La Cris

Ens trobem a finals d'estiu. La Cris se l'ha passat treballant. Menys l'última setmana de Juliol que va poder fer una escapada. Una escapada que per sort havia lligat amb molt de temps. Si no l'hagués lligat amb temps segurament hauria treballat.
La Cris sap que hi ha molta gent que treballa molt més que ella amb molt menys a canvi. La Cris també sap que hi molta gent que no pot treballar i faria el què fos per poder tenir la seva feina. Però la Cris, que és una mica egoista i pensa molt en ella, diu que es passa el dia treballant i que per això té mal de panxa, i també mal de cap, i algun dia, si ha sigut molt dur, li costa respirar, es tira al sofà quan torna de la feina i s'hi queda fins a l'hora de sopar, sopa i se'n va a dormir.
A la Cris ser egoista i pensar només en els seus mals i treballar tot el dia li ha passat factura: com que no va trobar cap dia per anar a buscar uns papers molt importants l'han fet fora de la universitat a distància on estudiava. Però ella això ja ho sabia que passaria si no feia festa un dia per anar a buscar els papers; A més a més d'haver quedat fora de la universitat els seus amics més amics l'han deixat sola perquè no pensa amb els altres i ja ningú vol anar amb ella. Li diuen que només pensa en ella i en els seus mals i en la feina i que per això no volen anar amb ella, que n'estan cansats, que abans reia i volia fer moltes coses però ara es passa el dia trista i és egoista perquè no pensa en els altres.
La Cris com que és egoista no sap què dir i està trista pensant què pot fer per millorar, però té feina i ha d'anar a treballar.

Tic-Tac-Tic-Tac

Quina manera de perdre el temps!


Mai perd el temps fent tests i jugant a jocs inútils, això que n'hi a milers i de tots el gustos. És perdre el temps de mala manera.
Avui però li ha vingut de gust fer un test que es preveia interessant però ha resultat ser del tot idiota i a més a més amb faltes. Ha començat a escriure un comentari dient que ell mai fa testos dolents perquè et fan perdre el temps i que per una vegada que s'havia decidit a fer-ne un s'ha topat amb el més dolent de tots. Però quan ho ha tingut escrit ha pensat que podria ensenyar les seves gran virtuts com a persona que mai perd el temps i explicar les grandeses de fer altres activitats que anar fent tests a tort i dret. Amb el nou comentari escrit i rellegit diverses vegades a vist que perdia el temps escrivint un text que llegirien poques persones. Per tant l'ha esborrat i ha anat a l'espai per anunciar als quatre vents qualsevol cosa per adoctrinar sobre el temps i com no s'ha de perdre fent tests.
Lògicament ho ha acabat esborrant perquè qui realment estava perdent el temps era ell, que qui vol fer tests els fa perquè té temps i si no en té ja s'ho farà.

Deixant escriure als dits...

En un moment tot gira gira.
La mostra informa a la campana.
Tret de sortida:
La pilota es tomba amb el vent, i el vent es tomba amb la pilota. No cal que recordis la imatge incessant de les porugues formigues carregant miques i miques i soltes. A les afores de la ciutat s'allunya i s'allunya cap a un món hostil però amb bones oportunitats. La fera se sent estranya i perduda. La imatge s'esborra.

Tornant de viatge

Quan es va adonar que havia perdut part de l'equipatge ja era massa tard per recuperar-lo. O potser no? La carretera tenia un sol sentit, per tant, triant la ruta adequada arribaria al punt on s'havien deslligat els pops de la baca del cotxe. Però quina era la ruta adequada? Els mapes que tenia no servien de gaire. No els entenia massa i eren incomplets.
Podia tornar enrere per la carretera posant a prova la seva supervivència i la d'algun afortunat conductor legal. No es podia arriscar, la carretera era massa estreta i plena de corbes que no deixaven veure més enllà de deu metres.
Podia buscar un camí que el dugués al lloc on va alliberar les maletes però no s'havia com arribar-hi. Les hores es podien escolar ràpidament i el que no es podia permetre era no arribar a temps al port per agafar el vaixell que el duria a casa, a la feina, a la rutina diària.
O podia oblidar-se de l'equipatge i arribar a casa sa i estalvi.
Un cop a casa compraria roba i noves maletes. No seria una gran despesa. A mes, les maletes ja eren velles.
No havia previst, però, al moment d'agafar el cotxe per anar cap al port que tenia massa poca benzina...

