Nota

No sé què em passa, sento com em plora el cor, però jo no li he fet res. Sec a l'ombra d'un gran arbre i escolto la fressa de les fulles amb el vent. Al meu davant tinc un gran espadat moll de la pluja d'aquesta nit. El meu cor petit es recull dins seu i, com una esponja xopa quan l'estrenyen, brolla llàgrimes. No soc impermeable i sangloto sense voler. Respiro l'aire net, lluny de les ciutats que m'esgoten, m'aclaparen, m'aterreixen.

La veu clara i suau d'una noia desconeguda donant-nos les gràcies per deixar-la passar en aquell camí estret ens va fer tremolar. M'acabo d'enamorar, em diu. Quina veu més bonica tenia, li responc. Tu no t'enamores de cop? Em pregunta. Jo no, em costa molt enamorar-me, menteixo. 

Una setmana enrere, quan vaig veure-la aparèixer de cop i volta fent volar els seus cabells de coure i els seus ulls de maragda, vaig quedar-me captivat per la seva bellesa, però va ser la seva seguretat i la seva força que em va enamorar. Va ser de sobte, gairebé violent. Jo no ho volia, no ho esperava, només volia ser alegre i despreocupat. Em vaig sentir tan poca cosa… No vaig gosar, no volia ni entreveure la possibilitat de lligar-la a mi. Era una ànima tan lliure i feliç que amb mi, per culpa meva, que de tant en tant em trenco a bocins, s'hauria anat apagant. Tanmateix, hauria sigut capaç de dir-te: T'estimo.

Potser sí que sé què em passa.

Nota: Els pròxims dies publicaré un seguit de textos en un idioma que aquest bloc de notes encara no ha vist, crec (la meva memòria de peix és més fugaç que una estrella caient a la Terra). Seran cinc o sis entrades escrites en castellà, el qual m'està costant força escriure. No tinc vocabulari ni sé com jugar amb les frases d'aquest idioma. Mare meva, quina por.

És temps de mores

Les fulles em miren i em demanen si us plau que les deixi caure, que volen tornar a començar. Responc que si obeeixo les seves súpliques, no tornaran a començar, sinó que es desfaran a la terra o un cop de vent se les endurà. És igual, deixeu-nos ser lliures, em ploren. I l'arbre, cansat, ja no sap com retenir-les i em mira afligit i resignat al cicle natural.

M'atipo de mores i prometo que en poques setmanes les deixaré marxar, que la impaciència no és sana, que hi ha un moment per cada cosa i que aquesta és la meva última lliçó per a elles. No les deixo convençudes, però veient que els seus planys són en va, m'obliden de pressa i es posen a ballar amb el vent del matí.

Camino cap a casa i sento de lluny el seu crit. Recorda que ens ho has promès. Em giro i continuen ballant com si no m'haguessin dit res.

I ara, un dia amb bicicleta:

Fa dies, pujant per una carretera, el meu cos es trobava prop de la desfeta. Mentre pensava que la duresa de la carretera només em podia dur a l'infern, dalt del cel un grup d'aguilots donava voltes sobre meu. En vaig comptar cinc. Jo pujava i pujava i les meves cames clamaven descans, però no les deixava. Si va sumar un sisè aguilot. I jo em mirava preocupat els ocells mentre voltaven pacients a la meva més que probable mort. Però no defallia i seguia amunt amb unes forces que no tenia fins que vaig trobar-me dalt del coll. L'esforç final em va fer oblidar l'amenaça que aguaitava qualsevol pas en fals. Vaig aturar-me distret per fer un glop de la cantimplora. Els crits de terror d'uns falciots van avisar-me del perill imminent. Els aguilots baixaven a gran velocitat. S'havien doblat en nombre i esperaven en mi tenir un valuós botí. Vaig alçar els braços maleint els ocells i vaig cridar que les portes de l'infern encara no s'obririen per a mi. I de seguida van abandonar l'escomesa alçant-se i perdent-se cel enllà. Vaig donar gràcies als falciots per salvar-me la vida i sentint-me afortunat vaig tornar cap a casa.

No violència

No us vull mentir, tinc molt a explicar, però sento com si no estigués preparat encara. Fa dies que intento entendre el món de la no-violència. He llegit llibres sobre aquest tema, alguns de molt antics i d'altres que no fa ni un segle que van ser escrits.

Entremig d'aquesta nova vida, he aprofitat per fer bacó fumat. A mi no m'agrada gens el bacó fumat. De fet, no m'agrada res del porc. Als baixos del bloc, aprofitant que la conserge fa vacances, he muntat una carnisseria. Res de violència, és una parada on venc la carn fins que s'acabi. Tothom en compra menys el veí del replà. Que bé que dormo ara que ja no el sento roncar com un garrí.

Llegint sobre la renúncia absoluta de la violència m'adono que la vida es torna més plena. Vist des de fora, qualsevol diria que m'he tornat un covard, però la meva existència ja va molt més enllà de qualsevol disputa.

Bé, no sé què acabo d'escriure, segueixo.

Vaig fer quatre dies de vacances. Vaig continuar treballant amb una història que ja comença a tenir forma. Forma de bunyol escarransit, però forma, al cap i a la fi. N'estic ben orgullós. És com les dues grans altres històries, una sobre el coneixement d'un mateix, i l'altra sobre l'orgull i el menyspreu. Totes dues abandonades a mig fer en un disc dur perdut, a l'espera que les dades es corrompin per així poder-me lamentar amb raó de no acabar-les i no com ara que, en lamentar-me, enganyo al remordiment. Aquesta última obra parla de les limitacions dels éssers humans. És ben clar que cap de les tres històries parlen del que he dit, però així sembla que soc un erudit.

Bé, no estic dient res de bo i se m'està fent tard. Llegiré una mica abans d'anar a dormir.

PS. Ara fa un mes em van oferir un lloc de treball en un país llunyà en una coneguda empresa del món de la informàtica. La figura de “Team leader” em van oferir. Lu típic, un sou astronòmic, un equip de vuit, deu persones, un projecte desconegut (confidencial em van dir) i d'allò més motivador, res de metodologies àgils, sinó que metodologies per a projectes que siguin molt estables (segurament RUP o LEAN), etcètera. Vaig dir que no. Si fos capaç, deixaria la feina i em convertiria en un escriptor mediocre.

La Segarra

Tothom qui més qui menys coneix la Segarra, la comarca lleidatana famosa pels constants camps de secà. Però és una comarca escapçada, els seus límits van molt més enllà. Inclou part de l'Anoia a l'est, part de l'Urgell a l'oest i part de la Conca de Barberà al sud. Però tot això, coneixedors de la geografia catalana, ja ho sabeu. Com també sabeu que l'origen del seu nom ve dels ibers, de Sikarra o Sigarra, un poblat que es troba a Parts de Rei. És així o és un invent per ocultar l'origen veritable?

Fa més de mil anys els pagesos dels pobles que es troben al naixement del riu Ondara anaven a vendre a Cervera o bé a Sant Guim de Freixenet. No hi anaven qualsevol dia, els dimecres pujaven a Sant Guim i els dissabtes baixaven a Cervera. Per altra banda, els pagesos dels pobles que es troben al naixement del riu Sió els tocava anar a vendre a Cervera els dimecres i els dissabtes a Sant Guim. Ningú sabia d'on venia aquesta norma, feia generacions que era així i ningú s'havia plantejat canviar-la. 

Entre els dos rius, el Sió i l'Ondara, hi ha una riera on en aquella època hi havia només quatre masos contats i un petit nucli amb l'església que anomenaven Vergós, que no és el Vergós del riu Ondara, sinó el Vergós Guerrejat, però aleshores només s'anomenava Vergós. El nom d'un poble i l'altre l'havien posat la gent de Cervera i no se sap si en coneixien realment la seva localització. Aquesta pobra gent havia de pujar a Sant Guim o baixar a Cervera per comprar al mercat i entre el viatge i els preus, que eren força cars, veien dia a dia com la seva economia anava empitjorant. Era un tema que es parlava cada diumenge en sortir de missa durant força estona, ja que davant de l'església hi havia una petita plaça amb arbres que donaven ombra i la majoria preferia passar l'estona allí abans de tornar als seus masos vells i atrotinats. I amb tanta tertúlia, un dia se'ls va acudir una gran idea. Alguns anirien a comprar el dimecres a Sant Guim i al moment de pagar dirien, ostres, el dissabte era més barat. O si fos dissabte dirien, vaja, el dimecres no vaig pagar pas tant. I els altres farien el mateix a Cervera.

En qüestió de setmanes els preus van baixar de cop, ja que aquesta estratègia de seguida va calar entre tots els compradors. I tant els cerverins, com els santguimencs com els habitants de la riera de Vergós estaven encantats, però els pagesos de l'Ondara se'n feien creus de com els pagesos del Sió poguessin vendre tan barat i els pagesos del Sió no entenien com els de l'Ondara fossin capaços de rebaixar tant els preus. Estaven indignats i si aquesta pugna de preus seguia, acabarien arruïnats. 

Un dissabte, quan els preus ja no podien baixar més, els pagesos del riu Sió, des de Sant Guim, es van plantar i amb gran exaltació van declarar la guerra als pagesos del riu Ondara. Al mateix moment, a Cervera, els pagesos del riu Ondara es van plantar i colèrics van declarar la guerra als pagesos del riu Sió. Veient el desgavell, la gent de la riera de Vergós va escapar-se de pressa i dalt d'un turó va alçar una muralla per evitar rebre cap patacada.

Els Sionencs van començar a baixar, però al primer poble van agafar un camí que donava a un cul-de-sac. Sense perdre l'esperança ni la indignació van girar cua i van agafar el camí bo. La gent de la Panadella en veure tota la corrua de Sionencs baixant, els preguntava: m'on aneu? M'on aneu? La gent de la Panadella solia utilitzar la lletra “m” més sovint del necessari. Algú, fins i tot, va preguntar: m'on m'aneu?, però això ja era un gra massa. Tots els pagesos que anaven passant deien cridant i mig afònics: A sa guerra! A sa guerra anaven vociferant ben alterats. I els pagesos Ondarencs, passant per les Oluges també bramaven quedant-se ben aviat sense veu: A sa guerra! A sa guerra! Aquests també es van equivocar de camí i en un primer moment van entrar cap a la riera de Vergós, però els seus habitants des de dalt les muralles que acabaven de construir, els van indicar de seguida el camí correcte.

Com que uns i altres havien anat a la guerra per camins diferents, no es van creuar ni van trobar ningú a les seves cases. Sense saber massa què fer les van ocupar tot esperant que tornessin per començar la batalla. No era senzill saber qui havia d'ocupar cada casa, aleshores el pagès líder va anar dient a la resta de pagesos amb les seves famílies: Aquí estaràs, i assenyalava una casa. I van esperar i esperar amb una fe que gairebé santificaven mentre fabricaven arcs i fletxes i també forques per preparar l'atac. Però ningú va tornar i van passar els dies i cada bàndol, amb l'espera, com qui no vol la cosa, es va anar fent seva la nova casa. Així doncs, amb el temps, els habitants del riu Sió van passar a ser habitants del riu Ondara i els habitants del riu Ondara van passar a ser habitants del riu Sió. I de mica en mica van tornar a vendre al mercat, cadascú el dia que tocava segons designava la norma i els preus van tornar a ser el que eren, potser no tan cars.

Tota la contrada va fer mofa temps i temps de la gent de “Sa guerra”, tot imitant la seva veu afònica. Però al cap dels anys ja ningú recordava d'on venia aquesta burla i tot l'altiplà es va anar autoanomenant Sa Guerra o Se Garra, ja que el crit afònic no permetia distingir massa bé quina vocal tocava a cada síl·laba. I el dia que van haver d'escriure el nom d'aquell territori van escriure Segarra, tot junt. Hauria pogut ser qualsevol altra combinació? Sí, però va anar d'aquesta manera, en aquella època no existia cap norma ortogràfica; el català era una llengua incipient i anaven una mica perduts.

El carrer

El sol cau al meu darrere i l'ombra s'avança impacient. Sense voler espanto quatre coloms que alcen el vol batent les ales amb força i valentia. El temps, que no acostuma a aturar-se, ha fet una pausa per agafar aire i els ocells, il·luminats pel sol ataronjat, han quedat parats davant meu amb les ales ben obertes. Quan els ocells desapareixen cel enllà, veig la meva ombra girada, esperant-me per travessar la plaça.

El carrer és estret, amb preferència per als vianants i sempre té algun cotxe sortejant les enormes torretes que el decoren. El terra de llambordes sembla un corredor ple de paranys com a les millors pel·lícules d'aventures per arribar a un tresor ocult. I aquests dies que plou, cada passa pot fer aflorar un gran toll amagat sota les pedres. I com que les cases tenen les parets altes i enreixades és un carrer ombrívol durant bona part de l'any. A més a més, per una banda, donen l'esquena, ja que prefereixen fer-se boniques a la rambla, i per l'altra s'han fet velles i no sembla que ningú les vulgui cuidar.

Quan s'acosta l'estiu, a les tardes, el sol s'escola entre els edificis i el carrer s'omple de llum. Les cases sembla que prenguin vida i els vianants hi caminen alegres i se saluden amb un somriure als llavis. Aleshores les ombres s'allargassen porugues i intenten escapar-se per esperar-se al cap del carrer.

L'accident

Al meu voltant se sentien els crits més esgarrifosos que mai m'hauria pogut imaginar. Eren uns crits que et deixaven el cor fer a miques. La situació era d'extrema gravetat i l'únic final possible era el no-res. Estava petrificat. Durant uns segons, rodejat d'una bogeria presa del pànic, vaig tancar els ulls amb la vaga esperança que tot acabaria bé. Però aquesta vegada no seria així. No podia dir res, ni cridar com feia la resta. Em vaig tocar la cara, xopa d'una suor agra. Vaig prémer amb els palmells les galtes i amb els dits faig fregar-me les orelles, per sentir que encara tenia cos i era jo mateix. Tot tremolava i els crits em tenien eixordat. El meu cos no tenia força per mantenir res. Tenia fred i calor alhora. El cor bategava tan de pressa que notava com s'esgotava, com si s'estigués rebentant de tant d'esforç. És possible que fos així. Ni podia respirar. Vaig ser capaç de pensar que no volia sentir dolor i vaig agrair no sentir-lo. No era conscient que estava vivint el dolor més intens que havia patit. Potser era l'adrenalina o potser part de mi estava fallant. El foc ja començava a consumir-nos i les batzegades cada vegada més fortes. No vaig sentir el cop final. Vaig desmaiar-me just abans de quedar reduït a miques.

 

P.S. Avui he comprat dos vols d'avió. Anada i tornada, és clar. Perdona'm, Terra.

Més u

Sembla que ha passat com si res, a una velocitat més alta del que un voldria, però és fals. Ja de bon principi vaig viure un episodi que marcaria un canvi importantíssim a la vida. Aquell episodi em va servir per tancar la porta a una vida que no m'agradava i em prenia la salut. Reconec que em va costar. No vaig donar explicacions, ni feia falta. Vaig sortir, vaig tancar la porta i no vaig mirar enrere. No escriuré de què es tracta, ja que em podria guanyar una bona clatellada si ho fes. I va passar l'estiu com si res, mig treballant, mig descansant dalt de la bicicleta.

A la tardor em vaig rebentar l'omòplat un dia de pluja dalt de la bici de ciutat quan anava cap a dinar. Aquell fet em va servir per poder cagar-me amb tot el sistema sanitari de Catalunya. Encara espero que m'avisin per donar-me l'alta i me'l mirin per si s'ha soldat bé. Fills de puta. Gràcies a la caiguda vaig recuperar l'amor al desenvolupament "frontend". Durant les sis hores que no em van atendre amb l'omòplat trencat em vaig llegir tota la documentació d'un marc de treball de desenvolupament pensat per al web. Fills de puta. Aix, ja ho havia escrit. Al cap de tres setmanes, veient que em feia poc mal, vaig preguntar a un metge si em podia treure el cabestrell. Em va dir que si feia tres setmanes de l'accident, segurament em farien una radiografia ben aviat, però que si no em feia mal, millor que me'l tragués per evitar que s'encarcarés la musculatura. Si m'arribo a esperar, encara ara el portaria. Durant els dies de cabestrell vaig anar buscant una nova bicicleta. Una de gravel que ara està tan de moda. I va ser una molt bona compra que vaig estrenar de seguida que vaig poder.

Després d'això van venir uns fets paral·lels a la meva vida. Uns fets que han capgirat les vides de persones del meu voltant, però jo no soc qui per parlar-ne.

I va arribar l'hivern i sense saber com vaig començar a participar en campionats de programació. No vaig guanyar-ne cap, però, de fet, tampoc ho volia; en cap cas voldria ser el centre d'atenció. Vaig aprendre molt i això em fa sentir bé. Durant aquest temps vaig comprar-me una cadira de despatx. Fins llavors havia tingut una de plegable que, tot i que molt còmode, després de deu hores el meu cul es queixava, i amb raó. I vaig canviar-me els monitors, més grans, per poder tenir més espai per llegir i escriure. I al final, després de maleir el teclat menys cops del que hauria sigut necessari, també vaig comprar-me un teclat bastant car, però molt còmode, que ara mateix no estic utilitzant perquè estic al sofà amb el portàtil. Un sofà nou també, de disseny italià, tot i que fet a una nau perduda en un polígon del Baix Llobregat. Estic orgullós del meu sofà.

Ja entrada la primavera vaig haver de parar de tantes hores davant d'un ordinador. Era perillós per la meva salut. Fer-se gran ajuda a conèixer les debilitats d'un mateix. I en una activitat completament diferent, el cant coral, vaig participar en concerts arreu de Catalunya. Abans de començar vaig pensar que les meves pors a la gent en general farien d'aquella experiència una tortura desagradable. No sabeu com va ser de gran la sorpresa quan al primer assaig vaig veure que m'ho estava passant bé i em sentia assossegat. Vaig gaudir-ne des del primer assaig fins a l'última nota de l'últim concert. No em vaig sentir aclaparat ni vaig notar cap nus estrany a la gola. Durant aquests concerts va passar alguna cosa més, però la meva vida és molt tranquil·la i ara mateix no la vull fer trontollar.

I ja està.

Un recorregut per les cultures del món

He de reconèixer que el meu coneixement sobre Galícia és ben escàs. Sé que algun dia hi arribaré quan acabi el Camí de Sant Jaume, que té allò dels horrorosos o com es digui mentre maleeixo l'autocorrector o també, que això ja no ho sé gaire, que els seus ports són famosos per l'entrada de la droga americana amb submarins casolans. Tenen una cultura molt rica, sobretot la culinària, que és la que avui ens pren el protagonisme. Tothom coneix els seus pebrots verds i diu la llegenda que de tant en tant algun pica i molt. Mentida, crec que mai n'he menjat cap que piqui i des de la meva experiència, soc més de pebrot italià, puc afirmar que és una llegenda falsa, com la majoria, amb l'excepció de les d'alguns gràfics. També tenen, o tenien, que potser ja s'han extingit, un tipus de gamba o cigala. Crec que no n'he menjat mai, ni allò dels pessebres, maleït autocorrector, o peus de cabra que sempre m'han fet angúnia. I finalment, encara que alguna cosa més menjaran que no ve al cas, tenen el pop a la gallega. I us explicaré, des de la meva total ignorància, com es cou perquè no quedi dur. El pop ha de ser viu, sobretot, això de congelar-lo és una falòrnia d'alguns sentimentalistes. En una olla ben fonda i plena d'aigua bullent s'ha de submergir el pop i tornar-lo a treure al cap de pocs segons per submergir-lo a l'aigüera plena d'aigua i glaçons per tal que estigui ben freda. Podràs notar com el pop es retorça de dolor i s'intenta arrapar a les eines, braços o aletes que utilitzis en aquesta bonica tortura. En cas que tregui tinta, recull-la i porta-la a la seu d'HP, allà te la compraran a un bon preu. Treu-lo de pressa de l'aigüera i ràpid cap a l'olla bullent. Repeteix l'operació els cops que faci falta fins que el pop deixi de moure's. Entre olla i aigüera i aigüera i olla, si vols colpejar-lo sobre el marbre de la cuina, no et sentis cohibit. Un cop deixi de moure's, tira-li unes patates i pebre vermell i llestos. Ja pots anar al bar de tapes de sota casa que allà ja te'l tindran preparat i, a més a més, t'oferiran els pebrots que mai piquen.

I així acaba aquesta primera part del viatge per diferents cultures del món.

 

Nota: He buscat “pop” al Google i no m'ha retornat el resultat que esperava. Parla de la música. Il·lús de mi i una mica estúpid també, he anat a l'enllaç suggerit de cerca “pop llatí” pensant que em trobaria una referència de la llengua dels romans.

I ara, en honor al malbaratament del pop, sobretot quan baixeu al bar de sota casa baixeu una bossa orgànica amb el pop a dins i llanceu-la al contenidor marró, el gran poeta, Poeta del Mató, ha escrit una adaptació d'una coneguda cançó infantil:

El Pop

Mireu allà dalt
en els estels què hi ha,
és un gros animal
que amb patinet va.
És un pop,
i doncs què us penseu?
Que seria un elefant? És que no veieu que el títol ja diu de quin animal parla? I, a més a més, l'elefant anava amb bicicleta.
Té tot de tentacles,
ballant al seu voltant!

