Aquest matí, dalt de la bicicleta, mirava el cel blau de juliol i em preguntava què passaria si els meus ulls poguessin veure els raigs ultraviolats. Encara seria blau el cel? Deixaria de ser blava la Terra? M'he lamentat una mica per l'engany de la vista, incapaç de mostrar-nos tota la grandesa de la llum.
Al cap d'una estona, esquivant els sots de la carretera malmesa, m'he fixat en les pedretes de l'asfalt. Uns metres més endavant, les pedretes eren com punts, però sota la roda es transformaven en línies, ampliant la seva dimensió al meu pas. Un cop més, la vista em mostrava una realitat diferent. Aquesta vegada no m'he lamentat, potser per una síndrome d'indefensió adquirida? No ho crec, però la resignació amb el sentit de la vista ha fet acte de presència.
I és possible que aquests pensaments que em venien al cap mentre pedalava haguessin quedat perduts si no fos per una imatge que m'ha deixat fascinat i m'ha arrencat un gran somriure. Em trobava en una carretera estreta que travessava immensos camps de secà en un terreny ondulat, tal com si fos una imatge estàtica d'un mar agitat. Després dels camps, la carretera s’enfilava cap a una petita serralada coronada per un gran parc de molins de vent. Avui en feia força, de vent, i durant tota la jornada l'havia tingut en contra, sense perdre l'esperança que la tornada cap a casa seria ràpida i lleugera amb el vent a l'esquena. Però mai se sap, després de la línia de muntanyes, el vent podria bufar a la contra altra vegada. Quan he alçat la mirada als molins, he dirigit l'atenció a un d’ells i aquest apuntava en direcció contrària a la que esperava. Durant un instant m'he sentit abatut. Aleshores, al seu costat, un molí apuntava cap a una altra banda. La sorpresa ha sigut majúscula: trencava amb tot el que podia esperar del vent i del meu limitat coneixement sobre aquestes màquines gegants. Era, sense cap mena de dubte, una il·lusió òptica. Des de la distància eren objectes plans i pel fet de trobar-se a contrallum no es diferenciaven les ombres que podien delatar la seva posició. Durant una bona estona els he observat, jugant a imaginar que alguns miraven cap a una banda i uns altres cap a l'altra creant una situació impossible, agraint les limitacions de la vista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada