Autorentat

Avui no tinc ganes d'escriure, com tampoc tenia ganes de conduir. He anat a rentar el cotxe. Un cop a l'any —o cada any i mig— no fa mal. He anat a un túnel d'autorentat. Fer-ho jo amb una mànega, anar posant monedes, mullar-me els peus i deixar la furgoneta plena de gotes era una opció que ni m'ha passat pel cap. Abans d'entrar al túnel, m'han ruixat i fregat el cotxe durant una bona estona. A mi m'ha semblat que el deixaven net, i si no fos perquè un cotxe se m'ha posat al darrere fent cua, hauria fet marxa enrere i anat cap a casa amb la feina feta. Aleshores m'han fet avançar dins del túnel. Els grans rodets plens de baietes giraven com un animal embogit. He quedat eixordat pel brogit del túnel, l'aigua queia a raig intentant foradar la xapa metàl·lica i les baietes colpejaven sense compassió el vehicle, que es balancejava per les sacsejades de la cinta transportadora. Quan he arribat a la secció de l'assecatge i em pensava que el soroll seria més suportable, els bufadors han arrencat de sobte. Reconec que m'he espantat. Ningú ho ha vist, així que sempre ho negaré. La furgoneta estava xopa i regalimava aigua a doll pel parabrisa avall. Al principi, la lluita entre el vent i l'aigua semblava desigual: guanyava amb claredat l'aigua. Però la potència dels bufadors era tan gran que de seguida m'he adonat que les meves preocupacions de sortir d'allà amb la furgoneta molla no tenien cap fonament. Durant uns segons, una gran gota ha quedat encallada al mig del parabrisa. Era l'última supervivent d'una guerra perduda. La gota es movia de forma erràtica, creant formes aleatòries i divertides. Anava pujant vidre amunt i tornant-se petita fins que ha desaparegut. Encara han passat uns minuts amb els bufadors engegats i quan s'han aturat i semblava que estava tot sec, han aparegut dos treballadors que, amb camusses, l'han acabat d'eixugar: els vidres, el para-xocs de davant i també el de darrere, l'interior de les portes i fins i tot les llantes. Un servei impecable. Ja que era allà he aprofitat per passar l'aspiradora per l'interior del vehicle. Això sí que ho he fet jo. Una llàstima, després de les atencions que havia rebut l'exterior.

Després d'aquesta experiència he conduït cap a casa. Jo no hi entenc gaire de mecànica de cotxes, però quan anava a aturar-me en una rotonda, els frens —potser perquè estaven molls— no han respost bé i he aturat el vehicle més endavant del que volia. Per sort, no ha passat res. Només he despertat la ira d'un conductor que s'ha espantat en veure's a punt de patir un accident. Més endavant, un cotxe s'ha saltat un semàfor en vermell, un altre s'ha quedat parat al mig de l'avinguda i un tercer ha tombat per un carrer contra direcció. Tot en un parell de minuts. I en lloc d'anar cap a casa pel camí més curt, he passat per l'autovia i després he baixat a la ronda. Quan he aparcat el cotxe em sentia fastiguejat. Cada dia que passa avorreixo més conduir. En canvi, d'escriure —he mentit— mai en perdo les ganes, encara que no sempre me'n surti com voldria.

La desfeta

La situació actual és greu. Més o menys els lectors d'aquest bloc de notes ja saben que no soc una persona d'abraçades. Per a mi el contacte físic és complicat. Només que algú em toqui, el sistema nerviós s'activa fent vibrar un cos ple de pessigolles. A més a més, les abraçades no es poden donar a tothom, hi ha d'haver una gran amistat, un vincle íntim o una connexió profunda.

Així que em va veure, va obrir els braços i no vaig poder fer res més que imitar el seu gest. Els nostres cossos es van anar apropant durant un instant de temps etern. El meu món, forjat per la distància, s'estava fent a miques. Li mirava els ulls, que em miraven. Al voltant ja no hi havia res més, només el seu somriure de llavis fins i suaus, que invitaven com sempre a desprendre's de tots els mals. Ja no hi havia marxa enrere. Vaig sentir la calidesa del seu cos i la força dels seus braços que m'envoltaven. Vaig tancar els ulls i vaig notar com respirava. Ens vam deixar anar i el temps va recuperar la seva velocitat habitual, però el meu món havia deixat d'existir per sempre. 

