Coses

I

Fa temps vaig comprar dos paquets de farina d'arròs. La idea era fer unes empanades per un àpat en grup el qual, a causa de la celiaquia d'un dels membres, es va acordar que no es faria res que portés gluten. Amb la farina a casa, vaig descobrir que aquella pols d'arròs, no quallava entre ella com sí que fa la farina de blat. Davant del fracàs produït per la meva absoluta ignorància, vaig deixar els paquets a l'armari i vaig fer humus.

Cada vegada que obria l'armari em deia, has de llençar aquests dos paquets de farina d'arròs. Però no ho feia, de vegades per desídia, de vegades perquè pensava, quina manera més absurda de llençar el menjar. Vaig anar guardant els paquets fins fa poc més d'un mes que vaig agafar el cubell de la brossa i vaig estar a punt de llençar-los. Vaig deixar els paquets sobre el marbre i el cubell a terra. Vaig agafar el mòbil i vaig buscar per internet massa de pizza amb farina d'arròs. I amb una mica de farina, ou, oli i aigua vaig llegir que es podia fer una massa. Prova-ho, em vaig animar.

Ara, de vegades per sopar, em faig massa de farina d'arròs. És un altre gust, té un tacte diferent de la massa de blat, no és el mateix, però m'agrada, m'agrada molt. He de dir que la totalitat de la gent que l'ha tastat li ha agradat. Totalitat igual a u.

 

II

Fa dos dies vaig tenir el millor somni que he tingut els darrers anys. El recordo molt bé. I em va semblar llarg, molt llarg. El que m'agrada més de recordar-lo és la sensació de felicitat que em va aportar. Era un somni amb diversa gent i molta calma. El millor del somni és que mai serà real (sempre que les lleis de la física segueixin tal com són actualment) i això és el que m'agrada més d'ell.

 

III

De petit vaig aprendre a ser pacient. Entenent el temps com coprotagonista sempre present de tots els esdeveniments, vaig arribar a la conclusió que el neguit i l'emoció mentre esperava alguna cosa eren reaccions absurdes. Tot arribarà. Fa gairebé un mes que ja no sé com posar-me davant d'una impaciència que m'està devorant per dins i per fora. Cada dia, diverses vegades al dia, compto quant de temps falta. Demà a les set del vespre, si res no es torça, posaré punt final a una etapa de la meva vida. El bloc de notes, malauradament, seguirà com sempre.