Em pensava que per fi la calma regia la meva vida; creia de debò que ho havia aconseguit. Jo i el meu egoisme dictàvem la intensitat dels dies, les setmanes i els mesos amb total indiferència a la resta del món. El meu cap, potser adormit, em deixava tranquil. Però, aquí hi va un renec dels forts, per què? No vull que el meu cap em castigui d'aquesta manera. Ha sigut un procés lent. Al principi era divertit i vaig deixar-lo fer, gran error. Ara ja no és divertit i la seva insistència em mareja, em provoca mals de panxa i, aviat, vòmits. Em pregunto quina és la raó per què el meu cap s'ha aturat buscant un punt que no em pertoca i que queda tan lluny del meu abast. Cada dia sense compassió apareix abans que em pugui escapar i jo em perdo. Aquí hi va un altre renec. Per què el meu cap busca la utopia? Per què no puc tornar a ser un egoista feliç i ignorant?
Tinc marcat pel naixement els anys que el meu egoisme tornarà a ser pur. Van ser masses llavors. I seran masses ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada