Corba

Pujo distret per una pista que tenia oblidada. Fa cosa de dos anys, en aquesta pista, un cotxe, en una corba molt tancada, gairebé se m'emporta. És una pista on pràcticament mai passen cotxes. El cotxe i jo vam tenir temps de frenar i aquell incident va quedar només en un ensurt. Mesos més tard, quan ja havia oblidat que per aquella pista hi podien passar cotxes, en aquella corba tancada per art de màgia en va aparèixer un altre. Una furgoneta blanca. Vam poder frenar i cadascú es va endur l'ensurt cap a casa. Avui em trobo de cop un totterreny gris al meu davant. Era enorme, amb unes barres de para-xocs platejades i brillants. Darrere del parabrisa un senyor gran amb la cara mig desencaixada agafava el volant amb més força del normal. El totterreny ha derrapat amenaçador, però s'ha aturat a dos pams. A la mateixa corba, a la mateixa pista perduda on no passa ningú.

Pausa; cal descansar del text.

Penso en el Gran Titellaire, el que em governa, el meu, en el jo mateix desconegut. És absurd pensar que la nostra vida és falsa, que té un ésser superior que la va dictant. Quin sentit té aleshores que tinguem la possibilitat de pensar? Poder pensar ens fa més erràtics i, així, fem que el titellaire tingui més reptes en aquest joc macabre? A mi aquesta opció, tot i que divertida, sempre m'ha fet mandra, ja que trasllada el problema de l'existència en fora i expulsa la nostra responsabilitat.

També podria ser absurd pensar que la nostra vida és genuïna i autogovernada en un món immens on el nostre pas, tard o d'hora serà oblidat. Té sentit ser capaç de pensar si el destí és el no-res? O és que simplement la probabilitat ens ha creat per la raó de donar consciència de l'existència del món? No seria estrany que en un vast univers, des del seu naixement fins a la seva mort, no en sortís cap consciència. Aquest univers hauria existit? Sí i no, no té gens d'importància. Al nostre hi ha consciència, hi ha coneixement de la seva existència, som la seva raó de ser i ell, alhora, és la nostra, fins i tot quan hàgim desaparegut, quan no quedi cap record de nosaltres, l'univers haurà existit. I prou?

Fi de la pausa i del moment de distensió.

He culpat al Gran Titellaire, no ho he pogut evitar. Me l'he imaginat rient amb malícia. I l'he maleït i li he dit, tu no existeixes, ets només probabilitat vista des d'un cas concret, per molestar-lo. No m'he creuat amb cap més cotxe en la resta de la volta. Cap ni un.

Aquest matí he tingut una idea molt bona. Era tan bona que m'havia proposat escriure-la, però a mig matí, després del cafè, ja l'havia oblidat. La culpa de l'amnèsia és del cafè, n'estic segur. Sempre passa el mateix, baixa la productivitat i fa perdre la memòria. A partir de demà prendré més cafès, per enganyar l'enemic.

I ara, fa pocs minuts, quan volia preparar-me per anar a dormir d'hora perquè dormir és bo i si és bo, cal potenciar-ho al màxim, he tingut una idea pèssima que val més que escrigui abans no me'n penedeixi o es faci de dia i prengui un cafè. 

Com que la meva vida té un control que ignoro d'on ve ni tampoc vull saber-ho fa molts i molts anys vaig enamorar una noia sense voler fent una entrevista absurda a un home sense cap. Bé, i alguna burrada més, però que, si me'n recordés, trencaria la relació que vull intentar explicar. Aquesta noia que vaig enamorar sense voler va resultar ser la noia el qual m'havia enamorat uns dies abans tot menjant castanyes. O va ser després la castanyada? No ho recordo. Mesos més tard va sortir una història bastant meravellosa que va durar anys fins que ella, molt encertadament, em va deixar. Doncs de la gran entrevista a l'home sense cap, la millor i única entrevista que he fet mai, no pas per les meves preguntes sinó per les respostes de l'entrevistat i de com ens vam cargolar de riure, va i ara treballo per una empresa on es parla del concepte sense cap. Soc lent, sí; fa molt de temps que se'n parla. Ostres m'estic perdent entre explicacions i la relació que vull fer és espantosa. Doncs fa anys que se'n parla i jo, una mica talòs, ara m'adono que l'home sense cap i el concepte sense cap de l'empresa són molt similars. En el cas de l'home sense cap deia, tot i que no sé si ho va arribar a dir mai, que ell podia posar-se caps de tota mena i podria ser qualsevol. En el cas de l'empresa, es diu que poden posar el cap que desitgin i utilitzar-se per on vulguin. I és en aquesta similitud, jo, que soc un romàtic de cap a peus que gràcies al cafè semblo tot el contrari, he arribat a la conclusió que la meva vida es trobarà sense saber com amb una noia d'on en sortirà una història meravellosa. 

