La poma roja

Pedres grogues, pedres verdes. (Aquí hi va un conte que no puc publicar de moment. Més que res que, encara que sigui una merda, me'n sento orgullós). La poma roja.

Doncs sí, aquest dies estic buscant l'explicació real als meus actes. Vaja, que de tot el que faig no sé quin sentit real té un cop finalitzats i al cap d'uns dies penso el perquè final. És un exercici curiós i moltes vegades estúpid: Ostres, per exemple, he saltat al mig del carrer perquè he recordat el dia que vaig veure una iaia d'uns vuitanta anys fent top-less a la piscina del barri. En el moment del salt m'ha vingut la imatge de la iaia però estava escoltant música i he pensat que el meu moviment era pel salt. Quan he reflexionat he vist que la causa real era el record. Quina merda d'exemple. En busco un altre. Surto a córrer un diumenge al matí per sentir alguna cosa més que la vida monòtona del dia a dia però la veritat és per aconseguir un cos atlètic com el del gran jugador d'un equip de futbol del país veí. Una altra merda. Tot l'exemple. En aquest cas, però, molts podrien considerar un exemple que els escau.

I per acabar aquesta entrada sense sentit i retallada per orgull, deixo que el Poeta del Mató, no t'allarguis massa si us plau que vull mirar una pel·lícula de terror (cert), expressi la seva passió per les paraules:

Coca, vespa, falta, cru

Coca, vespa, falta, cru.
La petxina és tancada.
I un pot fa de botxí
a la sorra de la platja.

On vas tu de matí?
Li pregunta enutjada.
A la plaça del mercat,
faig la compra en dissabte.

Molt bé doncs, ves tirant
no voldria endarrerir-la.
La dona marxa volant.
I jo, de lluny, m'espanto.

Torno al llit, passo de drogues.
La imatge de la senyora
sobre el bloc del meu davant
em crea mareig i insomni.

Coca, vespa, falta, cru.
La petxina és tancada.
Un arbre creix al seu voltant
ben galant i amb esperança.

Poeta del Mató