Atraccions

Jo no en sé de poesia. Avui a la xarcuteria he vist que a la pantalla on indica el pes de la balança tenien escrit un poema. M'ha fet gràcia. No el poema sinó el gest de posar un toc diferent en una botiga de tota la vida. El poema per a mi era una merda, però jo no hi entenc. Quan l'he llegit he pensat precisament això, una merda. Tot seguit he pensat que sóc un tirà. Perquè puc ser tan desagradable de vegades? El cas és que m'agrada. Però m'espanta. M'agrada ser àcid i cruel. I és clar, de tant en tant tinc remordiments. Aquesta setmana n'he tingut. El dimecres. No sé què em va passar. Vaig començar a fer una llista de la gent a qui havia de demanar perdó. La llista em va esfereir. Tot i això avui ja ho havia oblidat amb totes les repercussions que implica. Abans d'anar a la xarcuteria m'he posat nerviós; una estupidesa de la feina. Per sort la piscina després m'ha curat amb un esprint de quaranta minuts que m'ha deixat baldat. Ahir vaig pensar que si jo fos el jefe d'allà on treballo m'hauria avisat que no estic complint els "temps". Li he comentat avui. No n'ha fet massa cas, crec que no he sigut prou explícit. I també després d'un comentari massa cruel un company ha comentat que ja se sentia el clac-clac del soroll que fa la preparació de la catapulta que m'havia ben guanyat. Sense saber perquè he dit que si em catapultaven estaria un any deprimit i per dins he pensat que estaria un any donant voltes pel món. Tot plegat em sembla una muntanya russa plena de loops, baixades bèsties, pujades lentes i inquietants, girs inesperats i de moment sense final.