Doncs quina burrada.

De vegades tinc la sensació que no congenio amb ningú. A mi em fa mandra parlar amb la gent, no sé de ningú ara mateix amb qui tingui certa afinitat ni res del que em puguin explicar m'interessa. De fet, de vegades m'interessa, però estic a la inòpia. I és que la cosa no va bé, em sento sempre com un peix fora de l'aigua. És que és exactament això, soc el Peix i estic fora de l'aigua. Com em puc tornar a capbussar? Oh, quina bèstia de les metàfores estic fet. I ara no sé què volia dir, ja que estava repassant el text i me n'he oblidat. Ah, sí, bé, no ho sé, però si continuo escrivint, al final crec que ho acabaré explicant. Això de tenir parella i viure plegats i fer activitats junts i tot allò que s'espera a mi no sé si m'agradaria perquè em fa sentir egoista. Egoista per poder anar a sopar junts, pel meu propi plaer; egoista per viatjar pel món, per no sentir la por de la solitud; egoista per ser cuidat si un dia estic malalt, egoisme per voler-me sentir estimat… Continuo escrivint. Un dia, en un alberg perdut pel Caucas amb gent de tot el món vaig aconseguir fer cantar a tothom una cançó en català mentre sopàvem. Jo no em sabia gens la cançó, pel cafè crec, i vam acabar cantant la la la. Ens vam engrescar bastant i entre crits i rialles, un senyor gran, que sabia molt de tot, que caminava molt i que fins aquell dia havia sigut amable amb mi, em va comentar que anés a parlar amb unes noies israelites que havien rigut força de la meva actuació fallida. Li vaig contestar que si elles volien parlar amb mi, que vinguessin a on era jo. No recordo les paraules del senyor, però més o menys em va dir que era un maleducat i un egoista. La veritat és que la seva resposta era la que m'hauria donat qualsevol. Ja no va tornar a ser tan amable amb mi durant la resta del viatge. Jo només volia continuar cantant la la la, brindar cada dos per tres i no parar de riure. Em sentia lliure i feliç, estava fent el que volia sense que res ni ningú em marqués el rumb després de molts anys. Però era un miratge, el control de la meva vida va prendre forma de vell amable i vaig agafar por. Per a mi l'egoisme era tot el contrari, no volia sentir-me volgut ni per parlar ni fer una cervesa mirant el cel més estrellat que mai he vist. L'endemà el cafè va fer efecte de seguida i vaig oblidar la major part de la vetllada. I la realitat? Sempre hi ha una realitat que s'explica i una altra realitat més profunda. Vaig preferir quedar com un maleducat i un egoista, vaig preferir no trobar cap afinitat ni res en comú entre elles i jo i hauria preferit estar a la inòpia si s'haguessin trobat. Tot abans de fallar-les. I així és com es falla a la gent.

Notes finals: Mi sol do, mi mi sol do, si do re sol sol fa mi re do.

Nota final final: No recordava que escriure sense pensar tenies aquestes conseqüències.

Nota final 2 final: Mai he sigut de tenir fitxers amb còpia i noms com ara final bona definitiva, em fa vomitar tanta estupidesa i poca seguretat en un mateix, per això utilitzo git.

Encanteri

Aquesta rosa és per tu. Envoltada de misteri vas aparèixer amb un vestit blau fosc que ressaltava el to bru de la teva pell. La música ens va embriagar i no vam parar de ballar fins a l'albada. Esgotats i sense haver-nos dit ni una sola paraula en tota la nit, ens vam fer adeu amb la mà. No vaig pensar que potser d'una festa improvisada en sortiria un record tan bonic. No sabies que a mi sempre m'ha fet vergonya ballar i suposo que si no és amb tu, no ho tornaré a fer mai més.

