I el so relatiu

Avui, després de forces mesos, el gran poeta Poeta del Mató presenta la seva última obra. Jo no en tinc ni idea per tant no jutjaré ni intentaré entendre el que ha de sortir.

I
La figura famèlica i
desemparada intenta comprendre i
mor entre la solitud del bosc.


El so
La força és brutal quan el meu cos s'afina amb les hores mentre la resta es transforma en una dissonància freda.


Relatiu
A mesura que la llum s'abraona
reculo per no topar amb el temps.
Jauré al confort de la vida amb un somriure plàcid tot esperant l'escomesa.


Poeta del Mató

Al Núvol

Aquest bloc de notes té visites de qualitat. Siguem francs, en té poques però no em sap greu, millor qualitat que quantitat. Tot i això no deixaré d'anunciar que m'han publicat un conte en motiu del Premi Núvol de Contes 2018. Èxit absolut!

Deixo aquí l'enllaç per si de cas algú hi vol fer una ullada:
https://www.nuvol.com/opinio/segona-part/

Línia recta

Un punt a l'horitzó i un túnel de por sota el sol que abrasa. La respiració és feixuga i el cor batega frenètic. Les cames, d'una aparença forta, tremolen a cada pas. Massa dèbil per saludar segueix endavant distret. Posa la clau al pany amarat de suor freda. Entra i puja corrents les escales per arraconar-se fins tornar a sentir-se un mateix.

xxxxxx
       xxxx
            xxx
               xxx
                  xx
                    xx
                      x
                       x
                         t
                           .
                             .
                                 .

Eclipsi

Buscant una relació a simple vista inexistent d'uns fets que van ocórrer ara fa uns vuit anys i mig, i mig perquè si repeteixes "i mig" moltes vegades, com tot, s'aliena, enllaço números per entendre les variables que ens han portat fins aquí.

El catorze, amb sonoritat que abans odiava i que ara esquivo per no sentir esgarrifances. Un número amb ferros.

El quatre, el vint-i-quatre, el trenta-cinc... El sis i l'u. Sis u.


I ara, per salvar la situació, una cosa completament diferent. Un nou tema que a ningú, o gairebé ningú, li interessa:

Fa poc més d'un mes una aplicació per escriure codi, caràcters aglomerats sense sentit que fan que el món actual funcioni, va ser actualitzada. Aquesta aplicació s'anomena Eclipse. Suposo que per alguna raó de màrqueting, o per l'afany d'anomenar-ho tot, i em sembla molt bé, les actualitzacions d'aquesta aplicació també tenen nom i de manera molt encertada estan relacionades amb l'astrofísica. Hi ha hagut noms com ara Kepler, Juno, Mars, Oxygen, etc. L'última versió es diu Photon. Photon que, gràcies al meu alt nivell d'anglès i al diccionari català-angles/anglès-català, vol dir fotó. I un fotó és la partícula elemental responsable de la radiació electromagnètica el qual la llum en forma part. Ja que estic en definicions, un eclipsi és un fenomen astronòmic on la llum procedent d'un objecte celeste és bloquejada per un altre.

Mal son

Fa cosa d'una setmana vaig tenir un dels pitjors somnis que he tingut mai. Només deixaré escrit el final sense explicar de què anava on qualsevol interpretació sense saber la resta serà errònia. Espero que amb el temps es dilueixi i quan torni a llegir aquestes paraules no em causin l'angoixa que sento encara ara:

Vaig adonar-me del que m'havien fet i vaig sortir de casa tremolant. Hi havia gent per tot arreu que no era capaç de mirar. El terra era ple de gots i de papers del que devia ser una gran festa. Entre els cotxes mal aparcats n'hi havia un d'alta gamma del tot destrossat. Coneixia el seu propietari i si no fos pel meu estat de xoc me'n podia alegrar. Vaig allunyar-me buscant els carrers més solitaris i vaig plorar desfet sabent que potser mai més em recuperaria.

