Escolto música per publicar una nova entrada

 
Cantata 150 de J.S. Bach.

Suposo que el meu silenci no té cap mena de justificació. Podria excusar-me amb l'angoixa, o un ritme de vida massa accelerat per seure davant de l'ordinador per escriure alguna cosa, però mentiria. He passat més d'una tarda estirat deixant que el temps s'escolés sense fer res. Res de res. El meu cos m'ho demanava i com més m'abandonava en el no-res, més necessitava la seva presència. No fa falta posar nom a aquesta conducta, tothom sap de què parlo.

Aquests dies em venen al cap moltes històries que no escric. Una d'elles m'apareix sovint i comença a tenir una forma que no sé com acabaré expressant, té tants matisos que em costarà dibuixar amb paraules, però ho intentaré. Una altra és només una idea que fa anys ja vaig intentar i ara li he trobat una nova direcció.

Ne Irascaris Domine, de William Byrd.

Després de molts dies m'he tornat a trobar envoltat de gent. He passat pel costat de la cua que esperava per entrar al concert, he caminat davant de tota la gent que conec i em coneix que ja estaven asseguts. El sol m'enlluernava i m'he sentit segur de no veure a ningú mentre buscava un lloc per seure. Al fons, al costat d'una família que no he gosat mirar ni reconèixer. He estat a punt, quan he vist la cua, de marxar corrent. Les mans em tremolaven i me les he posat dins de les butxaques per amagar-les. Quan he ensenyat l'entrada a una vella amiga que no sap res de mi, l'he saludat amb un somriure, el que el meu cos rígid ha intentat, i ella ha fet com si ja no em conegués. No la culpo, la culpa és de la meva desaparició injustificada. De vegades voldria que em vingués algú i em sacsegés i em preguntés què tinc i qui soc, però el món no funciona així i tampoc se solucionaria gaire gran cosa. Al final del concert, amb el meu cor desbocat clamant tornar a casa, he saludat de lluny una antiga companya de l'esplai i he vist com es ruboritzava. Em coneix de quan era un altre, aquell noi jove, fort i influent per fora que feia veure que la vida no tenia gens d'importància, tan sols per gaudir-la. L'hauria d'animar a anar amb bicicleta amb mi.

Jesu, der du maine Selle, J. S. Bach.

Soc tan feliç quan vaig amb bicicleta que aquesta setmana hi he anat cada dia. Vaig conèixer un Suís que no tenia manera d'atrapar-me fins que vaig defallir a un quilòmetre d'arribar al coll. Vam parlar de la nostra afició i també de la nostra vida. Ens vam ajudar l'un a l'altre per agafar velocitats que un de sol, sense el vent d'esquena, poques vegades podem assolir. I després d'una bona estona junts vam acomiadar-nos amb l'esperança de tornar a coincidir algun dia. Vaig conèixer també un Barceloní que agafat a la meva estela podia avançar amb lleugeresa. També vam parlar de la nostra afició i de la nostra vida i al cap d'una estona pedalant plegats ens vam acomiadar amb la certesa que ens trobaríem a veure aviat.

Concert núm. 2 de Brandenburg de J.S. Bach.

Qualsevol diria que soc la mateixa persona, una agosarada i propera dalt d'una bicicleta, l'altra insegura i distant amb els peus a terra.