dijous, 11 d’abril del 2019

Objectius

Hi ha respostes que mereixen un post:

Hi ha gent que realment està molt malament. El meu enamorament a un cub era absurd, una història fictícia que no pretenia aportar res. Qui s'enamora d'un objecte? I aleshores em comenten que hi ha una notícia real sobre el tema. Una situació que, sense la intenció de faltar i des de la pura ignorància, segur que és tractable amb els especialistes adequats. S'ha d'acceptar aquesta condició? On és el limit?


Ahir no vaig publicar el que ve a continuació perquè tenia son:

És igual el cost i l'energia que es gasti, sempre hi haurà una opció per assolir l'objectiu.

He tingut un atac de pànic. De cop i volta me n'he adonat que si mai aconsegueixo arribar al final del camí, aviat el podria avorrir i en voldria començar un altre. Tants anys, tants errors. Pel bé del camí no hauria de deixar mai que l'acabés. A canvi, jo em comprometo a caminar tan lent com pugui tot enganyant-me i deixar que el temps avanci fins a la fi dels seus dies.
Em diuen que no aconseguiré desviar-me i emprendre un camí nou. Potser els meus esforços els hauria de centrar en aquesta nova tasca impossible.

Quan s'assoleix un objectiu aquest va perdent l'interès fins a reduir-se al no res. És llavors que apareix un nou repte.

3 comentaris:

artur ha dit...

Tot es qüestionable i fem bé de qüestionar-ho... i més algunes coses que surten als mitjans. Tot és vàlid, per tenir audiència? ;)

Peix ha dit...

No hauria de ser vàlid però si es va per aquest camí hi pot entrar una mancança a la llibertat d'expressió. Les persones hauríem de ser prou intel·ligents per saber si hem de consumir aquests continguts o no. Suposo que, com que no ho serem mai prou, caldria trobar un compromís. Crec que mai ningú el voldrà buscar.

artur ha dit...

Censura,no. Criteri personal per elegir.

Creative Commons License