Un altre cop

Em pensava que per fi la calma regia la meva vida; creia de debò que ho havia aconseguit. Jo i el meu egoisme dictàvem la intensitat dels dies, les setmanes i els mesos amb total indiferència a la resta del món. El meu cap, potser adormit, em deixava tranquil. Però, aquí hi va un renec dels forts, per què? No vull que el meu cap em castigui d'aquesta manera. Ha sigut un procés lent. Al principi era divertit i vaig deixar-lo fer, gran error. Ara ja no és divertit i la seva insistència em mareja, em provoca mals de panxa i, aviat, vòmits. Em pregunto quina és la raó per què el meu cap s'ha aturat buscant un punt que no em pertoca i que queda tan lluny del meu abast. Cada dia sense compassió apareix abans que em pugui escapar i jo em perdo. Aquí hi va un altre renec. Per què el meu cap busca la utopia? Per què no puc tornar a ser un egoista feliç i ignorant?

Tinc marcat pel naixement els anys que el meu egoisme tornarà a ser pur. Van ser masses llavors. I seran masses ara.

Com estàs?

Quan vaig preguntar-li com estava em va respondre amb les frases monòtones que tothom diu: Molt content, molta feina, una mica atabalat, amb ganes de fer alguna sortida no massa lluny que tampoc està la cosa per tirar coets. Me'l vaig mirar i li vaig dir: Ara de debò, com estàs? Visiblement molest em va repetir que bé, que tots tenim les nostres coses, que hi ha dies millors i pitjors, però que en general tot va tirant. Vaig pensar en deixar-ho córrer però volia saber la veritat. Vaig repetir-li per tercera vegada com estava, ara amb un posat seriós. Va estar una bona estona clavant-me una mirada d'odi. L'havia descobert. La seva mirada es va anar estovant i els seus ulls van començar a brillar. La seva respiració es va accelerar i de mica en mica la seva cara es va anar desencaixant. Vaig acostar-me. No va fer falta ni un pam que els seus braços es van alçar deixant-se caure sobre meu, va enfonsar la cara a la meva espatlla i va començar a sanglotar amb violència. Vaig abraçar-lo tot el temps que va necessitar fins que va recuperar les forces per deixar-me anar. Recordo tot el que em va dir, ara amb una nostàlgia estranya. Va repetir vàries vegades que feia tant de temps que ningú l'escoltava que ja no recordava què era. Va plorar i jo també ho vaig fer. Per ell i per mi. Va donar-me les gràcies i em va abraçar una vegada i una altra. Per primera vegada en molt de temps vaig poder veure el seu somriure genuí.

Text de farciment

No em veig capaç de dir tot allò que sento; tinc masses paraules acumulades que, ara que volen sortir, han fet un tap i el meu sistema s'enfonsa. És per aquesta raó que aquesta entrada s'omplirà d'un text que si no fos covard l'escriuria i s'allargaria línies i més línies, i, si fos valent les seves paraules fluirien de la meva boca, aquella boca que quan es tanca desitjaria deixar d'emetre cap més so fins a la fi dels temps:

Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Nam dapibus mauris eget interdum placerat. Donec finibus malesuada ultrices. Etiam at tellus ut libero bibendum scelerisque eu vitae ligula. Fusce sit amet lorem pellentesque massa vehicula vestibulum consectetur id augue. Nam nec pretium enim. Praesent mauris nisl, volutpat quis cursus in, vestibulum at lacus. Nullam tincidunt viverra velit ac sollicitudin. Nunc justo dolor, egestas nec eros id, finibus congue eros. Nam ipsum nisi, tristique in neque eu, faucibus imperdiet nulla. Proin malesuada mauris tincidunt imperdiet egestas. Etiam vel risus et ante ullamcorper feugiat. Cras sapien magna, pharetra ut posuere a, bibendum in turpis. Quisque ullamcorper risus ac metus finibus, semper porttitor sem finibus.

Integer eu varius dui. Nam imperdiet, felis vitae pellentesque rhoncus, ligula lorem placerat nisl, eget eleifend leo turpis in ante. Sed consectetur ligula in mauris pulvinar ultrices. Nunc eget ultrices nulla. Aliquam sit amet nulla id nibh vulputate dignissim quis at quam. Mauris egestas ligula a odio laoreet consequat. Nunc interdum vehicula mi, eu sodales nisi pharetra a. Nam et varius ligula. Nam elit dolor, iaculis quis dignissim at, efficitur eget ex.