Bé, no sé per què ha sortit aquest text. Ho tornaré a intentar un altre dia. Avui he tingut febre. Fa tant de temps que no en tenia que en certa manera m'ha fet gràcia. Ara bé, estava aixafat i amb el cap com una olla de pressió. M'he drogat, ho accepto. Ara estic una mica millor. Demà, com que és dia de treball, estaré bé.

A mi m'agrada la meva llengua, però té un error bastant greu i algun expert hi hauria de posar remei. Potser ja està arreglat i la meva incultura fa que no conegui la solució. Jo volia escriure una història plena de misteri. Havia tocat la mitjanit, el fred dels carrers havia fet baixar els núvols a la ciutat. Gràcies a la broma, passejava amb la meva silueta difuminada. Per què broma? La llengua anglesa té mist, que només en dir-la ja evoca a una boria suau, que distorsiona la vista sense arribar-la a deixar cega. O la llengua castellana, que van canviar la o per una u per evitar aixafades de guitarra. Des de l'absoluta ignorància, com s'anomena en català la novel·la The Mist, de Stephen King? La broma? Quin nom més ben trobat per una història amb tanta tensió. O la saga del senyor Sanderson (ara no recordo el nom i buscar-lo seria una pèrdua de temps que he gastat dient que seria perdre el temps) Mistborn és Nascuts de la broma? Penós.

 

I per acabar aquesta entrada tan poc reeixida, un poema del gran poeta, Poeta del Mató:

Encanteri

Paraula enigmàtica,
paraula captivadora.
Sons sords, suaus,
sons sonors, aguts i penetrants.

Paraula rara,
paraula indesxifrable.
Sons secs, curts,
sons vibrants que fan estremir.

Paraula usual, per confondre,
i un silenci llarg, expectant.

Paraula enigmàtica,
paraula captivadora.
Com al principi, per encantar.

 

Poeta del Mató

O Fortuna

Aquests dies he estat cantant concerts arreu de Catalunya. No molts, tres, i només en queda un altre. Ja no recordava que voltar i cantar m'agradava. A més a més, m'he adonat que el meu nivell cantant, anteriorment d'una mediocritat tirant cap a alta, ara es troba tirant cap a baixa. La pràctica porta a l'excel·lència, l'abandonament desemboca a la bagatel·la. Aquesta frase no l'entenc, però harmonitza. (Nota: quina merda)

En els viatges, dins de l'autobús, escoltava música i llegia un tal Hegel. Aquest fet podria fer de mi una persona culta, però res de l'altre món. I allò que em semblava passatger i d'una estupidesa notable, escoltar música francesa, encara no m'ha marxat. He hagut de fer un esforç polític per acceptar-la, ho reconec, i no sé si ho acabo d'acceptar, ja que no ho he comentat a ningú. Escolto en silenci, gaudint d'una llengua que per alguna raó estranya sempre he relacionat amb la gelatina poc ferma.

Tants concerts, tanta gent… Això de sentir-se esgotat de les persones sembla una burrada per fer-se l'interessant. A mi em venien basques. A Barcelona, ciutat que evito tant com puc, vaig caminar uns metres sol. Vaig tornar a sentir la seva calidesa. Tampoc recordava que m'agradava passejar-hi sense rumb, anònim entre milers de rostres que es fonen entre ells. Van ser pocs metres, però em va agradar. De fet, estava bastant atabalat i aquells metres em van relaxar de cop. Que rar, oi?

En aquests concerts canta una noia que té un rostre massa familiar per a mi. Entre els meus buits de memòria, crec que ella es troba dins d'un d'ells. La vaig saludar el diumenge amb cortesia perquè em deixés passar. Em va mirar amb menyspreu. Vaig recordar que a l'assaig de Sabadell m'havia mirat esperant alguna reacció el qual vaig respondre amb total indiferència a una cara que, malgrat ser familiar, per a mi era ben desconeguda.

I entre cançons franceses del segle XXI i bots de la part posterior de l'autobús, sense entendre pràcticament res del que estava llegint, vaig pensar que és necessari ajuntar en un corrent totes aquelles persones que reneguen del coneixement. Hi ha qui vol viure en la ignorància i, actualment, ser un ignorant està molt mal vist. Per por a ser humiliats, alguns intenten ser invisibles conscients de la seva condició, altres estudien amb certa amargor i la resta s'aferra a grans causes absurdes que amb un mínim de reflexió s'enfonsen. És amb la simplicitat del desconeixement que les causes ridícules prenen tanta força. Ser estúpid i viure als afores del saber humà no ha de ser un crim. El que és un crim és aprofitar-se d'aquestes persones. És per això que es necessita ajuntar en un corrent tota la gent que renega del coneixement per poder-se defensar dels criminals erudits.