Viure sense món és greu: a la nit, la son no troba on enganxar-se, el terra es torna d'arenes movedisses i la ment, de cop i volta, queda encallada en un sol pensament durant hores, incapaç de sortir-ne. No és fàcil viure així. I menys quan arriba d'una manera del tot inesperada.

Segueix:

• La ceguesa
• El retorn

Dia de vent

Aquest matí, dalt de la bicicleta, mirava el cel blau de juliol i em preguntava què passaria si els meus ulls poguessin veure els raigs ultraviolats. Encara seria blau el cel? Deixaria de ser blava la Terra? M'he lamentat una mica per l'engany de la vista, incapaç de mostrar-nos tota la grandesa de la llum.

Al cap d'una estona, esquivant els sots de la carretera malmesa, m'he fixat en les pedretes de l'asfalt. Uns metres més endavant, les pedretes eren com punts, però sota la roda es transformaven en línies, ampliant la seva dimensió al meu pas. Un cop més, la vista em mostrava una realitat diferent. Aquesta vegada no m'he lamentat, potser per una síndrome d'indefensió adquirida? No ho crec, però la resignació amb el sentit de la vista ha fet acte de presència.

I és possible que aquests pensaments que em venien al cap mentre pedalava haguessin quedat perduts si no fos per una imatge que m'ha deixat fascinat i m'ha arrencat un gran somriure. Em trobava en una carretera estreta que travessava immensos camps de secà en un terreny ondulat, tal com si fos una imatge estàtica d'un mar agitat. Després dels camps, la carretera s’enfilava cap a una petita serralada coronada per un gran parc de molins de vent. Avui en feia força, de vent, i durant tota la jornada l'havia tingut en contra, sense perdre l'esperança que la tornada cap a casa seria ràpida i lleugera amb el vent a l'esquena. Però mai se sap, després de la línia de muntanyes, el vent podria bufar a la contra altra vegada. Quan he alçat la mirada als molins, he dirigit l'atenció a un d’ells i aquest apuntava en direcció contrària a la que esperava. Durant un instant m'he sentit abatut. Aleshores, al seu costat, un molí apuntava cap a una altra banda. La sorpresa ha sigut majúscula: trencava amb tot el que podia esperar del vent i del meu limitat coneixement sobre aquestes màquines gegants. Era, sense cap mena de dubte, una il·lusió òptica. Des de la distància eren objectes plans i pel fet de trobar-se a contrallum no es diferenciaven les ombres que podien delatar la seva posició. Durant una bona estona els he observat, jugant a imaginar que alguns miraven cap a una banda i uns altres cap a l'altra creant una situació impossible, agraint les limitacions de la vista.

Sobrenom

Totes les parelles que no he tingut de les quals hi havia atracció mútua m'han anomenat en algun moment amb el mot “tontet”. No cal que ens enganyem: tenen raó. La gràcia i felicitat de ser ximplet és ser-ho sempre. En el meu cas, molt de tant en tant, la ximpleria es fon i aleshores no puc sinó posar-me les mans al cap i cridar: “tontet”!

És probable que aquests episodis siguin un càstig per algun mal que he fet el qual o bé desconec, o bé la ximpleria no me'l permet copsar. Reconec que alguna vegada he intentat començar una llista per intentar esbrinar on i quan vaig cometre aquesta gran falta. Un dia conduint vaig accelerar per no deixar passar pel pas de vianants a una senyora gran. És aquest el meu error? O és pel dia que vaig robar una pizza Tarradellas? Ja vam pagar el càstig, la vam fer al microones i la vam haver de llençar junt amb les croquetes, també robades i fetes al microones. Quin és el mal que m'ha portat fins aquí? 

Jo, que soc un ésser simple que em deixo endur pels corrents i menjo i dormo, podria desitjar no ser tan babau. Però, vist que en aquests estranys episodis la meva felicitat s'esvaeix, potser mai seria feliç; o potser evitaria les situacions que donen fonament al meu sobrenom i llavors seria feliç. En aquest segon cas hauria de fregar la perfecció o fins i tot sobrepassar-la. Això em permetria adonar-me de les ximpleries dels altres, ara cegues per a mi, i és molt possible que provocaria el meu distanciament, trobant com a única companya la solitud. És per aquesta raó que val la pena ser ximple. Ximple de veritat i durant tot el temps del món.

Tornant cap a casa

El xivarri sonava esmorteït des del carrer de sota la plaça. Un carrer de casetes baixes i antigues, sense bars ni comerços, de vianants i poc concorregut. Des de l'altra punta, s'acostava una família. La mare anava unes passes per davant, tot demanant a l'àvia que no encantés el fill, que ja caminava prou lent. El nen, d'uns quatre o cinc anys, portava un objecte de color verd a les mans. No veia massa bé quina mena d'objecte era; la meva vista no és gaire bona. Em va semblar, en un primer moment, que era una pilota, però a mesura que ens vam anar apropant vaig poder distingir un birret fet de cartolina.

Quan poses damunt la llengua un retall de paper o de cartolina, part de la humitat de la llengua es traspassa al material, amarant-lo de saliva. A la llengua es nota un petit pessigolleig. No és tan divertit com posar la punta de la llengua a la fulla de la maquineta de fer puntes, sempre vigilant de no ser vist per cap adult que et podria castigar, però també té la seva gràcia. El paper, més de pressa, o la cartolina, més a poc a poc, es deformen i, fent una petita força, intenten lluitar en una batalla perduda contra la llengua. Tard o d'hora, podrien acabar gola avall o, si més no, inservibles.

El nen no donava valor a un objecte que la seva mestra li havia fet l'últim dia d'escola i que no s'havia pogut endur en aquell moment. L'endemà li havien col·locat sobre el cap en una festa, també a l'escola. Havia desfilat davant de totes les famílies dels companys de classe i li havien donat un paper enrotllat que no sabia què hi deia i que l'àvia agafava amb la mà. Ja no portava el birret al cap, el portava a la mà i, a més a més, sabia quina era la sensació de col·locar la cartolina sobre la llengua.

De sobte, vaig sentir un crit de l'àvia: —Treu-te això de la boca!—. Li va arrencar el birret, arrugant-ne tota una punta. La mare es va girar de cop i va veure com l'àvia s'apoderava del birret. També va cridar al nen: —Què fas? No veus que estàs fent malbé un record molt important de la teva vida?—. El nen, desconcertat, es va posar a plorar, i l'àvia i la mare van dirigir la ira l'una contra l'altra, retraient-se qui hauria hagut d'estar pendent del nen. La germana, pocs anys més gran, que fins aleshores havia anat donant voltes d'una banda a l'altra del carrer, va córrer al costat del nen per consolar-lo, agafant-li la mà i vigilant que no quedés enrere. Vaig passar pel seu costat amb el cap cot, sense mirar ni l'àvia ni la mare, fixant-me només en com el nen s'aferrava amb força a la mà de la seva germana.

Vespre d'estiu

El sol s'estirava en un llarg i calorós vespre de finals de juny. Les places i els carrers, amb un bullici poc habitual, eren atapeïdes de vianants. A les terrasses dels bars no quedava cap cadira lliure, i a les botigues no parava d'entrar-hi i sortir-hi gent. El bon temps, el final de curs de les escoles i la proximitat de les vacances portaven joia i ganes de sortir al carrer als habitants de la ciutat, que somreien lliures de preocupacions. Jo no reia, però tampoc estava seriós ni amoïnat. Observava tothom qui passava a prop meu, intentant trobar algú que em despertés un mínim d'interès. Grups d'adolescents, amos del món, fent-se el fatxenda entre ells voltant per la plaça; grups de joves, altius, buscant algun bar on deixar passar el temps; famílies passejant i cansant els nens per evitar un nou drama a l'hora d'anar a dormir; grups de prejubilats, alliberats dels fills que ja són grans, vivint d'una nova joventut; i vells anant i venint d'algun acte cultural que, tot i estar pensat per qualsevol edat, és estrany trobar-hi algú menor de setanta anys. Vaig veure algun conegut que vaig saludar des de lluny. Fins i tot, algú va fer l'esforç de venir-me a trobar i vam intercanviar algunes paraules. No masses, no soc de parlar gaire.

