dimarts, 27 d’octubre de 2020

Flexibilitat

De vegades ja no sé on és el fons i el busco per totes direccions però quan penso que l'he trobat, és un simple vaixell a la deriva. Faig onades? Desperto esponges? Ah, però no em puc fer preguntes, he de fer veure que nedo en una badia calmada. I una merda, visc al bell mig de l'Atlàntic, entre petroliers que perden la càrrega. Sempre aconsegueixo un glup o, encara pitjor, un cop d'aleta que m'envia a un corrent d'aigua amagat. Si he demanat indicacions en un punt d'informació, la mirada ha sigut estranya, indesxifrable. I en intentar donar-me una resposta, les seves paraules s'han quedat entretallades, com si s'ofeguessin. I em miren i jo no em veig, em soc invisible.

Per altra banda, els intents en millorar el punt fosc de la meva vida encara es troben en un estat embrionari. Se suposa que he de fer més estiraments, sempre he sigut poc flexible. De petit no em podia tocar els peus amb les mans. Ara, de gran, per fi hi arribo, però han hagut de passar més de tres dècades. Va ser a la dutxa quan ho vaig descobrir. Mirant-me els peus massa petits per la meva estatura, vaig tombar el tors i vaig estirar els braços mentre les gotes d'aigua calenta em colpejaven amb insistència l'esquena. Vaig estirar i estirar sense cap raó. No em volia tocar els peus, només mirar-los de més a prop, per tenir la sensació que eren de la mida correcta. I les vèrtebres es van anar separant, i els omòplats es van obrir, i les articulacions dels meus braços fins a les mans es van deixar endur per la força de la gravetat. Amb els dits em vaig agafar els peus molls i els vaig prémer amb força, en una alegria que no sabria com descriure. La tensió a les cames, sobretot a la sofraja, era dolorosa, però aquesta no em privava de la sensació de felicitat. En aquell moment no vaig ser conscient que era la primera vegada que el meu cos s'havia arribat a estirar com mai havia fet, ja que em trobava en un trànsit que només es va trencar quan l'aigua calenta de l'escalfador es va acabar, gelant-me l'esquena gairebé de cop.

4 comentaris:

XeXu ha dit...

Et felicito per la gesta, jo no puc fer-ho. Però no deixa de ser estrany que un peix tingui peus...

Peix ha dit...

No és estrany, és una qüestió de voluntat. Jo era un peix molt desgraciat fins que vaig conèixer el tema del coaching i de la motivació personal. Tinc per lema: si vols, pots. I gràcies a aquest lema, només gràcies a ell i a creure en ell, un dia que volia tenir potes em van sortir. Tinc uns cursos molt assequibles a partir de quatre-cents noranta-nou euros (en metàl·lic perquè no em va el datàfon), on ensenyo a creure en aquest lema i molts d'altres. Pots ignorar aquesta oferta o pots triomfar a la vida, tu mateix.

NoName ha dit...

Et felicitaria per la gesta, però no l'entenc. On se n'ha vist un peix amb peus??

Peix ha dit...

És per una qüestió de voluntat. Si jo puc tenir peus, quan m'interessa, és clar, tu pots ser qualsevol cosa! Per només quatre-cents noranta-nou euros de partida et puc ensenyar els primers passos d'una nova vida. Les oportunitats no duren per sempre!