Poeta del Mató

Corba

Pujo distret per una pista que tenia oblidada. Fa cosa de dos anys, en aquesta pista, un cotxe, en una corba molt tancada, gairebé se m'emporta. És una pista on pràcticament mai passen cotxes. El cotxe i jo vam tenir temps de frenar i aquell incident va quedar només en un ensurt. Mesos més tard, quan ja havia oblidat que per aquella pista hi podien passar cotxes, en aquella corba tancada per art de màgia en va aparèixer un altre. Una furgoneta blanca. Vam poder frenar i cadascú es va endur l'ensurt cap a casa. Avui em trobo de cop un totterreny gris al meu davant. Era enorme, amb unes barres de para-xocs platejades i brillants. Darrere del parabrisa un senyor gran amb la cara mig desencaixada agafava el volant amb més força del normal. El totterreny ha derrapat amenaçador, però s'ha aturat a dos pams. A la mateixa corba, a la mateixa pista perduda on no passa ningú.

Pausa; cal descansar del text.

Penso en el Gran Titellaire, el que em governa, el meu, en el jo mateix desconegut. És absurd pensar que la nostra vida és falsa, que té un ésser superior que la va dictant. Quin sentit té aleshores que tinguem la possibilitat de pensar? Poder pensar ens fa més erràtics i, així, fem que el titellaire tingui més reptes en aquest joc macabre? A mi aquesta opció, tot i que divertida, sempre m'ha fet mandra, ja que trasllada el problema de l'existència en fora i expulsa la nostra responsabilitat.

També podria ser absurd pensar que la nostra vida és genuïna i autogovernada en un món immens on el nostre pas, tard o d'hora serà oblidat. Té sentit ser capaç de pensar si el destí és el no-res? O és que simplement la probabilitat ens ha creat per la raó de donar consciència de l'existència del món? No seria estrany que en un vast univers, des del seu naixement fins a la seva mort, no en sortís cap consciència. Aquest univers hauria existit? Sí i no, no té gens d'importància. Al nostre hi ha consciència, hi ha coneixement de la seva existència, som la seva raó de ser i ell, alhora, és la nostra, fins i tot quan hàgim desaparegut, quan no quedi cap record de nosaltres, l'univers haurà existit. I prou?

Fi de la pausa i del moment de distensió.

He culpat al Gran Titellaire, no ho he pogut evitar. Me l'he imaginat rient amb malícia. I l'he maleït i li he dit, tu no existeixes, ets només probabilitat vista des d'un cas concret, per molestar-lo. No m'he creuat amb cap més cotxe en la resta de la volta. Cap ni un.

Aquest matí he tingut una idea molt bona. Era tan bona que m'havia proposat escriure-la, però a mig matí, després del cafè, ja l'havia oblidat. La culpa de l'amnèsia és del cafè, n'estic segur. Sempre passa el mateix, baixa la productivitat i fa perdre la memòria. A partir de demà prendré més cafès, per enganyar l'enemic.

I ara, fa pocs minuts, quan volia preparar-me per anar a dormir d'hora perquè dormir és bo i si és bo, cal potenciar-ho al màxim, he tingut una idea pèssima que val més que escrigui abans no me'n penedeixi o es faci de dia i prengui un cafè. 

Com que la meva vida té un control que ignoro d'on ve ni tampoc vull saber-ho fa molts i molts anys vaig enamorar una noia sense voler fent una entrevista absurda a un home sense cap. Bé, i alguna burrada més, però que, si me'n recordés, trencaria la relació que vull intentar explicar. Aquesta noia que vaig enamorar sense voler va resultar ser la noia el qual m'havia enamorat uns dies abans tot menjant castanyes. O va ser després la castanyada? No ho recordo. Mesos més tard va sortir una història bastant meravellosa que va durar anys fins que ella, molt encertadament, em va deixar. Doncs de la gran entrevista a l'home sense cap, la millor i única entrevista que he fet mai, no pas per les meves preguntes sinó per les respostes de l'entrevistat i de com ens vam cargolar de riure, va i ara treballo per una empresa on es parla del concepte sense cap. Soc lent, sí; fa molt de temps que se'n parla. Ostres m'estic perdent entre explicacions i la relació que vull fer és espantosa. Doncs fa anys que se'n parla i jo, una mica talòs, ara m'adono que l'home sense cap i el concepte sense cap de l'empresa són molt similars. En el cas de l'home sense cap deia, tot i que no sé si ho va arribar a dir mai, que ell podia posar-se caps de tota mena i podria ser qualsevol. En el cas de l'empresa, es diu que poden posar el cap que desitgin i utilitzar-se per on vulguin. I és en aquesta similitud, jo, que soc un romàtic de cap a peus que gràcies al cafè semblo tot el contrari, he arribat a la conclusió que la meva vida es trobarà sense saber com amb una noia d'on en sortirà una història meravellosa. 