Sed eget rhoncus felis. Mauris venenatis, turpis non aliquet euismod, turpis ante rutrum tellus, non porttitor nibh tellus non diam. Etiam hendrerit nunc a imperdiet pretium. Donec id tellus in lacus congue maximus sed ut sapien. Aliquam nisi neque, feugiat id pharetra a, blandit vel odio. Fusce venenatis, sapien eu scelerisque euismod, risus mi finibus orci, eu varius risus tellus consectetur magna. Cras ac diam augue. Nullam dapibus placerat vulputate. Ut interdum luctus ornare. Morbi eget pellentesque libero. Nulla ornare sapien eget dictum iaculis. Pellentesque pretium ligula nisi, vel feugiat orci ultrices a.

Explicacions

[Aquí hi va un text llarguíssim]

Odiaràs i estimaràs amb llibertat.
Odiaràs perquè et fa por només estimar.

Mosaic d'Ulisses

La meva aportació a Relats conjunts:

- Escolta, no creus que en aquest gimnàs fan poc treball de cames?
- Tens tota la raó, girem cua i busquem-ne un altre.

Cor

Hi ha dies que el meu cor batega tan fort que les puntes dels dits tremolen de por. Si el compartís bategaria amb lleugeresa però ara els seus batecs són lents, amb la suficient força per recordar-me a cada batzegada que estic sol.

Sóc

Dimarts
Els meus dits encallats han esperat ordres confuses per part d'un cervell masegat. He pensat en regalar-lo al vespre, just quan el sol comencés a caure. Hores abans, perseguint el fred, m'he enlairat a buscar la puresa. Quan l'he trobat m'he permès somriure i durant un instant he pensat en claredat. Aleshores no he escrit, només he parlat i m'he ofegat amb la mirada. A l'allunyar-me he començat a sentir el repic de les campanes.

Dimecres
Els meus plors s'han sentit per tota la sala. He mentit amb les meves queixes; el meu plor no tenia cap relació amb les paraules. Més tard els meus ulls han intentat sortir de les seves orbites. M'han descobert i he tornat a mentir. Al vespre m'he permès ser feliç i he rebutjat qualsevol queixa del meu cap.

Dijous
He agafat una pala  amb la intenció de colpejar amb la part plana a tot allò que em vingués de gust. Una dona gran, molt bona dona i coneguda de la família, ha sigut la primera a rebre. No crec que s'esperés el cop. Ha caigut a terra i no s'ha mogut. Jo he continuat, volia anar a rebentar un parabrises. Estava pujant el carrer i m'he sentit incòmode perquè la pala és de treure la neu i què pensaria la gent si em veu amb la pala? Amb tota la força que he pogut he intentat rebentar el vidre d'una furgoneta. Un fracàs. No ha quedat fet a bocins i m'he sentit molestat. Pel cop poc reeixit i la incomoditat de la pala de neu m'he desfet d'ella llençant-la al pati d'una casa. De tornada al pis he pensat en tu. He tingut un cert temor que descobrissis que vaig pel carrer amb pales de neu al principi de l'estiu. Per sort només en tenia una. No voldria per res del món que deixessis de ser amable amb mi.

Sóc
Sóc tot allò del que la majoria fuig. Sóc el silenci, la incomoditat i l'avorriment més extrem. Sóc la por, la solitud que podreix i la veu que et renya al teu inconscient. Sóc l'odi, la tristesa i l'autocompassió.

Final
Aquí hi van les paraules que no puc pensar. Paraules carregades de supèrbia. Paraules que m'allunyen de la costa i em porten al mig de la immensitat de l'oceà per negar-me a la primera mostra de debilitat. Paraules també de passió i amor disfressades d'expressions facials.

Coratge, colofó

Només es mor una vegada, però es viu cada dia. Cada dia, cada hora, cada minut, cada segon. I després d'aquesta bestial frase motivacional un neguit creix dins meu. És el rebuig a la limitació. Només una vegada podré morir? Perquè no dues, o tres o cent? És la reencarnació la culminació de tot ésser en superar els seus límits? La resposta la trobareu al curs de motivació online que he preparat a un preu excepcional de 199,99 euros i casualment avui s'obren les inscripcions. Places limitades!