Qüestió de gustos

Amb una frase curta i ambigua intenta fer-se l'interessant. Per segui el joc, la noia que està al seu costat en diu una altra seguint el mateix estil poc clar. Just al davant, un noi amb un polo gris gastat, sense de dir res s'ha aixecat i tira quatre monedes a la màquina del cafè. No li agrada el cafè d'aquesta màquina. Té qualsevol gust menys el de cafè, però s'estima més el cafè sense gust de cafè que una conversa sense gust de conversa.

Si la senyora del carretó no s'hagués parat a ajudar la veïna a pujar les escales del replà i la pilota no hagués rebotat al tronc del plataner tot hauria sigut més fàcil.

La mala sort

Quan estava a punt d'escriure la primera paraula del què hauria sigut el gran mirco-conte de la seva vida, va recordar que s'havia deixat l'aigua al foc.

bla bla bla

bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla

La màquina

I aleshores una carcassa de gegantines proporcions va aparèixer com per art de màgia... transportada per un camió de gran tonatge de color blau. No! va cridar la Sophie, no ho podem permetre! Mai pujaré a la màquina si la carcassa la porta un camió blau! De sobte... després d'una trucada curta de pocs minuts, el camió va recular amb la carcassa que duia i el vam perdre de vista. I llavors el vam tornar a veure però al cap d'un moment va desaparèixer, i va aparèixer i altre cop no el vèiem i de cop i volta el camió no va aguantar més la carretera i va provar de fer drecera.

Epíleg:
Sí, només va ser un sol cop, fort, no en dubtem pas: SCRAIX! Gràcies a això vam poder deixar finalment el projecte de la màquina. Sí sí, una sort.

Accident

Les irrefrenables ganes d'escriure van patir un xoc frontal amb la seva inspiració.

Un dia qualsevol

El Japó prohibeix els tomàquets de sucar el pa

Un simple titular que va sortir a totes les notícies va fer esclatar la ira de tot un país. No podíem permetre que la nostra comunitat del Japó es quedés sense pa amb tomàquet! Vaig mirar per la finestra i mig centenar de persones amb pancartes ens invitaven a anar amb ells fins l'ambaixada del Japó. Vaig cridar a l'Enric i la Marta que m 'acompanyessin. La Mercè encara dormia però amb els crits del carrer es va despertar i no havíem tingut temps d'agafar la cartera i les claus que ella ja era a baix esperant-nos. L'Enric va trucar l'Ignasi. Van quedar que ja ens trobaríem davant l'ambaixada.

La majoria de carrers de la ciutat havien quedat paralitzats. Milers i milers de persones caminaven cap a la mateixa direcció. El camí que vam agafar cap a l'ambaixada passava per la majoria de restaurants japonesos: no en va quedar ni un de sencer. Era impressionant veure la gent com entrava i saquejava tot el què podien i molts portaven "tupers" on van guardar-se el màxim de menjar que els va cabre. Llàstima que no hi vam pensar en això. Quan vam arribar a l'ambaixada, la policia local ja s'havia ajuntat amb nosaltres i corria el rumor que els guardes japonesos no ens farien res ja que s'havien aficionat al menjar d'aquí. En un tres i no res ja ens vèiem tots llençant a tort i a dret pedres i més pedres.

El govern Japonès en assabentar-se del rebombori va anar fins a la nostra ambaixada situada al centre de Tòquio, van detenir l'ambaixador i li van aplicar el càstig més gran que es podia aplicar als ambaixadors segons la lleig vigent: Depilació d'una cella i mitja.

Per sort, amb l'ajuda d'un mediador de l'ONU, l'afer no va anar més lluny. El nostre govern va pagar tots els desperfectes que vam causar a l'ambaixada i a tota la seva comunitat, va declarar el Sukiyaki menjar tradicional i va reeditar els dibuixos d'Història de Catalunya, ara però amb dibuixos d'estil manga. El govern Japonès per la seva banda va tornar a acceptar els tomàquets de sucar el pa sempre i quan les llavors no fóssim més grans que mig gra d'arròs, va pagar tota la teràpia psicològica al nostre ambaixador, va declarar ciutadana d'honor a la Carme Ruscalleda i va crear associacions sardanistes per tot el país.

Homenatges

Un dia, quan sigui més gran, escriuré el meu nom ben gran i cridaré:

-AAAAAAAAAAAAAAAAAaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!

I qui m'entengui pensarà: -Que poc original que és.