El rellotge

I bé -em diu- això obre moltes portes, no?
No ho sé, per una banda em fa mandra, saps? M'ha arribat un rellotge, és diferent, em marca les hores i a més a més, de tant en tant, em marca altres moments. És estrany, és un rellotge mecànic, com els d'abans diria. Pensar que fa un any el primer que hauria fet amb el rellotge hauria sigut llençar-lo. I ara me'l quedo. Em fa respecte. Sé que la majoria l'acaba tenint però suposo que a tots ens sobte al principi. I em sembla que aquest rellotge, quan el porto, tanca les portes al meu anhel més profund. Em repeteixo sovint que estaven tancades des de fa temps, que podria ben ser que mai s'haguessin obert, però jo sempre he sigut un somiatruites i no em crec. Potser em compro unes ales però amb el rellotge són incompatibles, tothom ho sap. No ho se, potser m'espero, sobretot ara que puc mirar lluny amb una ullera de llarga vista i puc veure la imatge definida. Qui ho hauria dit que podria mirar-hi sense por. En tot cas, les portes obertes, ara per ara, hauran de portar rellotge.