Les ombres es van anar estenent i, de mica en mica, les botigues anaven tancant. La majoria de les botigueres i botiguers, en abaixar la persiana, s'allunyaven en silenci, suposo que per recuperar la calma després d'un dia frenètic. I mentre s'apagaven les últimes llums dels aparadors, començaven a escampar-se les olors dels primers sopars. No negaré que obrien la gana, i algunes aromes gairebé em van fer plantejar d'entrar en algun bar o restaurant a demanar una ració del que fos que estiguessin cuinant.

I després d'un parell d'hores assegut al banc de la plaça, em vaig aixecar per caminar cap a casa. No estava decebut, però m'havia fet la il·lusió que, amb tanta gent, trobaria algú que em regalés una bona història per escriure.

La son

Estic massa cansat per escriure; els ulls em cauen i sento el pes de la son sobre tot el meu cos. La croada contra el temps del lector, perduda. Intento acceptar la derrota amb el poc honor que em queda. M'estiro al llit, tanco els ulls i deixo que els somnis se m'emportin ben lluny, per oblidar la vergonya d'haver estat vençut.

Quarta temporada

Aquests dies he tingut algunes idees molt interessants, però, com sempre, no me les he apuntat i ara que volia desenvolupar-ne alguna no en recordo cap. Això no impedeix que pugui estar escrivint aquestes paraules que no diuen res. Podria mentir sobre les idees. Podria fer un text dient que ve d'una idea, però qualsevol veuria l'engany. O potser ja he mentit, potser no hi ha hagut cap idea i estic fent perdre el temps al lector. Aquest bé tan valuós que s'escola entre els dits, aquest bé tan apreciat quan tot just el deixem enrere. Tens temps encara de tancar la pantalla per on llegeixes aquest text i no fer res, avorrir-te, sentir el batec del teu cor o la teva respiració. Fa fred? Fa calor? Aixeca el cap, mira endavant. Què hi tens al davant? Tant de bo fos un immens paisatge. No demano una gran vall ni un mar perfecte, poden ser camps de cultiu o la llera d'un riu sec. Jo desitjaria veure el mar i viure amb ell, despertar-me amb l'olor salada cada dia i jeure sobre la sorra escoltant el trencar de les onades. Si aixeco el cap de la pantalla, en veig una altra on fa uns minuts mirava un capítol d'una sèrie britànica. Si aixeco més el cap, una paret. És de color gris. Gris com el sofà des d'on escric. Gris com el color de la persiana mig abaixada on no deixo entrar la llum del sol, però si la tingués aixecada, davant meu, veuria el gris de la fàbrica, on cusen jerseis, suposo que grisos. Parlant del gris. Fa molts anys em van explicar un conte. El conte de l'home gris. Jo no era un peix aleshores, era un nen. I l'home era gris. Tenia un llum gris, un sofà gris, una paret grisa. El terra, gris, així com la taula, les cadires, el llit i els seus llençols. Tot era girs. Ell, com no podria ser de cap altra manera, vestia amb uns pantalons d'un gris fosc, una camisa gris clar i una jaqueta també grisa. Fins i tot, si te'l miraves bé, veies la seva cara amb un to pàl·lid, grisa. I seguia el conte amb una idea brillant del seu protagonista i amb un desenllaç que en aquell moment no vaig acabar d'entendre, però que em va aquedar arrelat per poder-lo anar entenent amb els anys i que el seu record, quan li vingués de gust, pogués aparèixer dins meu. No explicaré el final per diverses raons. Només en diré una, ja que amb aquesta raó, la resta no fan falta: soc malvat. Cal recordar que el propòsit d'aquest text és fer perdre el temps, tot i que en aquestes alçades no hauria de fer falta repetir-ho. Podria deixar aquí el text i mirar un nou capítol. La sèrie, bona o dolenta, té un greu problema i no és un problema de la sèrie en si, sinó de la plataforma per on la miro: en pocs dies, menys d'una setmana, l'eliminen del catàleg. Nou temporades! No tinc temps, encara vaig per la quarta. No negaré que estic amoïnat perdent el temps quan hauria d'estar mirant els capítols. Vaig descobrir aquesta sèrie el diumenge a la tarda. Infeliç de mi, al matí vaig anar a fer un vol vora el riu. Les plantes han crescut tant que costava avançar per aquell camí que passa sota l'ombra dels àlbers. Era molt d'hora, feia poc que havia sortit el sol, així i tot, els seus raigs s'escolaven entre les fulles omplint de verds i grocs per tot arreu. A cada passa que feia, despertava petites papallones blanques que sortien entre les herbes tot fent pampallugues al batre les ales. La imatge era bonica, però em sabia greu molestar-les i vaig intentar caminar lent i amb molt de compte. Elles, malgrat els meus esforços, s'alçaven i volaven al meu voltant. Al final del camí vaig arribar al gorg amb el seu salt d'aigua. Vaig seure en un marge, vaig contemplar el gorg i vaig embadalir-me de l'aigua deixant-se caure damunt la roca mentre el soroll de l'aigua es fonia amb el cant dels ocells. No sé quant de temps vaig estar-me al gorg. Allà, el temps semblava aturat. Quan em va semblar, vaig aixecar-me i vaig dir adeu al gorg i vaig desfer el camí del riu. Les papallones volaven i també vaig acomiadar-me d'elles. Fins aviat, vaig cridar. I també vaig dir al riu i als àlbers que no van deixar en cap moment de fer-me ombra. Innocent de mi, si m'hagués quedat a casa, ara potser aniria per la cinquena temporada. Maleït temps.

