El monovolum

Ahir, diumenge, tornava cap a casa caminant. Era tard i el carrer era ben buit. Em sentia tan cansat que només desitjava trobar-me de cop dins del meu llit. I se'm va presentar una oportunitat que no vaig dubtar a aprofitar. Un monovolum vell de color gris estava engegat al mig del carrer. Vaig mirar a banda i banda. No hi havia ningú. Ni dins del cotxe ni al voltant. Vaig obrir la porta del conductor, vaig seure, vaig posar primera i vaig conduir cap a casa. El cotxe feia pudor de fum i el seient era massa tou pel meu gust. Vaig obrir les finestres per ventilar-lo. Al cap de poc vaig arribar al meu carrer. Vaig aparcar el cotxe i el vaig deixar obert, amb les claus sobre el seient. En entrar a l'edifici, quan buscava les claus de casa, una veïna que no coneixia em va obrir la porta. La seva cara em sonava. Em va mirar molt. He deixat un cotxe gris aparcat al costat dels contenidors, li vaig dir. Si vols, el pots fer servir, però està una mica brut i fa pudor de cigarret. Em va mirar i em va somriure. Sempre has sigut estrany. A l'institut mai vaig entendre el teu humor. Crec que tot continua igual amb tu. Bona nit. Bona nit, vaig respondre. Mentre pujava per les escales vaig intentar recordar com es deia. Ni idea. I això que vam passar quatre anys a la mateixa classe.