Doncs quina burrada.

De vegades tinc la sensació que no congenio amb ningú. A mi em fa mandra parlar amb la gent, no sé de ningú ara mateix amb qui tingui certa afinitat ni res del que em puguin explicar m'interessa. De fet, de vegades m'interessa, però estic a la inòpia. I és que la cosa no va bé, em sento sempre com un peix fora de l'aigua. És que és exactament això, soc el Peix i estic fora de l'aigua. Com em puc tornar a capbussar? Oh, quina bèstia de les metàfores estic fet. I ara no sé què volia dir, ja que estava repassant el text i me n'he oblidat. Ah, sí, bé, no ho sé, però si continuo escrivint, al final crec que ho acabaré explicant. Això de tenir parella i viure plegats i fer activitats junts i tot allò que s'espera a mi no sé si m'agradaria perquè em fa sentir egoista. Egoista per poder anar a sopar junts, pel meu propi plaer; egoista per viatjar pel món, per no sentir la por de la solitud; egoista per ser cuidat si un dia estic malalt, egoisme per voler-me sentir estimat… Continuo escrivint. Un dia, en un alberg perdut pel Caucas amb gent de tot el món vaig aconseguir fer cantar a tothom una cançó en català mentre sopàvem. Jo no em sabia gens la cançó, pel cafè crec, i vam acabar cantant la la la. Ens vam engrescar bastant i entre crits i rialles, un senyor gran, que sabia molt de tot, que caminava molt i que fins aquell dia havia sigut amable amb mi, em va comentar que anés a parlar amb unes noies israelites que havien rigut força de la meva actuació fallida. Li vaig contestar que si elles volien parlar amb mi, que vinguessin a on era jo. No recordo les paraules del senyor, però més o menys em va dir que era un maleducat i un egoista. La veritat és que la seva resposta era la que m'hauria donat qualsevol. Ja no va tornar a ser tan amable amb mi durant la resta del viatge. Jo només volia continuar cantant la la la, brindar cada dos per tres i no parar de riure. Em sentia lliure i feliç, estava fent el que volia sense que res ni ningú em marqués el rumb després de molts anys. Però era un miratge, el control de la meva vida va prendre forma de vell amable i vaig agafar por. Per a mi l'egoisme era tot el contrari, no volia sentir-me volgut ni per parlar ni fer una cervesa mirant el cel més estrellat que mai he vist. L'endemà el cafè va fer efecte de seguida i vaig oblidar la major part de la vetllada. I la realitat? Sempre hi ha una realitat que s'explica i una altra realitat més profunda. Vaig preferir quedar com un maleducat i un egoista, vaig preferir no trobar cap afinitat ni res en comú entre elles i jo i hauria preferit estar a la inòpia si s'haguessin trobat. Tot abans de fallar-les. I així és com es falla a la gent.

Notes finals: Mi sol do, mi mi sol do, si do re sol sol fa mi re do.

Nota final final: No recordava que escriure sense pensar tenies aquestes conseqüències.

Nota final 2 final: Mai he sigut de tenir fitxers amb còpia i noms com ara final bona definitiva, em fa vomitar tanta estupidesa i poca seguretat en un mateix, per això utilitzo git.

Encanteri

Aquesta rosa és per tu. Envoltada de misteri vas aparèixer amb un vestit blau fosc que ressaltava el to bru de la teva pell. La música ens va embriagar i no vam parar de ballar fins a l'albada. Esgotats i sense haver-nos dit ni una sola paraula en tota la nit, ens vam fer adeu amb la mà. No vaig pensar que potser d'una festa improvisada en sortiria un record tan bonic. No sabies que a mi sempre m'ha fet vergonya ballar i suposo que si no és amb tu, no ho tornaré a fer mai més.

Bé, no sé per què ha sortit aquest text. Ho tornaré a intentar un altre dia. Avui he tingut febre. Fa tant de temps que no en tenia que en certa manera m'ha fet gràcia. Ara bé, estava aixafat i amb el cap com una olla de pressió. M'he drogat, ho accepto. Ara estic una mica millor. Demà, com que és dia de treball, estaré bé.

