dilluns, 9 de març de 2020

Com no explicar una història

El dissabte, hores abans que un cotxe tot-terreny passés a tota velocitat a menys d'un pam meu, vaig mirar enrere. Em volia assegurar que el camí que acabava d'agafar anava a parar a unes fonts per on havia passat feia mitja hora. El fet que m'adonés que havia fet una volta força inútil no em va preocupar, ja que vaig veure, més enllà de les fonts, un turó amb una torre de guaita. Aquella imatge de la torre em va fer pensar en una història que m'he posat a escriure i que potser algun dia, si tot va bé, l'ajuntaré amb tot el reguitzell de contes que tinc i que algun dia publicaré. És important tenir metes a la vida. Aquesta meta la tinc sempre, així no m'he de preocupar. Què faria si ara publiqués i em quedés sense metes?

Vaig anar pensant amb la història mentre pujava per un camí que té tantes pedres que poc li falta per ser anomenat tartera fins que vaig arribar dalt d'una muntanya. Aquesta muntanya té un encant especial. Tres antenes de ràdio i un edifici verd que, de tant en tant, algú amb una motivació digna d'admiració, pinta gargots amb força poca traça. Suposo que qui sap pintar amb esprais no necessita anar tan lluny. En qualsevol cas, a mi no em molesten aquestes pintades, de fet milloren l'estètica de l'edifici de parets verd fosc i sostre gris. No té cap finestra. Només una porta metàl·lica i està envoltat per una balla mig rovellada. M'agrada molt pujar-hi, és cert, i les vistes no són pas dolentes. A més a més, el camí que ve de la zona obaga passa per un bosc espès molt bonic, tan ple de roures i alzines que ni els dies més clars arriba a tocar sol a terra.

Més tard vaig arribar a una pista que anomeno la zona del pastor. No sé per què. Hi ha la baixada del pastor, l'esplanada del pastor, la pujada del pastor, el revolt del pastor… Ara hi podré afegir el punt del pastor, un tram que s'allunya dels camps per endinsar-se per un moment en una pineda. Allà, perquè no em tocava, no vaig ser envestit per un cotxe tot-terreny que anava a una velocitat del tot inadequada. Va passar a menys d'un pam meu i el cop de vent gairebé em desequilibra. En aquella pista és normal trobar-hi gent que hi passeja i també, més de tant en tant, alguns ciclistes. Només espero que algun dia, ben aviat, el conductor, un home que semblava que mirés per sota del volant, es mati tot sol sense causar cap més molèstia que el seu enterrament.

5 comentaris:

NoName ha dit...

El problema d'aquesta gent és que no acostuma matar-se sola.

Si publiques un llibre despres ja vas preocupant-te per publicar el segon, no et preocupis que la preocupació no t'abandonarà i la meta més o menys i serà. La mateixa!

artur ha dit...

Avui, el meu comentari comparteix molt la idea del NoName, ho subscric tal qual i sense que serveixi de precedent ! ;)

NoName ha dit...

Si expliques amb mitjons millor :-P

https://www.amazon.es/beijingzhongxinjiayu-Calcet%C3%ADn-Emoticon-CrewCalcetines-compresi%C3%B3n/dp/B081V5FRZ5/ref=sr_1_145

Peix ha dit...

NoName, els pops son xungos, vigila!

Artur i NoName, no penso preocupar-me gaire per la publicació :P

NoName ha dit...

Em sembla que tens un trauma amb els pops... Què et va passar, confessa-ho!! Estaves bussejanti t'ha vingut un pop inútil a tapar-te el cap o què?