dimarts, 17 de març de 2020

Confessió

Ho reconec,

davant la situació actual i des d'una vista esbiaixada del viscut fins ara, aquests dies, malgrat que no puc anar a nedar ni anar pel bosc amb la bicicleta, són els millors dels últims anys. Quedar-me tancat a casa en un pis que no hi arriba la llum directa del sol i deixar de fer l'exercici diari, o, si més no, fer-ne a un ritme més baix del que estava acostumat, és un problema. Però la tranquil·litat, el no desplaçar-me per anar i tornar de treballar*, el fet no parlar amb ningú directament ni creuar les mirades amb la gent és una situació que el meu cos necessitava. Que potser d'aquí a uns dies ja no sabre com posar-me o que em semblarà que les parets se'm tiren a sobre, pot passar, però això no impedeix que, fins al dia d'avui, soc més feliç que mai.

Algú podria dir de mi que soc un antisocial. I què?



*El temps de casa a la feina amb bicicleta són dos minuts.

6 comentaris:

NoName ha dit...

Tens sort. Jo somniava amb allò de no haver d'anar a la merda i tornar però per raons tècniques encara aniré al treball que és més segur que no em trobaré cap miserable de recursos humans llençant-se'm damunt. Aquesta gent sembla caiguda d'un altre planeta...
Encara sort que a la feina hi ha molt poca gent i se pot gaudir de cert silenci. Això s'anomena "treballar en bones condicions".

XeXu ha dit...

En realitat, ets dels meus. Aquests dies ja no cal dissimular que vols veure a la gent, pots evitar-los perfectament. Serà difícil després tornar als comportaments socials habituals...

Ada ha dit...

Aprofita i gaudeix del teu temps! A mi em passa una mica el mateix, necessitava fer un parèntesi i descansar. Només que veure els carrers tan buits em fa por... Si continua aquesta situació unes setmanes més, acabarem tots bojos o ens tornarem zombis...

Peix ha dit...

NoName, no fas teletreball? I quan mires les sèries xineses? A la feina?

XeXu, tornar a la realitat serà dur. A mi el que em farà mandra seran les festes de la tornada a la normalitat. Que si el dinar de la normalitat, el sopar de la normalitat, el karaoke de la normalitat... Però crec que qui més qui menys ho voldrà fer.

Ada, m'agradaria pensar que tothom ho necessitava una mica, frenar aquest ritme trepidant de la societat crec que era necessari, potser no de manera tan dràstica.

NoName ha dit...

De moment he renunciat al teletreball, és massa difícil sense intranet. Aquesta setmana més o menys vaig anar cada dia a passejar el gos virtual fins a la feina al matí i des de la feina a la tarda. Són 14 minuts en tren, si el nivell de neteja de la companyia on treballo no fos tan patètic tampoc no seria massa xungo. Espero que ens tanquin aviat i deixi de tenir mals de cap pel teletreball que no és allò que hauria de ser.

Les series les miro quan surto de la feina, per oblidar les estadístiques...

Peix ha dit...

Les estadístiques són obra del diable. Millor no mirar-les massa per no posar-se nerviós.