A mi m'agrada la meva llengua, però té un error bastant greu i algun expert hi hauria de posar remei. Potser ja està arreglat i la meva incultura fa que no conegui la solució. Jo volia escriure una història plena de misteri. Havia tocat la mitjanit, el fred dels carrers havia fet baixar els núvols a la ciutat. Gràcies a la broma, passejava amb la meva silueta difuminada. Per què broma? La llengua anglesa té mist, que només en dir-la ja evoca a una boria suau, que distorsiona la vista sense arribar-la a deixar cega. O la llengua castellana, que van canviar la o per una u per evitar aixafades de guitarra. Des de l'absoluta ignorància, com s'anomena en català la novel·la The Mist, de Stephen King? La broma? Quin nom més ben trobat per una història amb tanta tensió. O la saga del senyor Sanderson (ara no recordo el nom i buscar-lo seria una pèrdua de temps que he gastat dient que seria perdre el temps) Mistborn és Nascuts de la broma? Penós.

 

I per acabar aquesta entrada tan poc reeixida, un poema del gran poeta, Poeta del Mató:

Encanteri

Paraula enigmàtica,
paraula captivadora.
Sons sords, suaus,
sons sonors, aguts i penetrants.

Paraula rara,
paraula indesxifrable.
Sons secs, curts,
sons vibrants que fan estremir.

Paraula usual, per confondre,
i un silenci llarg, expectant.

Paraula enigmàtica,
paraula captivadora.
Com al principi, per encantar.

 

Poeta del Mató

O Fortuna

Aquests dies he estat cantant concerts arreu de Catalunya. No molts, tres, i només en queda un altre. Ja no recordava que voltar i cantar m'agradava. A més a més, m'he adonat que el meu nivell cantant, anteriorment d'una mediocritat tirant cap a alta, ara es troba tirant cap a baixa. La pràctica porta a l'excel·lència, l'abandonament desemboca a la bagatel·la. Aquesta frase no l'entenc, però harmonitza. (Nota: quina merda)

En els viatges, dins de l'autobús, escoltava música i llegia un tal Hegel. Aquest fet podria fer de mi una persona culta, però res de l'altre món. I allò que em semblava passatger i d'una estupidesa notable, escoltar música francesa, encara no m'ha marxat. He hagut de fer un esforç polític per acceptar-la, ho reconec, i no sé si ho acabo d'acceptar, ja que no ho he comentat a ningú. Escolto en silenci, gaudint d'una llengua que per alguna raó estranya sempre he relacionat amb la gelatina poc ferma.

Tants concerts, tanta gent… Això de sentir-se esgotat de les persones sembla una burrada per fer-se l'interessant. A mi em venien basques. A Barcelona, ciutat que evito tant com puc, vaig caminar uns metres sol. Vaig tornar a sentir la seva calidesa. Tampoc recordava que m'agradava passejar-hi sense rumb, anònim entre milers de rostres que es fonen entre ells. Van ser pocs metres, però em va agradar. De fet, estava bastant atabalat i aquells metres em van relaxar de cop. Que rar, oi?

En aquests concerts canta una noia que té un rostre massa familiar per a mi. Entre els meus buits de memòria, crec que ella es troba dins d'un d'ells. La vaig saludar el diumenge amb cortesia perquè em deixés passar. Em va mirar amb menyspreu. Vaig recordar que a l'assaig de Sabadell m'havia mirat esperant alguna reacció el qual vaig respondre amb total indiferència a una cara que, malgrat ser familiar, per a mi era ben desconeguda.

I entre cançons franceses del segle XXI i bots de la part posterior de l'autobús, sense entendre pràcticament res del que estava llegint, vaig pensar que és necessari ajuntar en un corrent totes aquelles persones que reneguen del coneixement. Hi ha qui vol viure en la ignorància i, actualment, ser un ignorant està molt mal vist. Per por a ser humiliats, alguns intenten ser invisibles conscients de la seva condició, altres estudien amb certa amargor i la resta s'aferra a grans causes absurdes que amb un mínim de reflexió s'enfonsen. És amb la simplicitat del desconeixement que les causes ridícules prenen tanta força. Ser estúpid i viure als afores del saber humà no ha de ser un crim. El que és un crim és aprofitar-se d'aquestes persones. És per això que es necessita ajuntar en un corrent tota la gent que renega del coneixement per poder-se defensar dels criminals erudits.