernil del sopar; no està pas malament per ser dijous. M'he preguntat si celebrava res. Si hagués tingut una ampolla de cava l'hauria obert per sentir el soroll del tap quan s'allibera, de la seva espuma com es desfà dins la copa. Demà aniré a treballar igual, caminaré pels carrers com qui no vol la cosa i aniré comprar fruita i verdures.

Un dia vull compartir amb tu una copa de vi blanc. No vull tampoc que caiguem en l'alcoholisme, de fet, seria per a mi l'última copa ja que no en necessitaria mai cap més. Vull alçar-te per la cintura i mirar-te fins que em cremin les pupil·les. Vull agafar-te de la mà i voltar pel món, és igual a on. Vull veure el teu somriure, vull seure al teu costat un dia de tempesta i escoltar els trons i la pluja sabent que amb tu a la vora no cal que temi res. Però tu tot això ja ho saps.


La platja, segona part

Vaig deixar-me caure de genolls i vaig demanar perdre la por. Dies més tard m'adonava que ella continuava dins meu. No em vaig sentir traït, era evident, era absurd fer una petició així. Les roques eren negres i escarpades. Aguantaven l'embat de les onades amb una força descomunal. Com devien ser quan no eren de pedra? De lluny vaig veure com havien intentat escapar. De què? De qui? No ho sabré mai. A l'altra punta de la platja una altra roca les cridava. El sol quan es va alçar les va tornar a totes de pedra. Eren trols diuen alguns. Què puc saber jo? La por seguia dins meu i veia que tot el voltant s'ennuvolava i quan creia que ningú em mirava vaig sentir uns ulls damunt meu. No eren dos, eren molts més que m'observaven. Vaig entendre que havia córrer dalt de la muntanya abans que sortís el sol. No volia tornar-me de pedra però sabia que una part de mi ho faria. Jo era la por.

Continua llegint...

 

La paraula

Escrit per Peix - dijous, 28 de setembre de 2017

Al principi només existia la paraula. Amb el temps aparegué el nostre univers, el nostre sistema solar, el nostre planeta...

Després de moltes coses vam aparèixer nosaltres, sense saber en un principi que tot ens pertanyia ja que encara no teníem la definició: Allò que és dit.

Imagino una tarda d'estiu assegut davant la cova mirant el cel blau sense ni un núvol. El vent del tot absent. Cap animal rondant a la vora. La resta de la tribu dormint o fent dibuixos al terra amb el dit amb els ulls mig clucs. El que seria una típica tarda avorrida. Encara no existia l'era de la sobre-estimulació. El nostre pre-ésser humà protagonista entre badalls sent l'avorriment extrem però no té com expressar-lo però, ben aviat, sense adonar-se'n, crearà la paraula. Estirant els braços enlaire proferirà un crit:
-Aaaaaa (estirarà el coll endavant) buuuu (tancarà fort els ulls i estirarà els llavis) riiiii (es relaxarà un xic) meeent.
I la resta de la tribu, despertats alguns pel crit, se'l miraran i assentiran amb el cap. Com que tot és molt recent els temps verbals van d'una banda a l'altra. Alguns tornen a dormir, altres miren a terra per contemplar el seu dibuix. El nostre protagonista se sent marejat i recolza el cap a una pedra. Si tingués una mica de vocabulari podria pensar que és perquè acaba d'inventar la paraula, que ja existia al principi, però tots sabem que si ho pogués pensar la paraula no l'hauria inventat ell. Realment s'ha marejat perquè el seu crit amb els seus moviments han provocat que li baixés per uns segons la tensió. Amb el temps la tribu i els seus descendents, i amb alguna norma ortogràfica afegida, arriben a la conclusió que la paraula és avorriment. Sí, en català. La paraula primogènita.

Al principi només existia la paraula. I la paraula era avorriment.

Crec que tot plegat podria donar per escriure un tractat de filosofia de forces volums.

Continua llegint...

 

Dues maneres d'escriure perdre

Escrit per Peix - dimarts, 26 de setembre de 2017

La carta

De matinada escric la carta que no t'enviaré. Una carta que només explica un terç de la veritat. L'altre terç és d'ella i el que resta és teu:

Jo no els coneixia. Eren simpàtics i no paraven de fer conyes. M'ho estava passant bé i em sentia còmode per primera vegada en forces anys. Vaig riure, vaig cantar i vaig ballar. Per unes hores vaig tastar la llibertat.


El collaret

Porto hores escrivint no més de quatre frases i ara que ja les tinc, les esborro i les guardo per a mi. Vas decidir quedar-te a la terra dels Elfs entremig de volcans i platges de sorra negra. Potser un dia quan torni et trobo i aleshores tornaràs a penjar sobre el meu pit.

Continua llegint...

 

Una mica d'exercici

Escrit per Peix - divendres, 22 de setembre de 2017

M'aixeco de l'ordinador i em canvio de pressa. Em poso les lentilles, preparo la motxilla, em poso música que m'agrada i agafo les claus.

Em deixo caure al sofà.
Se m'assequen els ulls.
Miro la filera de llibres que no tornaré a llegir.

Passen els minuts, les hores, els dies... Em ve al cap una vegada i una altra la mateixa frase, ni lluito per treure-la del cap, fent de la frase una veritat absoluta de la situació. Estic perdut.

