dimarts, 23 d’abril del 2024

El vestit

Entro a la ganiveteria amb pas decidit. És àmplia i lluminosa. En lloc de ganivets hi ha estris de cuina de tota mena. Giro el cap a banda i banda dubtant de si m'he equivocat de botiga. A la meva dreta hi ha el taulell amb un senyor gran que em mira amb un gran somriure. Al seu darrere s'alça un mur ple de ganivets de totes les mides imaginables.
— Són tots per a la cuina—, em diu mentre me'ls miro bocabadat.
— Això espero, a mi m'encanta cuinar—, menteixo pensant en la quantitat de tàpers que tinc del xinès de sota casa. —Busco un ganivet petit, però molt afilat.
Durant el que em sembla que dura l'eternitat, m'ensenya ganivets de mides més o menys reduïdes explicant-me un per un les seves bondats i els seus usos. Al final, una mica atabalat, me'n quedo un que, segons ell, talla com els millors bisturís dels cirurgians. I pel preu que me'l cobra espero que així sigui. Em sento temptat de provar-lo i veure la seva sang fosca sortint de la caròtida. El ganivet ve amb el seu estoig fet de la mateixa fusta que el mànec. Una fusta negra i brillant amb unes betes d'un to gris que fan pensar en el fum d'un cigarret que juga fent formes estranyes abans d'esvair-se. Li dic que no necessito bossa, me'l poso a la butxaca de l'abric i surto de la ganiveteria somrient i donant-li les gràcies. Mentre camino cap a casa, sento el neguit i l'emoció per estrenar la joguina. Sense voler, se m'escapa el riure pensant en els usos que en podria donar.

La filla dels amos del restaurant em saluda com sempre quan estic a punt d'entrar al bloc. Si fos un dia normal, l'hauria saludat abaixant el cap i hauria entrat de pressa cap al meu pis. Em giro i li proposo prendre una cervesa.
— No vull estar ni un minut més del necessari aquí dins—, em diu mirant cap a l'entrada del restaurant. —Suggereix-me una idea millor, si us plau.
— Al meu pis tinc cerveses, si vols.
Fent cara de pomes agres i queixant-se que està farta de treballar al restaurant dels seus pares, accepta.
— No m'esperava que diguessis que sí.
— Necessito sortir d'aquesta rutina, no facis que me'n penedeixi abans d'hora.
La Mei es passa més hores fora del restaurant que a dins treballant. Suposo que per ser la filla dels amos no li diuen res. La majoria dels dies que baixo a buscar el sopar, ella és a fora mentre que a dins no donen l'abast. Té més o menys la meva edat i a mi sempre m'ha semblat molt atractiva. Té la pell pàl·lida i fina i amb la llum blanca dels fanals del carrer sembla feta de porcellana. Els seus cabells llargs i foscos li cauen cap a un cantó tapant-li una de les espatlles. Porta els llavis pintats d'un vermell intens i unes arracades amb forma de rosa del mateix color. Com sempre, vesteix un xandall brut i vell que desentona amb la bellesa del seu rostre.

Quan entrem al pis, la Mei es queixa que fa una pudor similar al restaurant. No sé si és perquè sempre menjo el que cuina el seu pare o pels fums que es colen per tot l'edifici. Li dic que així se sentirà com a casa, però em fa una ganyota mentre entra cap a la cuina buscant la nevera. Prenem diverses cerveses i la Mei s'interessa per la meva vida. Li responc que és avorrida, però ella diu que jo conec la seva de veure-la cada dia al restaurant i que té dret a saber de mi i què veig més enllà del bloc. Quan s'acaba la conversa ens emboliquem, ni jo vull que marxi ni ella té intenció de baixar al restaurant i, de fet, invitar-la a casa i ella acceptar implicava que ens emboliquéssim.

Ella dorm i jo em sento neguitós. Me la miro embadalit durant una bona estona. A terra hi ha la meva roba i el seu xandall vell. Que lleig que és, em dic. Penso que potser se'l posa expressament per no despertar cap mena d'interès. M'aixeco vigilant no despertar-la i vaig cap a l'entrada. Agafo la funda amb el ganivet de la butxaca de l'abric i torno cap a l'habitació. Ella ni tan sols s'ha mogut. La seva respiració és tan suau que gairebé sembla que no respiri. Deixo el ganivet a la tauleta de nit i recullo els pantalons del xandall.

