El camí

Caminava per un camí estret, fosc i humit, com un congost profund. Si estirava els braços, podia tocar a banda i banda les roques altes, de color negre, d'un tacte aspre i que desprenien un aire gelat que em feia estremir. El camí no tenia final i es perdia a l'horitzó però no em preocupava; era la quietud estranya i la sensació que algú m'observava des d'un punt amagat que em pertorbava. Però no tot era fred i por. El terra, fet de sorra fina i compacta, era tou i càlid i els meus peus, descalços, agraïen cada pas. En trepitjar-lo em recorria una calma i una pau des dels peus cap a les cuixes. Gairebé ho podria definir com un plaer extraordinari però just després, gairebé al mateix instant, el plaer desapareixia i notava als braços i al pit la gelor de les parets i l'angoixa de sentir-me vigilat per un caçador expert que espera el millor moment per atacar.

Avançava pel camí infinit i monòton on el pas del temps era difícil, potser impossible, de sentir i només les meves passes li donaven continuïtat. Però el meu cos no era infinit i de mica en mica el cansament es va apoderar de mi. Les parets gelades, l'amenaça de l'observador però sobretot voler sentir el plaer de la terra no deixaven que m'aturés. I el mal a les cames augmentava i els braços, per culpa del fred i la humitat, s'anaven tornant insensibles i em semblava que deixaven de ser part de mi. El cap em pesava i els ulls ja no distingien el camí de la ceguesa. I l'aire cada vegada era més espès i la respiració s'anava tornant cada cop més feixuga. 

I avançava, i avançava esperant que l'observador, d'una vegada per totes, saltés a sobre i em devorés. Era el meu únic desig. El plaer ja no em reconfortava sinó que em tenia atrapat. I el fred i l'angoixa i la por… i jo. Només volia que deixessin d'existir.