Seguint amb la pena

Quan obro la primera pàgina de la gran novel·la que ocuparà bona part d'aquest estiu, topo amb tres adverbis acabats amb ment. Fastiguejat, em plantejo abandonar-la, però passo a la segona pàgina on surt l'últim adverbi que soc capaç de recordar. Sense adonar-me'n m'endinso en la història, les paraules deixen de ser paraules i les frases es difuminen mentre un vaixell atraca al port d'una antiga ciutat. I llegeixo i no llegeixo, i em trobo entre mariners i un armador que no fan cas de la meva presència.

En un canvi de capítol, la meva atenció s'ha distret. He deixat el llibre sobre la taula i agafat l'ordinador per escriure aquest text. No espereu que sigui més llarg.

 

Nota: En algun moment he escrit: Em passa pel cap abandonar-la, però passo cap a la segona pàgina. M'ha fet una mica de llàstima. He demanat perdó i he desfet els canvis.

La idea

He començat un text amb un adverbi acabat en ment. El text havia de parlar d'una idea que fa dies que no em puc treure del cap, d'una idea fantàstica, però inabastable. Havia d'explicar-la i deixar-la congelada, amb l'esperança que en traspassar-la de la ment a un xip de memòria em faria oblidar-la per sempre. M'he equivocat, ho reconec. He comès un error imperdonable i ara, com a càstig i per respecte, no en puc parlar. Com he pogut fallar d'aquesta manera? Com podré oblidar una idea meravellosa i que m'arrenca un somriure cada vegada que penso en ella? Ara hauré de viure la resta dels meus dies amb aquesta pena. Em sento devastat.

El ciclista solitari

Aquesta setmana ha sigut especial perquè he fet un gran pas reconeixent el problema: necessito una parella. Per què? Doncs ben senzill. Si en tingués, no m'hauria deixat escriure una shell en C. Qui amb dos dits de front es posa a escriure una shell a les hores lliures? I, a més a més, en C! I tot va venir quan, dimarts passat, una companya de feina que està en pràctiques, ens va ensenyar l'anunciat d'un exercici de la universitat on li demanaven fer una shell. Vaig trobar que era un exercici brillant i que l'havia de fer. I m'ho he passat genial. Abans odiava aquest llenguatge. Ara, anys després, amb la seva potència i versatilitat, gairebé me n'he enamorat.

