Hi ha gent que realment està molt malament. El meu enamorament a un cub era absurd, una història fictícia que no pretenia aportar res. Qui s'enamora d'un objecte? I aleshores em comenten que hi ha una notícia real sobre el tema. Una situació que, sense la intenció de faltar i des de la pura ignorància, segur que és tractable amb els especialistes adequats. S'ha d'acceptar aquesta condició? On és el limit?
Ahir no vaig publicar el que ve a continuació perquè tenia son:
És igual el cost i l'energia que es gasti, sempre hi haurà una opció per assolir l'objectiu.
He tingut un atac de pànic. De cop i volta me n'he adonat que si mai aconsegueixo arribar al final del camí, aviat el podria avorrir i en voldria començar un altre. Tants anys, tants errors. Pel bé del camí no hauria de deixar mai que l'acabés. A canvi, jo em comprometo a caminar tan lent com pugui tot enganyant-me i deixar que el temps avanci fins a la fi dels seus dies.
Em diuen que no aconseguiré desviar-me i emprendre un camí nou. Potser els meus esforços els hauria de centrar en aquesta nova tasca impossible.
Quan s'assoleix un objectiu aquest va perdent l'interès fins a reduir-se al no res. És llavors que apareix un nou repte.
3 comentaris:
Tot es qüestionable i fem bé de qüestionar-ho... i més algunes coses que surten als mitjans. Tot és vàlid, per tenir audiència? ;)
No hauria de ser vàlid però si es va per aquest camí hi pot entrar una mancança a la llibertat d'expressió. Les persones hauríem de ser prou intel·ligents per saber si hem de consumir aquests continguts o no. Suposo que, com que no ho serem mai prou, caldria trobar un compromís. Crec que mai ningú el voldrà buscar.
Censura,no. Criteri personal per elegir.
Publica un comentari a l'entrada