El riu

Aprofitant que arriba el bon temps, aquests dies se celebren festes al voltant del riu. Un espai brut i abandonat on cal tenir atrofiades les fosses nasals per suportar les seves olors fètides. Aquestes festes serveixen per recuperar-lo i retornar-li la vida. Mentre que empreses i les mateixes clavegueres de la ciutat hi aboquen tota la merda sense control, els assistents d'aquestes festes la netegen sense demanar res a canvi. És una bona opció, altruista i desinteressada. Per altra banda, sabent que algú m'ho netejarà i a més a més s'ho passarà molt bé, aquests dies aprofito per anar a cagar a la part alta del riu, on encara les aigües són netes. Ahir, quan feia la feina, m'hi vaig trobar l'alcalde. Riu avall, recollien els nostres excrements a palades, absorts de les nostres rialles.

El vent

El vent mostrava la seva forma aixecant la pols d'un terra eixarreït, d'una regió gairebé desèrtica. Em colpejava les cames, les mans, els braços i la cara, però jo pedalava i avançava sense defallir mentre cantava i cridava com si fos una marxa:

És el vent del vespre¹ que canta
i anuncia el sol de demà:
Diu si mai la vida t'espanta,
tira enllà i mira endavant.

De lluny he vist un grup que caminava en direcció oposada a la meva i he callat, però suposo que m'han sentit cridar. He passat pel seu costat amb un bon dia mig avergonyit i he continuat la meva marxa, cantant-la per dins durant encara uns metres, per després tornar a entonar el meu cant. Però no l'he tornat a entonar. Sense voler, després de molt de temps se m'ha aparegut un record que seria bo no tenir. 

I ara el que vindrà no és un text que vulguis llegir; et pots saltar els dos paràgrafs següents. Ara bé, si el llegeixes, no vull que el comentis ni res.

Vaig anar a un sopar a casa d'uns amics. En aquella època, per un seguit de circumstàncies que no venen al cas, havia perdut completament el control de la meva vida. Tot el que feia era aliè a mi, el meu cos es trobava a punt de col·lapsar amb un mal de cap constant i el meu estómac era una font inesgotable de dolor. Jo, sent el seu presoner, veia com el cos actuava i s'autodestruïa i, per molt que ho intentés, els meus crits interns eren aplacats sense que la gent del voltant se n'adonés. Vaig sortir a la terrassa mentre a dins feien una festa que a mi em causava una total indiferència. Érem en un àtic. Vaig mirar balcó avall. Vaig veure una paret llisa i seca que es dirigia directe a la vorera. Per un instant que potser va durar minuts, aquella paret va ser la porta a la serenitat, a la fi del mal de cap i dels dolors d'estómac. Vaig estar a punt. Per a mi, en aquell moment, saltar era l'única opció a recuperar el control d'un cos que havia deixat de ser meu. Em van treure d'allà. No va ser a la força ni fent cap crit ni espectacle. Va ser dient-me alguna cosa tipus, millor que t'apartis d'aquí i ves cap a casa, o jo què sé, no ho recordo massa. No recordo res més d'aquell dia, ni del que vindrien, ni dels que portava vivint aquells mesos. Potser va passar un any per poder tornar a tenir records amb certa coherència. I durant aquella època vaig perdre amistats perquè no vaig saber explicar què m'estava passant i, en canvi, vaig rebre ajuda de gent que no sabia què m'estava passant, però que malgrat els meus canvis d'humor, a vegades violents, o la meva apatia sobtada, no van deixar de fer-me costat.

I què n'ha quedat de tot allò? Vaig escriure un conte que no té cap mena de qualitat, però que em va ajudar a treure'm la idea del cap. Han passat molts anys. Ara tinc molt clar que les meves ganes de saltar devien ser força escasses, però el pensament hi va ser. No he tornat a posar els peus en aquell àtic. Durant molt de temps no vaig acostar-me ni en aquella zona i vaig evitar mirar la paret. Ara, si hi passo, ja no recordo aquell dia i la paret, si la veig, no la trobo pas diferent de la resta de parets dels edificis del voltant. Tinc control gairebé absolut de la meva vida i aconseguir això no ha sigut fàcil. Ha requerit sacrificis que la majoria de gent del meu entorn no podran entendre mai, ni falta que fa. He après a assimilar que de tot allò que no tinc control, no m'afecti. De vegades em queixo, però és per intentar no desentonar més del compte i també perquè, en el fons, m'agrada queixar-me.