 

I per semblar un peix normal, avui he fet una volta amb bici:

El ciclista solitari 

Arribo al poble. No hi veig a ningú. Els falciots volen i piulen entre els carrers. Avanço sense pressa dalt de la bicicleta. Quan arribo a l'entrada d'una plaça llegeixo un cartell que diu: “Perill, nens jugant”. 

M'aturo i baixo de la bicicleta. Els falciots s'allunyen. Trec el revòlver mentre m'endinso cap a la plaça. És buida. L'envolta un silenci sepulcral. Una ventada aixeca la pols del sorral. Passen uns segons mentre miro a banda i banda buscant els nens jugant. Noto les seves mirades. Premo les mandíbules. Giro el cos i alço el revòlver quan veig un nen sortir de la porxada amb una pilota. Crida i darrere seu apareixen cinc criatures més, algunes amb ninots de peluix i altres fent salts i ballant. Els disparo un a un sense errar cap tret, amoïnat en veure tants nens, pensant que n'hi podria haver més. Recarrego de seguida el revòlver. El silenci torna a regnar a la plaça. Els nens jauen morts sobre un bassal vermellós. M'espero a l'aguait. Passats uns minuts, els falciots tornen a volar i a piular aliens a la massacre. No sembla que hi hagi més nens jugant. Guardo el revòlver i surto de la plaça. El sol es pon i m'allunyo del poble, pedalant cap a l'oest.

Dues portes

Quan vaig obrir la primera porta del conservatori, darrere meu, es va colar una noia que em va donar les gràcies per aquest gest tan gentil. Em vaig sentir com un senyor del segle passat, amb unes maneres antiquades i d'una època plena de desequilibris en qüestions de gènere.

L'entrada té dues portes. Sempre ha tingut dues portes i ara que hi penso sembla ben absurd. Deu ser per un tema d'eficiència energètica. Quan era petit, una de les portes, crec que la de l'exterior, era tan pesada que m'era impossible d'obrir. A mesura que vaig anar creixent, la meva força em va permetre obrir-la, però ho feia amb tanta empenta que, el dia que la van canviar, en empènyer-la amb la mateixa energia, es va obrir de cop i va rebotar contra la paret amb un gran espetec. Me la vaig mirar un moment assegurant-me que no s'havia trencat res i en entrar tenia la conserge rient pel meu espectacle. Suposo que no era el primer que li passava.

A la segona porta, conscient de la meva actuació, vaig imaginar que la tancava abans que la noia passés i que, des del vidre, em mirava i valorava poder-la obrir per si sola. Però la vaig aguantar i ella va passar pel meu davant regalant-me un somriure que em va fondre.

Vaig córrer cap a la sala d'assaig, esperant veure tothom assegut, acceptant la vergonya de passar davant de tothom, amb el director amb els braços alçats esperant resignat que segués a la meva cadira. Per sort, ni les cadires estaven posades i, a contracor, vaig ajudar a col·locar-les. Suposo que és el càstig que toca quan un arriba massa d'hora. No era massa d'hora, feia deu minuts tard, com sempre, per evitar aquest treball desinteressat, que fàcil seria que cadascú es posés la seva cadira. El director, ni hi era. I així que vaig acabar de posar les cadires a les sopranos, va entrar la noia a la sala i va seure en una d'elles mirant-me divertida. I em va donar les gràcies una altra vegada, agraïda. Vaig pensar que li hauria pogut de demanar que s'aixequés, prendre-li la cadira i tornar-la a la pila. No ho vaig fer, em vaig quedar embadalit. Posant-me vermell, vaig assentir i vaig continuar amb les de les contralts.

Durant l'assaig ella m'anava mirant de tant en tant i jo vaig intentar fer com si res. Què esperava ella de mi? Jo no havia volgut ser amable, havia anat així, per casualitat. I en acabar l'assaig, quan anava a recollir les cadires, ella va venir cap a mi i em diu: —no et preocupis, ja ho faig jo—. I amb un nus a la gola, vaig fugir corrents del conservatori, obrint les portes amb una empenta innecessària.

No fa falta dir que vaig enamorar-me d'ella com si fos el primer amor de la meva vida, immens i inabastable. I ja fa dies d'això. No l'he tornat a veure, però ara visc inquiet.