D'una revolada salto damunt seu i la Mei es desperta sobresaltada. No deixo que es mogui i li lligo les mans amb els pantalons al cap de llit. Em mira sense entendre què està passant. D'un moment a l'altre es posarà a cridar. Li entaforo a la boca un camal que penja dels seus braços lligats. Ella intenta estossegar sense èxit per expulsar-lo. Sembla que li venen basques i temo que pugui vomitar d'un moment a l'altre. Per sort es troba tan alterada que no s'adona que aquesta seria l'única manera d'alliberar-se del tap que té a la boca per poder començar a cridar. Amb el seu jersei del xandall li lligo els peus i els subjecto a una pota del somier. Quan la veig lligada al llit em sento incòmode. No m'agrada la imatge que veig i surto cap al menjador. Miro el sostre preocupat buscant la manera de poder-la penjar i no tenir-la estirada. No tinc temps de fer forats al sostre i, a més a més, a la nit no es pot fer aquesta mena de soroll; ni tampoc tinc els claus o ganxos per aguantar tot el pes d'una persona.
—Puc penjar-la de la porta— penso en veu alta. És prou baixa per tenir-la alçada sense que toqui a terra.
Torno a l'habitació i ella es mou com un cuc i va sacsejant el cap. La deslligo del llit mentre li vaig dient que no s'ha de preocupar. No sé per què li dic, ja que és l'únic que pot fer. La penjo amb el xandall travat a la porta de l'habitació i queda suspesa amb els peus a un pam de terra. M'acosto a la tauleta de nit i trec el ganivet de la seva funda.
—Tallarà prou?— Pregunto girant-me cap a ella.
Em mira amb els ulls molt oberts, amb el camal entatxonat a la gola. Per provar que és com un bisturí faig un tall entre les costelles i s'enfonsa sense resistència, com si aquell cos fos fet d'aire.
—Quina meravella!— Exclamo sorprès mentre la Mei s'agita amb gran violència. I sense fer cas als seus moviments, començo a endinsar el ganivet al seu pit, amb talls precisos que van obrint la pell i deixen caure la sang amarant el ventre i les cames. Durant una bona estona quedo absort i continuo tallant fins que m'adono que la Mei ha deixat de resistir-se. Reculo dues passes, deixo el ganivet sobre la tauleta i me la miro. Té la vista fixada a l'infinit. M'acosto, li trec el camal de la boca per amagar-lo darrere la seva esquena i col·loco els seus cabells perquè li tapin una espatlla. No fa l'esforç de cridar.

M'assec al llit i l'observo penjada a la porta. El seu pit s'ha convertit en una flor del color dels seus llavis. És un rosa com les arracades. La sang degota suau i brillant cobrint tot el seu cos tal com si portés un vestit de seda.

6 comentaris:

NoName ha dit...

PDP!!! T'has atrevit a tocar a la filla dels xinesos que et donaven de menjar, moriràs desintegrant-te lentament sense saber què i/o per què t'ha tocat... No tens remei!

NoName ha dit...

Per cert, no se t'ha passat per cap canviar el nom del bloc per alguna cosa més convincent com ara
"Anem a la Peixatería",
"Peix Trossejat, Mercuri No Menjat",
"A l'Aigua Radioactiva el Peix Queda Tendre",
"Quan a la Planxa el Peix es Crema - Records",
"4",
etc.

NoName ha dit...

No t'oblidis subscriure't

Peix ha dit...

Celebro que t'hagi agradat, NoName!

La primera P és de Pop? Les altres dues lletres me les puc imaginar…
Dels noms proposats, molt violents i terribles, què és “4”?
YouTube hauria de vigilar més amb els vídeos macabres.

NoName ha dit...

La primera P ja saps de què és, i no és cap Pop!!

La "4" es diu també "死" en segons quins argots...
YouTube és un lloc web molt ben preparat per als continguts extrems, i per promoure'ls encara més. Si un video no és macabre o extrem resulta que no té clicks, si no té clicks és que no atreu visites, si no atreu visites doncs l'IA no te'l suggerirà perquè no t'aporta res, és clar. Si penses que això hauría de funcionar d'una manera diferènt fes una petició al govern de torn o al consell europeu, un bon día potser es posaran al día i provaran de prendre segons quines mesures més o menys eficients, o només menys que més o menys en el fons és massa, i en quant al més és estendre's moltíssim.

NoName ha dit...


He oblidat el 'ja m'entens'

Creative Commons License