La sequedat del ulls se m'ha escampat cap a la cara i ara es fa a bocins. El que queda dels meus cabells s'escampen per terra, a dos pams de mi. El coll, el cos, els braços i les cames, tot s'assecarà i a la llarga es convertirà en pols. Pols que no volarà. El vent ja no vol jugar amb mi.

Continua llegint...

 

Finestra

Escrit per Peix - dimarts, 19 de setembre de 2017

Mentre observo embadalit el xàfec per la finestra des de l'última fila de l'autobús, els meus núvols s'escampen i un sol radiant il·lumina records clars i purs. Esdevenen un cop de puny a la meva panxa. Em mossego els llavis i tremolant demano al cel, al món o a Déu si hi ha Déu que les orelles, per una sola vegada, siguin orelles. Escolto el repic de gotes al vidre que intenten en va superar la mida de les meves llàgrimes. Vull els records fora de la meva memòria. Miro des de la finestra d'un cotxe que m'han deixat el cel blau que envolta una ciutat trista i endurida per la violència de disputes i guerres. És la ciutat qui crea violència i els seus habitants, com peons, participen de la seva desgràcia. Vull escriure però ella, assedegada de tragèdia, m'ataca amb crits i plors. És el final. El terror que em crea em paralitza i m'invento una falsa realitat per continuar vivint. Setmanes més tard m'arriba un text darrere murs infranquejables. M'amago. Perdo més del que em puc permetre però no me n'adonaré fins anys més tard des de l'última fila d'un autobús. Ara sé que no és culpa meva. El xàfec ha deixat pas a una pluja fina. Vull que les orelles siguin orelles i que la boca sigui boca.

Continua llegint...

 

Paràfrasi al vent

Escrit per Peix - dissabte, 2 de setembre de 2017

El món s'atura. Una platja sense banyistes, sense ningú que jugui a la sorra negra. Ni para-sols, ni tovalloles; tant sols uns monstres que es van convertir en pedra una albada de fa centenars d'anys.

Qui dret tinc jo? Serà màgic, em dic. Deixaré que s'alci davant meu al so del trencar de les onades. Llavors faré una reverència fins que em toqui el cap a terra i perdré per sempre la por.

Continua llegint...

 

Adreça

Escrit per Peix - dimecres, 30 d’agost de 2017

Busco fins a la desesperació una adreça per recuperar allò que vaig deixar perdre perquè cada dia a qualsevol hora aquest error em colpeja amb fúria. Tinc mala memòria però mentre busco m'apareixen records i em poso les mans al cap.

Regiro de dalt a baix els armaris i els calaixos. Miro cada paper, ja siguin de propaganda, partitures, factures, llibretes o tiquets. No hi ha manera. Busco també per la xarxa però no hi ha sort. Quan ja gairebé estic temptat de demanar l'adreça a algú amb qui fa anys que no parlo trobo una llibreta que encara no havia mirat. En algun moment va caure darrere d'un armari i amb la bogeria de buscar per tot arreu l'he mogut i estava allà esperant-me. Vaig passant els fulls, un a un: llistes de la compra, dibuixos de qualitat dubtosa, apunts de diferents cursos, esbossos d'històries on algunes han acabat escrites, registres dels vols d'un viatge; un text que em posa els pèls de punta, gràcies per l'abraçada gegant, penso; lletres de cançons, un llistat d'adreces.

Tota història té un final.

Dubto. Són molts anys, algun intent de retrobament fallit, potser tot és diferent, més diferent del que puc imaginar. Però això ja és una altra història.

Continua llegint...

 

Una història de cap a peus

Escrit per Peix - dimarts, 22 d’agost de 2017

Dia mil dos-cents vint-i-u. Avui he aconseguit crear un tel impenetrable que m'ha cobert de cap a peus. Al principi tenia por que no funcionés i mentre me'l posava em deia a mi mateix: Deixa-ho estar, amaga't i seràs més feliç. Al final me l'he posat i he notat que funcionava prou bé. Malgrat tot he acabat tan esgotat que després m'he passat una bona estona, hores, quiet, sense fer res més que mirar-me els peus. I no els mirava perquè em fes excessiva il·lusió sinó perquè la meva vista hi ha quedat fixada. Podria dir que he pensat amb tal persona, amb algun llibre o pel·lícula, o amb alguna història qualsevol que em vingués al cap; he mirat els peus immòbils, com tot el meu cos inert, i he pensat que els podia moure però no em venia gens de gust. Finalment, passades les dotze, m'he posat dempeus i he anat cap a l'ordinador, a escriure una mica, res important, només una història.

Continua llegint...

 

La platja

Escrit per Peix - dilluns, 21 d’agost de 2017

La platja. Imagino el so de les onades trencar creant espuma sobre la sorra, sentir com l'aigua recula mentre les petites bombolles es desfan. Imagino enfonsar els peus sobre la sorra, estirat sobre un terra tou que agafa la meva forma. La sorra crema, però de seguida, quan els peus s'enfonsen, es refreda i es torna humida. Enfonso també les mans i aixeco la sorra deixant que s'escoli entre els dits. Respiro l'aire salat i descanso la mirada a la línia de l'horitzó durant una bona estona.

Ja puc tornar a dormir.


Continua llegint...