I amb el vent sempre de cara he arribat a un poble que de lluny impressiona, ja que es troba al capdamunt d'una muntanya que governa totes les valls del voltant.  Quan el tens al davant no té res d'especial, però a mi m'agrada. Al peu del poble he saludat amb un bon dia una parella d'avis que no s'esperava que un ciclista els saludés. M'han respost amb tanta alegria que ha fet que els tornés a dir bon dia d'acord amb la seva resposta. He pujat fins dalt de tot per contemplar les vistes, però allà el vent bufava amb una violència que m'ha espantat. He tornat avall de seguida, ara per carretera, amb el vent a l'esquena que m'ha ajudat a agafar velocitats que es podrien considerar perilloses, però jo era feliç cantant una altra cançó infantil que més o menys diu: El cotxe corre com el vent i tots cantem alegrement… ²

 

Notes
1: He sortit en bicicleta a mig matí.
2: En cert moment he canviat la lletra per fer-la més adequada: La bicicleta corre com el vent i tots cantem alegrement… 

L'arbre majestuós

Fa uns quants anys vaig creure veure de lluny un arbre majestuós i, d'aquella al·lucinació, em va venir al cap una història que mai he començat a escriure. Si he de confessar la veritat, no era un arbre el que vaig imaginar ni tampoc ho vaig imaginar, el que vaig veure era ben real. No diré què és, ja que algun dia, sigui quan sigui, potser ara, començaré a descriure aquella imatge i de com, en ella, apareix una història de dubtosa qualitat. Durant el dia sempre em surten idees que mai escric i que oblido. Al principi em feia ràbia, però el costum de l'oblit va fer que la ràbia es transformés en indiferència. El cas és que la història de l'arbre majestuós, que no és un arbre però serveix per etiquetar-la, no es deixa oblidar. Cada dia que passa tinc més certesa que tot el que tinc al cap no és una història fictícia sinó la crònica d'uns fets que en algun moment vaig viure. 

Avui, com de costum quan vaig amb bicicleta, he passat per uns camins nous que, per sorpresa meva no tenien res nou, coneixia cada revolt, cada arbre, com si m'hagués passat hores rondant-los. La meva intenció era arribar a unes fonts que per desgràcia ara estan ben seques. He sortit de la carretera per una pista que semblava que només podia morir en un camp. No he dubtat en cap moment que al final del camp, amagada entre uns matolls, la pista continua vorejant un rierol. Més endavant el rierol es perd entre les roques i la pista s'enfila fent ziga-zagues cap a una zona més oberta i plena de pedra calcària. La pista, segurament pel poc ús que té, no estava en gaire bon estat i no he relliscat de miracle i perquè tenia més o menys clar les pedres tramposes que m'hi podia trobar. Sabia, no per intuïció sinó per la direcció i la vista de la serralada del davant, que la pista em portava directe a les fonts, però, sense ser-ne del tot conscient m'esperava trobar un trencall en particular. Ha sigut veure'l i tenir clar que l'havia d'agafar. Era una pujada molt dreta. De fet, en qualsevol altra situació m'hauria fet enrere i hauria seguit pel camí principal. He pujat més de pressa del que imaginava, el cos no vacil·lava en les dificultats que s'anava trobant. Quina sensació més estranya. La meva memòria em deia que mai havia passat per allà, però el meu cos i deia tot el contrari. A mesura que pujava tenia més clar el que em trobaria a dalt i quan de sobte m'ha aparegut al meu davant, imponent i majestuós, m'he sentit com a casa.

Despertar

Vaig sentir un buit quan em va mirar de fit a fit. Ara era ella qui em buscava després de tant de temps. Aquest buit em va fer mal perquè tot allò que havia desitjat ja no em causava el més mínim anhel, ans al contrari. Tan sols volia que fos inabastable, un simple somni. Quan es va fer realitat vaig despertar i, com tots els somnis, es va anar desfent en un record vague i distant.

