Dia de celebració

Des de la distància que marca el temps, ara penso que no va ser just. Per què jo i no un altre? L'única explicació que li dono a la meva tria és perquè era un nen de cara bonica, infantil, amb unes ulleres gegants i rodones que ressaltaven uns ulls enormes. Les meves dents desproporcionades sobresortien i simulaven un somriure permanent. I les meves orelles, obertes i sempre en guàrdia, donaven una imatge còmica i agradable, la d'un nen innocent i amable.

Recordo aquell dia d'una manera vague. Veig les cares d'orgull de la família. I era bonic que ho estiguessin però, i la resta de famílies? Els semblava bé? Em repeteixo que era només una festa, una tradició, però no puc deixar d'imaginar que tothom pensava, jo vull veure el meu fill aquí en lloc d'ell. Durant tot el dia vaig estar nerviós. Havia d'actuar com m'havien ensenyat, no em podia equivocar. Vaig oblidar-me d'aixecar un dit un segon al mig de la representació i em va saber molt de greu. La veu, als moments més importants, em va tremolar i no sé si es va arribar a sentir ni a la primera fila. El barret que portava queia constantment i em molestava, però no em va passar pel cap que si me l'hagués tret, no hauria passat res. I me l'anaven posant bé i ell tornava a caure. No recordo res més del concert ni del sopar. Només el barret i la seva incomoditat.

Amb els mesos em van dir, no t'ho mereixies, va ser un error votar-te, i m'insultaven. I no ho entenia ni ho acabo d'entendre ara. Amb els anys m'he dit moltes vegades, no t'ho mereixies, però jo no em vaig votar. No em podia votar a mi mateix perquè m'havien dit que no era honorable. Feia el que em manaven, no recordo tenir capacitat de raonar les meves decisions. Ni ara sento que tingui aquesta capacitat. 

Avui he celebrat aquell dia. Han passat vint-i-cinc anys. M'ha agradat poder-ho celebrar en família, però no he pogut deixar de sentir la culpa d'haver estat escollit sense ser-ne digne.