Lament

S'acaba el mes de febrer amb un plany ple de nostàlgia. Sec feliç. Sento una comoditat que fa poc ignorava. Sí, tinc un sofà nou. L'anterior, provisional, no podia aguantar el meu pes i es feia notar amb dolor gràcies als barrots del somier. Era un sofà llit que ara fa d'esmorteïdor auditiu a l'habitació on passo hores treballant i estudiant. Quina vergonya, tanta comoditat m'estovarà i em farà oblidar tots els problemes que vindran. Ells, que amb la seva naturalesa erràtica i incerta, em trobaran quan m'hagi debilitat del tot.

Avui m'he trobat un bloc mig abandonat. El seu autor gairebé no el recordava. D'ençà de la troballa, m'he dirigit a ell com a bloguer, com un títol que es podria donar a persones d'una època antiga. Aleshores he notat l'enyor d'un bloc que resta en silenci esperant paraules buides com ara aquestes. El meu bloc. He estat a punt de dir-li que jo també tenia un bloc, abandonat durant un mes, però he preferit continuar fent mofa de la seva edat. Quina pena la meva, amagant-me darrere la burla del que podria ser jo.

M'agrada tenir un bloc, escriure i sentir-me part d'una comunitat minúscula que no tingui més membres que els que pugui comptar amb els dits d'una mà. Si el nombre fos més gran, em sentiria aclaparat i la meva felicitat es veuria atacada. No sé què estic escrivint, però el lament, carregat culpa, em té eixordat. Potser són els veïns que es barallen, o potser és la sèrie japonesa que m'he posat i no estic seguint o potser és la suma dels dos. Avui, de fet, els veïns no es barallen ni tampoc és un fet habitual. Tanmateix, ahir, que vaig anar a dormir molt d'hora, van tenir la consideració d'intercanviar paraules malsonants abans de les deu de la nit. No és culpa seva que el meu horari estigués girat. Més tard, quan esperava que el temps s'escolés fins a l'albada, el silenci, era absolut. És d'agrair tenir veïns que, quan es barallin, ho facin en horaris normals. I així ho he fet, abans de sortir a treballar he trucat al timbre de casa seva. He hagut de prémer el timbre amb insistència. La dona m'ha mirat preocupada imaginant que passava alguna cosa greu. Quan he agraït el seu esforç per respectar els horaris de la comunitat de veïns, l'home ha encastat el seu puny a la meva galta esquerra i ha tancat la porta d'una revolada. Hi ha persones amb despertars d'allò més estranys.

 

I ara el lament que el títol anuncia:

Se'm remouen les entranyes
i he perdut tot el coratge.
Els cadàvers de joves i vells
són estesos per les places;
han caigut les joves i els nois,
víctimes de l'espasa.

El dia del teu enuig els has mort,
els has immolat sense clemència.
Els ulls se'm fonen en llàgrimes;
no tinc ningú que em consoli,
ni ningú que em conforti.

Recordar l'abandó i la misèria
és verí i absenta.
Penso i em replego dintre meu.
Però vull recordar això
que em dona nova esperança:

Hem de pagar l'aigua per beure
i la llenya també té preu.

Potser no ha sigut un sol lament, potser han sigut un seguit de lamentacions retallades i tretes de context d'un llibre antic, més que els blocs i els seus bloguers. 

 

Fi de l'entrada del mes de febrer.