Excepcions

Surto al carrer. En condicions normals, no ho hauria fet. No miro a ningú, no vull veure a ningú. Viure aïllat del món, m'agrada. Grans pensadors han afirmat que la base de qualsevol vida plena és l'amistat i la companyia. Tenen raó i la tenen perquè si no existís l'excepció que confirma la regla, no ho haurien afirmat mai. He arribat a la plaça ja plena i les meves pulsacions s'han disparat. Durant uns segons he estat a punt de girar cua i tornar-me'n cap a casa. No ho he fet, m'he quedat dret, escoltant, en una zona segura. Només escoltava per no sentir la pressió de la plaça, de la gent, dels seus ulls, de les seves idees que estaven pendents de tot menys de mi. En cap moment he girat el cap, en cap moment he buscat a ningú. He agraït la foscor i les màscares, l'excusa perfecta per no reconèixer al veí. He vist que em saludaven, de lluny, i he retornat el gest pensant que era molt probable que saludaven a algú de més enllà. He tornat cap a casa i m'he preparat el sopar cantant sobre la música que he engegat de seguida que he entrat al pis. El meu pols s'ha anat calmant. I no sé per quina raó, mentre passava per la paella uns xampinyons, he pensat que el pis era massa buit, que potser seria més bonic amb algú més, fent una excepció, per confirmar que viure aïllat del món, m'agrada. Però, en tot cas, no voldria posar massa excepcions a la vida.