Lament

S'acaba el mes de febrer amb un plany ple de nostàlgia. Sec feliç. Sento una comoditat que fa poc ignorava. Sí, tinc un sofà nou. L'anterior, provisional, no podia aguantar el meu pes i es feia notar amb dolor gràcies als barrots del somier. Era un sofà llit que ara fa d'esmorteïdor auditiu a l'habitació on passo hores treballant i estudiant. Quina vergonya, tanta comoditat m'estovarà i em farà oblidar tots els problemes que vindran. Ells, que amb la seva naturalesa erràtica i incerta, em trobaran quan m'hagi debilitat del tot.

Avui m'he trobat un bloc mig abandonat. El seu autor gairebé no el recordava. D'ençà de la troballa, m'he dirigit a ell com a bloguer, com un títol que es podria donar a persones d'una època antiga. Aleshores he notat l'enyor d'un bloc que resta en silenci esperant paraules buides com ara aquestes. El meu bloc. He estat a punt de dir-li que jo també tenia un bloc, abandonat durant un mes, però he preferit continuar fent mofa de la seva edat. Quina pena la meva, amagant-me darrere la burla del que podria ser jo.

M'agrada tenir un bloc, escriure i sentir-me part d'una comunitat minúscula que no tingui més membres que els que pugui comptar amb els dits d'una mà. Si el nombre fos més gran, em sentiria aclaparat i la meva felicitat es veuria atacada. No sé què estic escrivint, però el lament, carregat culpa, em té eixordat. Potser són els veïns que es barallen, o potser és la sèrie japonesa que m'he posat i no estic seguint o potser és la suma dels dos. Avui, de fet, els veïns no es barallen ni tampoc és un fet habitual. Tanmateix, ahir, que vaig anar a dormir molt d'hora, van tenir la consideració d'intercanviar paraules malsonants abans de les deu de la nit. No és culpa seva que el meu horari estigués girat. Més tard, quan esperava que el temps s'escolés fins a l'albada, el silenci, era absolut. És d'agrair tenir veïns que, quan es barallin, ho facin en horaris normals. I així ho he fet, abans de sortir a treballar he trucat al timbre de casa seva. He hagut de prémer el timbre amb insistència. La dona m'ha mirat preocupada imaginant que passava alguna cosa greu. Quan he agraït el seu esforç per respectar els horaris de la comunitat de veïns, l'home ha encastat el seu puny a la meva galta esquerra i ha tancat la porta d'una revolada. Hi ha persones amb despertars d'allò més estranys.

 

I ara el lament que el títol anuncia:

Se'm remouen les entranyes
i he perdut tot el coratge.
Els cadàvers de joves i vells
són estesos per les places;
han caigut les joves i els nois,
víctimes de l'espasa.

El dia del teu enuig els has mort,
els has immolat sense clemència.
Els ulls se'm fonen en llàgrimes;
no tinc ningú que em consoli,
ni ningú que em conforti.

Recordar l'abandó i la misèria
és verí i absenta.
Penso i em replego dintre meu.
Però vull recordar això
que em dona nova esperança:

Hem de pagar l'aigua per beure
i la llenya també té preu.

Potser no ha sigut un sol lament, potser han sigut un seguit de lamentacions retallades i tretes de context d'un llibre antic, més que els blocs i els seus bloguers. 

 

Fi de l'entrada del mes de febrer.

Un dissabte qualsevol més

Avui m'ha passat una cosa molt estranya. M'he menjat un plàtan que recordava, molt de fons, el gust d'una hamburguesa del McDonald's. Fa anys que no en menjo, però m'hi ha fet pensar. Aleshores, d'aquesta experiència n'he tret dues conclusions: La primera, el menjar del McDonald's té com a base el plàtan. La segona, no necessito anar en aquest restaurant mentre tingui plàtans.

Però aquest fet no és el més estrany del dia. Unes hores abans, em trobava dormint i somiant. Estava fent esport, corrent, per una gran ciutat i estava plovent. Travessava un carrer bastant ample i ple de cotxes per anar cap a un parc on podria córrer amb la seguretat que no m'aixafarien. Mentre travessava i arribava al parc, a la ràdio començava una tertúlia d'uns pedants que parlaven de l'èxit a la vida. Explicaven que tots ells havien sigut grans directius d'empreses i que actualment qualsevol persona que s'ho proposés podia ser executiu i tenir un sou astronòmic. Notava com em mullava, com s'enganxava cada passa al terra ple de fang. La conversa m'interessava pel sol fet d'estar escoltant qualsevol cosa i pensava que no tenia sentit que tothom fos executiu, que alguna cosa fallava. El somni l'he trobat realment estrany perquè tot el que passava no té res a veure amb la meva realitat. No vaig mai a córrer, no visc en una gran ciutat, no plou pràcticament mai i no escolto la ràdio, i no ho faig perquè per treballar no em va bé i la resta del temps estic fent activitats que no són compatibles, com ara escoltar música.

