Al meu voltant se sentien els crits més esgarrifosos que mai m'hauria pogut imaginar. Eren uns crits que et deixaven el cor fer a miques. La situació era d'extrema gravetat i l'únic final possible era el no-res. Estava petrificat. Durant uns segons, rodejat d'una bogeria presa del pànic, vaig tancar els ulls amb la vaga esperança que tot acabaria bé. Però aquesta vegada no seria així. No podia dir res, ni cridar com feia la resta. Em vaig tocar la cara, xopa d'una suor agra. Vaig prémer amb els palmells les galtes i amb els dits faig fregar-me les orelles, per sentir que encara tenia cos i era jo mateix. Tot tremolava i els crits em tenien eixordat. El meu cos no tenia força per mantenir res. Tenia fred i calor alhora. El cor bategava tan de pressa que notava com s'esgotava, com si s'estigués rebentant de tant d'esforç. És possible que fos així. Ni podia respirar. Vaig ser capaç de pensar que no volia sentir dolor i vaig agrair no sentir-lo. No era conscient que estava vivint el dolor més intens que havia patit. Potser era l'adrenalina o potser part de mi estava fallant. El foc ja començava a consumir-nos i les batzegades cada vegada més fortes. No vaig sentir el cop final. Vaig desmaiar-me just abans de quedar reduït a miques.
P.S. Avui he comprat dos vols d'avió. Anada i tornada, és clar. Perdona'm, Terra.
4 comentaris:
Que t'has fotut un bon cop amb la bici o què passa? Com has passat de cremar cabells a cremar cossos sencers...
P.S.
Jo encara no he comprat cap vol, estic dubtant massa i és que també es pot donar el cas que es trenquin tots els plans de les vacances. I això que els bitllets ja són molt cars, fins i tot massa!!
Has vist el rellotge del Pons?
Aquí va l'enceball.
NoName, de vegades amb els cabells no n'hi ha prou. Tinc pendent el rellotge, ja que, si fos ric, en tindria molts, per tant és un cas que m'interessa.
Necessito uns guants com aquests per portar-los quan agafi l'avió.
Publica un comentari a l'entrada