Gran

Estic en un dels bancs del final de l'església, plena de gom a gom. És el funeral del pare d'un amic de la classe. Entenc que és al taüt, ben estirat. Més o menys entenc que no el tornaré a veure a les tardes després de l'escola o a casa seva quan hi vagi a jugar. M'ho han explicat els pares mentre em portaven cap aquí. A l'entrada hi havia tota la classe i molta més gent que no conec. Ara hauràs de cuidar molt el teu amic, perquè ja ets gran, m'han dit just abans de baixar del cotxe. Ja soc gran, em dic mirant-me els peus. A primera fila, el meu amic, la seva germana i la seva mare ploren. I els plors es propaguen banc amunt. Al meu voltant, tots els companys ploren. I als laterals i a fora de l'església tothom plora. Només el capellà, fent un esforç, aguanta el plor. I jo. Jo em poso a prova i em nego a plorar, perquè només els nens petits ploren.