A banda de tot això, que és puntual i no crec que tingui res de transcendent, la meva vida ha entrat per un camí del tot curiós i estic segur que no en sortirà res de bo. Últimament, estic escoltant música pop francesa i el que és pitjor, m'agrada.

I ja està.

El supermercat

Vaig anar a un supermercat nou. Era al migdia, després de dinar, una bona hora. No hi havia gairebé gent, ni comprant ni treballant. De les quinze caixes, només una era oberta. Aquell supermercat era bastant gran i vaig estar-hi més estona del compte perdut entre passadissos amples i atapeïts de productes absurds que amagaven amb malícia el que estava buscant. Vaig agafar una mica d'angoixa. Es podia omplir d'un moment a l'altre, però no podia marxar sense tot el que necessitava. Si em faltava alguna cosa hauria d'anar a algun altre supermercat i per comprar un sol producte seria massa estrany. Al final, més tens del que voldria, vaig anar a preguntar a una caixera i em va indicar a on era. No m'havia enganyat, és evident, no sé per què ho vaig imaginar i que d'allà no en podria sortir i s'ompliria de falsos compradors que col·lapsarien tot el supermercat i em mirarien i em jutjarien i hauria de deixar el carro al bell mig d'un de tants passadissos i marxar de pressa fent-me pas i quedant-me gairebé sense alè. Vaig acotar-me i vaig agafar la llauna de tonyina. Al fons una noia amb els cabells curts em mirava. Vaig girar el cap per si hi havia algú altre i la distància m'havia confós. Em mirava a mi i s'acostava. Per alguna raó inexplicable no vaig recular per agafar un altre passadís i anar a la caixa per pagar. Vaig passar la mà per la cara, em vaig mirar la jaqueta, potser estava més despentinat del compte. Vaig fer una passa endavant agafant el carro amb les dues mans. Ella em mirava, jo la mirava. Tenia la pell morena de finals d'estiu, en ple gener. Els cabells curts, més curts que els meus, negres i brillants. Els seus ulls de forma de lluna, amb uns iris que semblaven dues gotes d'atzabeja de negres que eren contrastaven amb un blanc perfecte de la resta de l'ull. Potser no eren tan foscos, però així ho vaig veure en un primer moment. Els ulls en forma de lluna van portar la meva vista a un nas menut i rodó i més avall, entre llavis prims rosats, hi havia un somriure d'allò més acollidor. Duia un anorac dels anys noranta, que m'hauria semblat lleig si l'hagués vist exposat en qualsevol aparador, uns texans estrets i unes botes negres i gastades que li pujaven un pam del turmell. Arrossegava una cistella amb massa coses. Sí, hauria d'haver agafat un carro, em va dir. És el primer que em va dir. Vaig intentar respondre, però la laringe m'havia obstruït el conducte respiratori. Em mirava alegre, esperant alguna cosa de mi. Vaig agafar calor. Saps qui soc? Em va preguntar amb una rialleta. Vaig fer que no amb el cap mentre tornava a agafar aire i vaig poder respondre que no. La seva memòria era sorprenent. Jo m'havia jurat que no l'oblidaria. Ni tan sols havíem parlat, ni saludat. Només ens havíem intercanviat alguna mirada i un parell de somriures.

