diumenge, 1 de novembre de 2020

I i II

I

No em vull enganyar i escric el mateix des de tots els punts de vista que soc capaç d'imaginar, en un exercici macabre i tòxic, endurint, a cada iteració, un cor eixarreït. Els punys colpegen l'aire d'una atmosfera espessa i pesada en una lluita al no-res, a l'oblit, mentre les cames s'hi acosten lleugeres. El cos avança traint-se, sense cap impediment, buscant alguna corda on aferrar-se per evitar ser arrossegat. Però ja no queden cordes; totes són lluny, perdudes a la distància.

 

II

A cada pedalada les cames sentiran dolor i fatiga i, per evitar-ho, demanen ajuda. Sona el despertador abans que surti el sol. Els ulls no es volen obrir i sento els crits que preguen que segueixi dormint. Són crits en una habitació on regna el silenci, trencat diverses vegades per un despertador insistent. M'aixeco. Perduda la primera batalla, el cos busca una nova estratègia. Té fred i em recorda que sota del nòrdic el benestar era immens. Esmorzo, impassible. El cos encara no ho té tot perdut i es prepara per a una última batalla, la definitiva. El mal a l'esquena. És fictici, és una crida desesperada a no veure's sotmès a una càrrega i a un treball que no li pertoca. Però perdrà, ja fa mesos que no guanya. I em vesteixo i surto al carrer i pujo dalt de la bicicleta. El cos, veient-se perdut, demana pietat i l'enganyo: –Seran pocs quilòmetres, no pateixis. —I es calma. L'aire fresc del carrer s'endú la son, el fred i qualsevol mal. Pedalo i ja no hi ha cos i ment separats. Fins i tot la bicicleta forma part d'un mateix ser. Pedalo i res més.

5 comentaris:

NoName ha dit...

Jo de tu m'ho m'ho prendria amb calma, quan cal dormir dorms, quan has dormit suficientment el cos ja ho sap i et desperta. Al no ser que hagis d'anar a la feina, és clar. De totes formes, és millor dormir mentre tens l'horari de son, que com que vagis a dormir a la feina et faran fora. Això de posar-te el despertador per pedalar és tonteria, tard o d'hora acabaràs amb alguna malaltia de merda que et farà recordar que no ets el super-peix.

NoName ha dit...

Que no t'agrada el Hearthstone Battlegrounds? Confessa-ho avui al Pons's blog i t'emportaràs unes puces mortes per sopar! No esperis més, confessa JA que a penes et queda mitja hora per fer-ho!

artur ha dit...

Caram ! Això és pragmatisme alemany 100 x 100 ...heheheh no hi ha escapada possible, que no sigui la de anar endavant ...sense excuses .... ets un peix molt dur, eh! :)
Salut !!

Peix ha dit...

NoName, hi ha dies que dormo a la feina, però clar, és casa meva. Tot i que tinc una habitació on dormo, de vegades dormo al menjador-cuina-estudi-rebedor-sala-d'estar que és on treballo des de primers de mes de març. Em poden fer fora? Sí, per moltes raons. Una seria que el propietari del pis no em volgués renovar el lloguer. L'altre seria que els meus caps de la feina no volguessin seguir amb els meus serveis. Ambdós casos seria molt estrany, ja que o seguiria treballant o bé seguiria al lloc de treball. Que complicat tot. Com que sé que algun dia tindré alguna malaltia de merda que em privarà de pedalar, de moment jo vaig donant voltes amb la bici, i tot això que tinc!
A les 23:35 ja feia una hora que dormia.

Artur, més que dur, masoca, diria. Això del ciclisme és un tema que em té força atrapat. El problema és que hi ha tota una comunitat de gent igual o més boja que jo i clar, ens retroalimentem en un espiral viciós que no té final, o això sembla.

NoName ha dit...

Dormir sense haver passat pel Pons's blog!! Blasfemia!