Aquest any ha passat sense gairebé adonar-me'n. Això és bo. Podria pensar que ha sigut un any de transició, però amb els anys no s'hi juga. Vivint cent anys, cada any és tot un u per cent.
A la tardor vaig canviar-me la bicicleta de carretera i aquesta primavera em va tocar un seient d'alta gamma en un sorteig, molt còmode, per cert. La bicicleta va ser una compra excel·lent. Ja m'ho passava bé amb l'altra, però tenia alguns problemes massa greus que no vaig voler arreglar. Ara, la vella, la tinc al rodet i, gràcies al mal temps, hi he fet molts quilòmetres. La conseqüència és que m’he posat en forma i, quan ha arribat el bon temps, he pogut sortir sovint per paisatges que les pluges han fet excepcionals.
Però no és només gràcies a la bicicleta que m'he posat en forma. El canvi de feina que vaig fer l'any passat hi ha ajudat molt més del que m'esperava. Ja no hi ha angoixes, ni mal a les dents, ni viure pendent de problemes constants, ni treballar de nits ni en caps de setmana. I, a més a més, em sento més valorat. Això ajuda que el cos se senti millor.
I tinc més temps. I aquest temps l'he dedicat a escriure. Vaig escriure un conte llarg (o novel·la curta) que han llegit cinc persones, comptant-m'hi a mi. Quan el vaig acabar, durant les vacances d'estiu, vaig pensar que no valia la pena i encara ara li vaig fent retocs. En el futur, si canvio d'opinió, l'autopublicaré amb alguns contes curts que no he posat en aquest bloc. I també, sense voler, he escrit la meitat d'una novel·la que ja és més llarga que el conte. Quan l'acabi, valoraré si és bona o no. M'ho passo bé escrivint, res més. Fa anys pensava que escrivia millor quan tenia èpoques dolentes. Amb la perspectiva d'ara podria dir que anava equivocat, però no és correcte jutjar el passat. Ara puc tornar a la pell que tenia en èpoques anteriors, bones i dolentes, i no sé si escric millor, però escric més.
També he llegit força. De fet, molt més que l'any anterior, que va ser potent. Reconec que alguns llibres se m'han fet llargs i els he acabat per respecte a l'autor, però la majoria m'han agradat. Fins i tot alguns els he estirat llegint i rellegint paràgrafs i capítols sencers, gaudint de cada paraula. De vegades penso que seria interessant apuntar què llegeixo per si mai em repeteixo sense voler. Després penso que si repeteixo un llibre sense adonar-me'n, tampoc és un problema. Crec que no m'ha passat mai. Seria estrany. Serà estrany, però no per mi, que ni ho sabré.
I ja està. Ha sigut l'últim any sencer en aquest pis immens. Cada dia tinc més ganes de deixar-lo. Però això ja vindrà l'any que ve.
8 comentaris:
Ostres, això de deixar anar una feina de merda realment es nota! Jo l'any passat gairebé no vaig anar al metge, fins que al novembre se'm va fotre un cop més el nas i al desembre vaig haver de recordar la mare i els sants dels políclinics d'aquesta zona + acabar l'any de la més ridícul manera possible. Ara em toca fer analisi de mil i un coses a veure que no sigui cap desastre cronic, i encara sort que l'UE no ha arribat a la burla sanitaria dels estats enfonsats. M'imagino que si arribarem als 70 ja se'ns oferirà l'eutanasia amb descompte, no sigui que hi hagi descervellats que pretenguin viure 100 anys.
Per cert, per què vols abandonar el pis si és prou gran per pedalar-hi?
Raó de més de viure amb consciència. Un 1,43% és el que ens toca cada any. I si es descompten els tres primers i els que es perden per distracció, encara és més. Ves amb compte amb els medicaments que et donin. Jo si tingués una empresa farmacèutica, intentaria curar només a mitges, per tenir ben atrapat al pacient.
Aniré a un pis que gairebé és més petit que el menjador que tinc ara. Però això seria si es mira des d'una visió del pis tradicional. Si ho mirem amb uns altres ulls, la casa serà immensa. El perquè és senzill. Surto del mercat, fora del lloguer, fora de la compra i l'especulació actual, per anar a viure en una cooperativa d'habitatge on la meitat (o més) de la casa serà compartida.
De què va la mitja novel·la? I el conte? En algun dels dos hi surto jo?
No podem dubtar que un día el Peix també escriurà sobre la vida i els miracles del Gran Pons caminant sobre aquest desgraciat planeta ^^
Els desastres cronics per definició no es curen, o sigui si algú vol receptar-me medicaments per prendre cada día durant tota la vida donaré les gràcies i aniré amb compte amb els possibles 'disparadors', el cos ja s'espavila.
Què és això cooperativa d'habitatge?? Hi viuràs sense pagar un centim?
A la novel·la, si un dia l'acabo i la publico, hi ha la remota possibilitat que acabi a les mans de gent que s'hi podria sentir identificada. Tens sort, no ets tu. Tampoc és la gent que s'hi podria sentir identificada, però bé, què hi farem...
Sí que pagaré, sí. Et passo un enllaç que explica molt bé el que és: https://ladinamofundacio.org/model/#model-la-dinamo
Doncs no diu gran cosa... Em sembla bé no especular i tal però llavors què se suposa que van oferint, pisos normalets a preus decents o ??
Publica un comentari a l'entrada