L'olor del mar, el soroll de les onades, la sorra fina que s'escolava entre pins i arbusts. Necessitava dies de platja, de nedar, llegir i prendre el sol. Vaig caminar capa una cala petita i tranquil·la. Allà hi era ella, llegint un llibre vell i esgrogueït. Llegia Mirall trencat de Mercè Rodoreda. Vaig pensar que no hi podia haver al món cap noia més atractiva. Llegia un clàssic a la platja, hi ha res més atractiu? Em va somriure i jo vaig tornar-li. Vaig treure el meu llibre, un d'electrònic, que a mi m'agrada llegir amb aquests aparells, però no és atractiu ni és res; ni recordo què estava llegint. Al cap d'una estona vaig anar a nedar. De lluny, on la cala comença a obrir-se, vaig donar una ullada cap a la platja, per si encara hi era. No llegia i mirava mar endins, cap on era jo. Vaig enfonsar-me i vaig nedar cap al fons, intentant dissimular la meva poca discreció. Quan vaig tornar cap a la meva tovallola, ella llegia com si res, indiferent. Encara vaig llegir una estona més fins que se'm va fer tard. Vaig recollir les coses i ens vam tornar a creuar les mirades per última vegada. Vaig ser jo que vaig somriure primer. Mentre m'allunyava cap al cotxe vaig dir-me a mi mateix que no l'oblidaria, que seria potser la parella dels meus somnis, però no creia que pogués ser feliç al meu costat, no estaria a l'altura. El meu somriure, quan vaig arribar el cotxe, era melancòlic. Em vaig sentir sol.

El meu cor anava desbocat. No em podia creure que em recordés la noia del Mirall trencat, ni tampoc que m'hagués trobat en un supermercat qualsevol d'una ciutat perduda del centre de Catalunya. Havien passat anys. Aleshores les meves pors eren tan sols timidesa. Veure'm aclaparat per comprar en un supermercat era un fet que no m'hauria passat pel cap. Vaig tenir por, por que veiés les meves pors. Júlia, em va dir. Li vaig dir el meu nom. Ella estava pletòrica, volia explicar-m'ho tot, recordar cada instant del dia de la platja. Dins meu hi havia una batalla terrible. Per una banda, necessitava marxar corrents. Per l'altra, marxar era la pitjor decisió de la meva vida. Tinc por, vaig dir-li. Em vaig quedar glaçat, per què collons havia dit que tenia por? Em va mirar sorpresa i em va dir que ja no havia de comprar res més. Vam anar els dos cap a la caixa. Ella anava al meu davant, em va esperar que pagués i vam caminar cap al pàrquing. Em va dir que feia poc que havia vingut a viure a la ciutat, que era molt fort que m'hagués trobat. Jo parlava poc, la situació havia posat a prova els meus límits mentals i aquests havien fallat d'una manera miserable. Em va preguntar si em trobava bé. Vaig dir-li que no. Per alguna raó i per primera vegada en molt de temps vaig sentir-me prou valent per ser sincer. Li vaig explicar com em sentia, que aquella casualitat era massa, com un regal baixat del cel, que em sentia malament per no haver-la reconegut en un primer moment, tot i que m'havia promès que mai l'oblidaria. També vaig dir-li que era una persona insegura i carregada de pors, que havia abraçat la solitud per covard, tement a fallar la gent del meu voltant. Mentre m'obria i m'exposava estava convençut que intentaria treure'm de sobre ben de pressa. No ho va fer. Ella també dubtava, també tenia pors, que tot el que li havia dit era normal, que ho havia d'explicar i que l'error era quedar-se aquests pensaments per a un mateix. Estàvem al mig del pàrquing que s'anava omplint de cotxes i de gent. Hauria plorat. No em rebutjava, quina sensació més estranya. Vull parlar més estona amb tu, li vaig dir, vull que recordem junts el dia de la platja. Deixo la compra al cotxe i anem a fer un cafè a la primera cafeteria que trobem. D'acord, em va respondre amb un somriure.

 

__________________

Perdoneu la meva absència, no em veia amb cor d'escriure

 

A més a més, i això és molt fort (bé, no), com a usuari de sistema operatiu Linux en l'àmbit laboral i de vegades també el personal he deixat de fer servir Gnome després de vint anys, any més, any menys, forces menys que més, però queda bé dir-ne tants. M'he passat a QTile que és molt friqui i divertit de configurar.

Albada

No et deixis endur per la foscor de la nit i mira el cel. Més enllà, enmig de les estrelles, n'hi ha una que brillarà sempre amb l'alegria dels seus ulls. Ara que l'ombra cobreix el firmament, ara que el fred s'endinsa per sota la pell, permet que el seu record t'il·lumini i et doni l'escalfor que et falta. I malgrat tota la tristesa d'aquest món cruel i el plor que encara hauràs de suportar, en algun moment trobaràs l'albada, potser amb un simple gest i, ben segur, en una abraçada.