Pedalant per sobre de la velocitat permesa i atent a les cruïlles, he tingut només un segon per embadalir-me. T'he dit adeu mentre em somreies. M'has reconegut de lluny, o això m'ha semblat. Un segon, prou temps per fer-me feliç. Jo, estrafolari i distant. Tu, excelsa i inabastable.
4 comentaris:
Jo no t'he reconegut de lluny, t'he vist al bloc del Pons i amb veu baixa he dit:
"Ostres, ha aparegut el Peix"
LLavors he entrat aquí al bloc per confirmar ^^
Confusions...
Ser peix és confondre
Caminar amb aletes és desconcertar
Pedalejar quan no tens peus és complicar-se
La vida antropomorfitzada parla sobre calers
Confosos
Sempre s'ha d'anar a contracorrent.
Publica un comentari a l'entrada