Passeig

Ahir a la tarda, fent una passejada que es va allargar gairebé tres hores, vaig veure una imatge que em va impactar. Era trista, no ho negaré, però tenia una bellesa i una força que no et permetien desviar la mirada. No vaig gosar fer-ne cap fotografia. El sol es ponia i la seva llum ataronjada entrava ben endins del bosc. Hi havia silenci. Ni el riu, que en aquell tram s'eixampla i s'encalma, se sentia. Vaig aturar-me i, commogut, vaig fer una reverència i vaig allunyar-me entre els arbres, pensant en aquella escena. És cert que no estic dient què era el que em va trasbalsar, però encara no em sento capaç de posar-ho en paraules. Potser algun dia, quan torni a passar pel bosc, en aquell tram on el riu descansa, quan allò que vaig veure s'hagi esvaït i sigui un vell record, aleshores em permetré escriure-la.