El meu cor batega lent, la metgessa em va dir que era bradicàrdia i jo ho explico a tothom donant-ne gràcies a l'esport.
El meu cor batega lent. Els dies van passant i a poc a poc es va endurint fent que cada batec necessiti més esforç. Per evitar parar-se abans d'hora va baixant el ritme i així seguirà fins el dia que, dur com una pedra, ja no tindrà força per bategar.
De vegades voldria tornar a confiar, a estimar i a voler ser estimat.
4 comentaris:
No puc imaginar-me un cor tornant-se pedra...aquest, segur que tampoc !
:) És evident que no encara que ho faci veure...
El meu cor també batega lent, a pulsacions només reservades per esportistes d'elit. Però res més lluny de la realitat. Tan poc real com que un cor bradicàrdic no té res a veure amb estimar més o deixar-se estimar.
El que passa és que tu ets un científic de cap a peus i saps com funcionen les coses. No en tinc ni idea, però potser tenir bradicàrdia et va bé pels castells...
Publica un comentari a l'entrada