Com estàs?

Quan vaig preguntar-li com estava em va respondre amb les frases monòtones que tothom diu: Molt content, molta feina, una mica atabalat, amb ganes de fer alguna sortida no massa lluny que tampoc està la cosa per tirar coets. Me'l vaig mirar i li vaig dir: Ara de debò, com estàs? Visiblement molest em va repetir que bé, que tots tenim les nostres coses, que hi ha dies millors i pitjors, però que en general tot va tirant. Vaig pensar en deixar-ho córrer però volia saber la veritat. Vaig repetir-li per tercera vegada com estava, ara amb un posat seriós. Va estar una bona estona clavant-me una mirada d'odi. L'havia descobert. La seva mirada es va anar estovant i els seus ulls van començar a brillar. La seva respiració es va accelerar i de mica en mica la seva cara es va anar desencaixant. Vaig acostar-me. No va fer falta ni un pam que els seus braços es van alçar deixant-se caure sobre meu, va enfonsar la cara a la meva espatlla i va començar a sanglotar amb violència. Vaig abraçar-lo tot el temps que va necessitar fins que va recuperar les forces per deixar-me anar. Recordo tot el que em va dir, ara amb una nostàlgia estranya. Va repetir vàries vegades que feia tant de temps que ningú l'escoltava que ja no recordava què era. Va plorar i jo també ho vaig fer. Per ell i per mi. Va donar-me les gràcies i em va abraçar una vegada i una altra. Per primera vegada en molt de temps vaig poder veure el seu somriure genuí.