No era pas la meva intenció, però em torno a enamorar; és el típic amor que arriba d'una revolada, et remou les entranyes i et roba el do de la paraula. El seu somriure franc i ample, la seva mirada intensa i el seu cos esvelt em captiven. És més alta que jo i me la miro aixecant el cap. Ella em mira deixant caure la seva llarga cabellera negra. Calculo que si allisés un dels seus cabells, aquest, arribaria més enllà de la cintura.
Quan sento que l'angoixa està a punt d'apoderar-se de mi li crido: —Ara soc pacífic!1—. I fujo corrents sentint el pes de la seva mirada confusa sobre la meva esquena.
Passen les hores i continuo fugint, pres del pànic de la meva nova condició no-violenta. Em maleeixo. Ja no em reconec. Arribo sense adonar-me'n a la vora d'un penya-segat. Els crits d'un senyor gran eviten que m'estimbi. M'aturo amb el cor bategant amb fúria i em giro per veure el meu salvador que s'acosta cap a mi amb un posat preocupat. —Estàs bé?—, em va preguntant. Tinc la boca ben seca i no em sento capaç de respondre'l. Ni tan sols puc veure'l clar, només veig la seva silueta. Tinc gravats a la retina els rínxols negres. No tinc forces i em deixo caure als seus braços.
Quan obro ells ulls, la veig a ella, però la veu és la del senyor. No entenc el que em diu ni el puc respondre, com si m'hagués quedat sense paraules. No em pregunto quant de temps he estat inconscient, per a mi ha sigut un moment. Per alguna raó que desconec, em sento fastiguejat. Voldria escridassar-lo, però soc mut, recriminar-li algun greuge, però m'ha salvat la vida. M'aixeco mig marejat i el busco a les palpentes, ja només la veig a ella amb els seus cabells que m'enceguen. Quan el trobo, l'agafo i l'intento llançar a l'abisme i el faig caure just al cantó contrari. I malgrat la ceguera, sento com el meu estat d'ànim es refà i de mica en mica arribo a un estat exultant. Em penso que m'he desfet d'ell i arrenco a córrer feliç, creient que vaig en la direcció correcta que em durà cap a casa.
El petit esglai que se sent en trepitjar el no-res, com un últim esgraó que no t'esperes, creix quan el meu cos s'aboca sense remei i no troba terra on deixar-se caure. I floto durant un instant.
____________
1: En entrades anteriors d'aquest bloc de notes el protagonista mostra una estranya fascinació pels rínxols i a la violència. Exemple.
7 comentaris:
El tema de la violència ho puc arribar a entendre, però els rínxols? Això és molt poc cànon, la gent tendeix a allisar-se els cabells no pas a rinxolar-los.
És que la gent no té ni idea d'estètica. Però la realitat és que si una persona s'allisa els cabells, està fent un acte tan frívol que em fa perdre tot l'interès.
Jo, com a peix que soc, mai em pentino, ni m'alliso els cabells (me'ls hauria d'arrissar abans i això seria una doble frivolitat).
No era pas la meva intenció, però em torno a enamorar; és el típic amor que arriba d'un conte - real, fictici o directament xinès -, et remou l'ADN i et regala el do de la paraula amable. El seu somriure suau i màgic, la seva mirada intensa i el seus braços forts em captiven. (per què sempre em fixo en els braços i les mans com un fetixista?!) Parla xinès molt millor que jo i el miro plena de curiositat. Ell mira la camara deixant caure la seva llarga cabellera negra de tant en tant. Calculo que és tan llisa com la de qualsevol asiàtic, això no té res d'especial, i també que amb els filtres que posen a les pelis d'aquesta gent a la vida real potser té una cara molt diferènt però malgrat tot el seu somriure atreu com cap altre.
Dono gràcies a la sort per haver-lo trobat un bon dia a la pantalla i haver aconseguit oblidar un cert personatge del món real. A vegades fins i tot em pregunto si podría patinar.
Un peix suicida no té gaire gràcia, la veritat... Has de tornar a escriure el conte i prometo intentar escriure un comentari millor.
Avui has de fer un conte de St. Jordi regalant allò que només un Peix pogui regalar...
Jo provaré comprar una rosa i fer fotos amb la pantalla de l'ordinador, hahaha
NoName, espero que t'agradi el conte, està dedicat a tu. També espero que et puguis imaginar perfectament la imatge del final del conte :P
Per cert, gràcies per l'adaptació allisant els cabells, que mai seran tan interessants com els arrissats, per cert. I oblida't de la gent que posa filtres a la seva cara. Són evasors de la seva pròpia realitat i això no pot ser bo de cap manera.
No és un peix suïcida, és un peix enamorat que cau a l'abisme. Ja aniré pensant doncs en una nova versió.
Ostres, un conte dedicat a una persona sense nom, molt forta aquesta!! La veritat és que m'imagino un peix a la planxa, però avui toca pollastre al forn.
No veig res d'interessant extra als cabells arrissats, un bon día has de fer un conte explicant-ho. La gent que posa filtres a la seva cara ni tu ni jo la podem entendre, la seva cultura és literalment d'un altre món. A vegades em pregunto si els àrabs també van filtrant-se les cares a la xarxa, es veu que són capaços d'acumular deutes gegants només per aparentar que no tenen menys diners que els seus amics i/o coneguts. El planeta sembla ser més petit que realment és, i això gràcies al mapa del Mercator. Ara bé, la contaminació que li hem regalat és real i per a tothom.
Publica un comentari a l'entrada