El preu és de 199,99 euros, però per als lectors us el rebaixo i només us costarà 149,99 euros! Et deixaràs perdre aquesta oportunitat? Jo vaig fer el curs i val la pena.  Aquesta última frase pot portar al desconcert però és que vas a qualsevol lloc i et diuen que a casa seva ho tenen i va molt bé, o que sempre han comprat tal marca o que des de que va descobrir el producte no ha deixat de ser-ne fidel. I per suposat, quan em diuen això, marxo corrents. Alguna mitja marató improvisada he acabat fent diverses vegades per culpa d'un venedor massa simpàtic. Quanta rancúnia que acaba de sortir. Ha sortit d'una manera gratuïta, de cop i volta, provocant incomoditat. Ha sortit d'una manera tan fàcil; igual com ha passat amb la tercera ungla. Avui li he dit adéu. Ha sigut un adéu sentit a una ungla molt petita. He estat temptat en demanar a la infermera que me la donés per guardar-la de record, però hi ha records que sempre serà millor mantenir-los només a la memòria.

I fins aquí la història en tres temps. Les següents històries que vindran no intentaran vendre res, més que res que no sabeu com costa gestionar tota la demanda.

Coratge, segona part

En aquesta entrada motivacional volia parlar de la força de voluntat al caminar quan una ungla que està a punt de prendre un camí diferent al cos que l'ha fet créixer aprofita els últims dies per clavar-se amb malícia al dit gros del peu a cada passa. Ara l'ungla ja no hi és i la meva vida és més feliç. Però no en parlaré més perquè he de fer un dels grans anuncis dels últims temps per celebrar la magnífica xifra romana V.

I sense més preàmbuls us anuncio amb gran il·lusió que ja podeu comprar el llibre de Les millors melodies escrites de la història de la música, escrit pel gran poeta Poeta del Mató. El llibre és un recull de les melodies taral·lejades que, amb un criteri excepcional, el Poeta del Mató ha triat perquè us en podeu delectar.

Us deixo aquí  una mostra:

Taaa-ra-rà la laa-aa-ra, ta-ra-ra-ra la-là,
la-ra-ra-ra la-la-ra-a,
[...]
la-aa-aa-aa laa-aa-aa la la-ra la-aa-aa
ti-ro-la-la-la, laa-aa.

Magnífc, oi que us emociona? A mi també.

El llibre Les millors melodies escrites de la història de la música el trobareu a les principals llibreries de la vostra població. Aneu-hi a comprar-lo, i, si no el tenen, crideu "Buuh!", feu-vos els ofesos de manera que ho noti tothom i marxeu amb cara d'indignació absoluta. Feu una carta al vostre diari local queixant-vos de la poca predisposició de la llibreria a tenir el llibre, aneu a un ple i comenceu a cridar pels drets de les melodies taral·lejades. Feu una plataforma i sortiu al carrer amb pancartes demanant una recompensa per part dels polítics i la seva desídia respecte a les teves demandes. Un cop a la visita del psiquiàtric feu tantes flexions com el vostre cos suporti. Vosaltres podeu amb tot això i molt més!

Coratge

Suposo que t'hauré de donar les gràcies però la meva inseguretat fa que no tingui clar fins a quin punt te les puc donar. O sigui que diré: Gràcies de tot cor.

A banda de tot això, avui he de cantar un primer adéu. I no serà l'últim. Amb una veu greu i ampla canto amb l'esperança que una nova ungla sorgirà. Oh, dolor. La diferència entre tallar regularment i arrencar de sobte provoca llàgrimes de passió. No és pas enyorança ni desconsol. Oh, dolor. Però si busquem el cantó positiu he de reconèixer, amb orgull i amb una punta de vanitat, que aguanto. I és en aquest precís instant que comença la part més sentida i motivadora de l'entrada. Empeny els teus límits, no hi haurà guany sense dany. Si jo he pogut, tu també i més encara. Compra'm una samarreta. Ets la teva frontera, salta-la i descobreix un nou horitzó. On són els confits, confins? Això últim fa pena. Compra'm un tovalló.

Com que sóc un amant de la recerca he buscat al DIEC la definició de confit i em quedo amb la següent locució: Un confit purgant, laxant, vermífug. He buscat vermífug perquè no tenia coneixement de l'existència d'aquesta paraula. Em falta aprendre molt encara. Que mata els cucs.

