El vent

El vent mostrava la seva forma aixecant la pols d'un terra eixarreït, d'una regió gairebé desèrtica. Em colpejava les cames, les mans, els braços i la cara, però jo pedalava i avançava sense defallir mentre cantava i cridava com si fos una marxa:

És el vent del vespre¹ que canta
i anuncia el sol de demà:
Diu si mai la vida t'espanta,
tira enllà i mira endavant.

De lluny he vist un grup que caminava en direcció oposada a la meva i he callat, però suposo que m'han sentit cridar. He passat pel seu costat amb un bon dia mig avergonyit i he continuat la meva marxa, cantant-la per dins durant encara uns metres, per després tornar a entonar el meu cant. Però no l'he tornat a entonar. Sense voler, després de molt de temps se m'ha aparegut un record que seria bo no tenir. 

I ara el que vindrà no és un text que vulguis llegir; et pots saltar els dos paràgrafs següents. Ara bé, si el llegeixes, no vull que el comentis ni res.

Vaig anar a un sopar a casa d'uns amics. En aquella època, per un seguit de circumstàncies que no venen al cas, havia perdut completament el control de la meva vida. Tot el que feia era aliè a mi, el meu cos es trobava a punt de col·lapsar amb un mal de cap constant i el meu estómac era una font inesgotable de dolor. Jo, sent el seu presoner, veia com el cos actuava i s'autodestruïa i, per molt que ho intentés, els meus crits interns eren aplacats sense que la gent del voltant se n'adonés. Vaig sortir a la terrassa mentre a dins feien una festa que a mi em causava una total indiferència. Érem en un àtic. Vaig mirar balcó avall. Vaig veure una paret llisa i seca que es dirigia directe a la vorera. Per un instant que potser va durar minuts, aquella paret va ser la porta a la serenitat, a la fi del mal de cap i dels dolors d'estómac. Vaig estar a punt. Per a mi, en aquell moment, saltar era l'única opció a recuperar el control d'un cos que havia deixat de ser meu. Em van treure d'allà. No va ser a la força ni fent cap crit ni espectacle. Va ser dient-me alguna cosa tipus, millor que t'apartis d'aquí i ves cap a casa, o jo què sé, no ho recordo massa. No recordo res més d'aquell dia, ni del que vindrien, ni dels que portava vivint aquells mesos. Potser va passar un any per poder tornar a tenir records amb certa coherència. I durant aquella època vaig perdre amistats perquè no vaig saber explicar què m'estava passant i, en canvi, vaig rebre ajuda de gent que no sabia què m'estava passant, però que malgrat els meus canvis d'humor, a vegades violents, o la meva apatia sobtada, no van deixar de fer-me costat.

I què n'ha quedat de tot allò? Vaig escriure un conte que no té cap mena de qualitat, però que em va ajudar a treure'm la idea del cap. Han passat molts anys. Ara tinc molt clar que les meves ganes de saltar devien ser força escasses, però el pensament hi va ser. No he tornat a posar els peus en aquell àtic. Durant molt de temps no vaig acostar-me ni en aquella zona i vaig evitar mirar la paret. Ara, si hi passo, ja no recordo aquell dia i la paret, si la veig, no la trobo pas diferent de la resta de parets dels edificis del voltant. Tinc control gairebé absolut de la meva vida i aconseguir això no ha sigut fàcil. Ha requerit sacrificis que la majoria de gent del meu entorn no podran entendre mai, ni falta que fa. He après a assimilar que de tot allò que no tinc control, no m'afecti. De vegades em queixo, però és per intentar no desentonar més del compte i també perquè, en el fons, m'agrada queixar-me.

I amb el vent sempre de cara he arribat a un poble que de lluny impressiona, ja que es troba al capdamunt d'una muntanya que governa totes les valls del voltant.  Quan el tens al davant no té res d'especial, però a mi m'agrada. Al peu del poble he saludat amb un bon dia una parella d'avis que no s'esperava que un ciclista els saludés. M'han respost amb tanta alegria que ha fet que els tornés a dir bon dia d'acord amb la seva resposta. He pujat fins dalt de tot per contemplar les vistes, però allà el vent bufava amb una violència que m'ha espantat. He tornat avall de seguida, ara per carretera, amb el vent a l'esquena que m'ha ajudat a agafar velocitats que es podrien considerar perilloses, però jo era feliç cantant una altra cançó infantil que més o menys diu: El cotxe corre com el vent i tots cantem alegrement… ²

 

Notes
1: He sortit en bicicleta a mig matí.
2: En cert moment he canviat la lletra per fer-la més adequada: La bicicleta corre com el vent i tots cantem alegrement…