Escriure

Solitud

Fa uns dies vaig sentir la frase "la solitud és bona quan s'escull".  No recordo si eren ben bé aquestes paraules, però la idea era aquesta.

És una sort que hi hagi gent al món que pensi i sàpiga parlar amb les paraules adequades. Fa temps vaig intentar escriure el mateix i crec que em va sortir un text de mil paraules que no tenia cap mena de sentit, un resultat pèssim.

Sobre el coneixement

Ahir, dalt de la bici, mentre avançava a un ciclista que m'havia passat al davant uns quilòmetres enrere i li deia fins ara sabent que no m'atraparia, vaig recordar una època on la meva vida era més moguda, amb més interacció social, amb mirades posades al damunt que esperaven de mi alguna cosa important i cabdal i de com ho vaig aconseguir superar. I és que, de vegades, apareixen idees sense cap mena de relació amb l'entorn. Recordo que em deien tu ets així, tu ets aixà, per què no fas això?, per què no fas allò? Una sola persona em va preguntar: vols dir que el que fas et donarà felicitat? Van haver de passar anys per entendre que la resposta era: no. En aquella època tenia la sensació que la gent que m'envoltava, no gaires però masses per a mi, posem unes cent persones, es pensaven que em coneixien i tenien tot el dret d'opinar sobre mi. I quan me'n vaig cansar, la meva reacció va ser allunyar-me i partir-me a trossets. D'aquesta manera, qui m'hauria de conèixer, només en sabria una part. En un principi no va ser fàcil però amb el temps, un cop es van apartar les mirades, ja no va caldre gaire esforç. Com ho deu viure una persona que és coneguda arreu? Segur que hi ha a qui li agrada però als que no, ha de ser dur. A mi m'agrada ser desconegut i invisible, m'agrada tenir control sobre qui i què i com em coneixen. És ser egoista això? M'han dit moltes vegades que soc com una caixa tancada. Tenen raó. I a dins d'aquesta caixa, amb desordre, hi trobareu més caixes tancades i una d'oberta, la que et permeto mirar.

Però tot això són estupideses i és que a la majoria li passa el mateix. La família, els amics, els companys de feina… Tots coneixen només una part. O sigui que, sobre el coneixement, no he escrit res de nou ni especial i ho podria esborrar sense cap mena de remordiment però no ho faré; a mi el que m'interessa no és què vull dir sinó com ho vull dir, amb frases llargues que recito en veu alta per saber si poden provocar la mort per asfíxia, o frases curtes per hiperventilar o parades, amb malícia, a destemps per entrebancar el ritme de la lectura.