Fi. Un fi que ha aparegut de sobte. Sense que ningú el pogués esperar. Un fi que alhora causa alleujament i gratificació per l'arribada al terme de l'entrada. Un fi que malgrat tot supero i empenyo endavant. Un fi que porta a la realització brutal de la vida mateixa. No el fi, sinó la seva dominació que mana a un món vast, immens, infinit, universal. On són els teus límits?  Tu pots amb tot i  més! Surt al carrer i crida perquè tothom s'assabenti de la teva força i la teva passió. Ets tu qui decideix la teva vida. Salta la vedruna!

Fi. Sí, si us plau.

Nit

Avui et parlo a tu deixant el meu orgull de banda. No saps com faig veure que no hi ets: m'enganyo i em dic, ets morta. Un nus em puja a la gola, sóc cruel. Els meus pensaments han perdut la puresa dels anys quan creia que el món era teu. Entre el silenci i la penombra creuem la mirada però ja no ets tu, ni jo. Dues perles brillen a la nit mentre guardo el record d'un amor que mai vaig estimar.

10 anys

M'ha quedat tan llarg que en faig un resum:

Avui aquest blog, bloc de notes, fa deu anys.

(Ara el text)
Fa 10 anys una part de la meva vida es trobava dins d'un autobús anant i tornant de Barcelona. Durant aquests desplaçaments escoltava música i, sobretot, llegia. Desitjava pujar a l'autobús per llegir, desitjava que hi hagués retencions per tenir més temps per llegir. Ho recordo com uns anys fàcils però no crec que fos així ja que estava fent una carrera que odiava i no sabia com sortir-me'n. Aleshores creia que era culpa de la meva mandra, de la mala sort i de la meva poca intel·ligència. Ara en culpo als professors i a l'hora els dono les gràcies per fer-me-la avorrir. Llegia una novel·la darrere una altra. Fins i tot quan veia que podia acabar-ne una durant el trajecte, duia la següent a sobre. Quan pujava a l'autobús em posava música i començava a llegir. Encara ara aquelles cançons em transporten a llibres d'aquella època.

Al març del 2007 vaig llegir Incerta glòria de Joan Sales i poc després Una tragèdia americana de Theodore Dreiser. Amb aquests dos llibres vaig començar a replantejar-me la vida que tenia. Van ser uns mesos estranys que vaig dubtar molt i vaig estar a punt de perdre la felicitat (dos anys més tard passaria però això no forma part de la història i ja ha estat prou escrit per aquí). Al maig vaig llegir-me Viatges per l'Scriptorium de Paul Auster. Arribats en aquest punt jo volia ser capaç de crear aquells mons on la meva ment quedava del tot absorbida i que encara no he aconseguit. I entre els meus dubtes i les ganes d'escriure vaig crear en silenci aquest bloc de notes. No era un silenci absolut, vaig ensenyar-lo a algunes persones, no més de tres, que no crec que recordin que existeix. Entre línies hi vaig escriure els missatges que, covard com sóc, no sabia expressar. Queden pocs textos d'aquella època, la majoria els vaig guardar i alguns els vaig eliminar.

Han passat deu anys i la meva vida no té res a veure. Miro al meu voltant i poques coses queden excepte els llibres, la música i el bloc de notes, el blog. I família, és clar. Fa deu anys em regalaven un peix pel meu aniversari. Em va fer tanta il·lusió que vaig anomenar el blog en honor seu. De fet no es deia El Peix al principi, es deia El peix i la granota però portat per un minimalisme extrem un dia vaig escurçar-li el nom.

- No sóc de parlar gaire en els temes que realment m'importen. Sóc lent, la veu m'atropella i em deixa baldat. Per això els escric. Per això ni jo m'entenc.
- Una bona part de les entrades del blog han anat dirigides a alguna persona. De vegades han anat dirigides a gent propera que no sé pas si coneixen el blog, de vegades a gent anònima que he vist pel carrer, de vegades a gent que no conec i desitjaria conèixer. De vegades al meu futur.
- No espero que ningú em llegeixi. Molts cops m'he preguntat si val la pena deixar les meves idees públiques. No ho sé, em fa por que si queden amagades les perdi per sempre. O potser l'únic que sóc és un vanitós i sí que vull que algú em llegeixi.

Avui aquest blog fa deu anys. Bloc de notes. El Peix.

Cesc

Cada volta és la primera,

tot nou i desconegut.

El record de la peixera,

en un moment l'has perdut.