Esperança

Formigues

Quan vaig arribar al lloc dels fets alguns familiars ja feia estona que hi eren. Em vaig presentar i una senyora que gairebé no tenia forces per mantenir-se dreta i plorava amb gran desconsol es va acostar cap a mi i em va demanar entre gemecs que els donés esperança. L'autobús, amb la classe de parvulari de Les Formigues, havia perdut el control en rebentar-se una roda i, després de travessar la balla metàl·lica de protecció del pont, s'aguantava des de feia més d'una hora per uns cables elèctrics. A sota hi havia una timba de quaranta metres. Els bombers estaven acabant de preparar tot l'equip de rescat i jo hi vaig anar com a especialista per donar suport moral a les famílies. I just quan estava a punt d'anunciar que tot estava controlat es va sentir un fort espetec en cedir un dels cables elèctrics. L'autobús, entre crits de tothom, es va precipitar al buit. Després d'uns segons de silenci absolut me'ls vaig mirar i els vaig dir:
—Mireu el cantó positiu, almenys ja no teniu res a perdre.


Telèfon de l'esperança

Havia regirat per totes les butxaques preguntant-me una vegada i una altra on l'havia deixat. Per què no m'havia apuntat el número al mòbil? Maleïda targeta! Sempre la portava a sobre per si la necessitava. Quan me la van donar em van repetir diverses vegades que sobretot no la perdés o que m'apuntés el número al mòbil. No ho vaig fer. I per què havia de ser tan radical i encara ara, l'any 2019, no m'havia comprat un mòbil intel·ligent amb internet? Tenia un dels antics, podia trucar i enviar SMS, res més —a mi no em controlen de les grans corporacions—, em deia sempre a mi mateix. Necessitava internet o trobar la targeta. Ni una cosa ni l'altra. Estava segur que quan havia sortit de casa la portava a la cartera. I a la cartera, ara, no hi era. Estava enfadat amb mi mateix, molt enfadat. Tot era una bola de neu que s'anava engrandint imparable. La feina, els amics, la família, la targeta! I em vaig llençar pont avall, no em quedava res a perdre.