Aleshores va ser molt real però vistos des de la consciència tenia fets massa absurds. Agraeixo, però, que només fos un somni.

Fins la propera

Assegut en un puf d'una comoditat extrema em dius hola. No t'aixeques, el puf no et deixa. Si fos el revés jo tampoc m'aixecaria. I així és com et conec.

Ara, des de la distància, per la por a caure a l'abisme del silenci entre la remor de la gent, aixeco la mà i et dic: fins la propera.

El company de feina

Recordo la història d'un company de feina que al rebre els resultats de la revisió mèdica anual per dins pensava: "Que m'hagin trobat una malaltia irreversible!". Però tenia una salut normal, res destacable per la seva edat. En qualsevol cas no tenia cap mal. Decebut va treballar tot el dia amb el cap cot i jo, amoïnat pel seu posat trist, vaig preguntar què li passava. He de reconèixer que vaig pensar que era socialment ben acceptat preocupar-se per la seva cara trista i també que potser així rendiria més i no ens endarreriria a tot l'equip. Em va parlar del problema de la revisió mèdica i, sense escoltar-lo massa, vaig dir-li que amb el temps tindria el que volia. Crec que no van ser les paraules que esperava sentir però no anaven mancades de raó. Un any més tard moria d'un càncer fulminant. Quan ens va avisar que deixava la feina per la malaltia li vaig recordar que finalment havia aconseguit el seu somni. Em va intentar girar la cara però ja començava a ser massa dèbil i lent. I ves, què voleu que us digui, amb companys així com es pot treballar?


Deixo aquí com he començat a escriure això perquè ho trobo del tot absurd. Ho titularé "Com obrir una porta". He obert l'editor de text i he començat a escriure el següent sense tenir cap idea de què dir:
És un fet que m'ha obert la gana. Un fet deixat estar.

I punt. I punt i punt. I un ou, per suposat. No entenc res però és així com mica en mica tot va sortint de la punta dels meus dits. Qui ho tria? Jo? La meva consciència, o més ben dit, el meu subconscient? Les paraules apareixen una rere l'altra sense cap mena de sentit, sense por a estroncar-se. On és la vida? Què? On és el final? Ara recordo la història d'un company...

Abric

Volia trobar la fam però vaig descobrir melodies que me la van prendre quan gairebé la tenia a tocar. Elles m'omplien i em satisfeien embolcallant tot el món. Melodies antigues, càlides i fortes. Melodies que alliberen l'ànima i se l'emporten als confins de la terra. Fins i tot els dies més freds em donaven abric.

Melodies mecàniques que recorden els autòmats del segle XVIII.

Metamorfosi

La boira es dispersa i desapareix sense deixar rastre.

Em pregunto què se n'ha fet d'aquelles de converses llargues i divertides, de les passejades als molins on mai vaig gosar fer res. Potser em vaig equivocar, potser havia de ser així; era feliç amb la teva amistat. Em vaig esvair. Recordo escenes estranyes i disperses, crits i discussions que m'allunyaven cada cop més de tu. No te'n vas adonar perquè no vaig ser capaç d'explicar-t'ho aleshores. Ni tampoc ho sóc ara. Els meus silencis cada cop més espaiats o les negligències empeses per circumstàncies que no sabia afrontar segur que van ajudar a oblidar-me.

La resposta doncs és clara: ja no en queda res. Si ens creuéssim pel carrer em faria por saludar-te, sé que em trencaria i no seria prou fort per no plorar. T'hauria de demanar perdó per tantes raons que volent sortir totes de cop es farien un nus a la gola.

Potser em vas dir massa pel nom d'aquell animal lleig i llefiscós que ara m'hi he transformat. És tan repugnant que ningú gosa mirar-lo, ni tan sols trepitjar-lo.

Llibertat

Si pogués trobar el tronc que fa tants anys vaig perdre saltaria per les muntanyes gelades, volaria entre les valls i et faria ballar. Les parets altes de formigó serien flors a la vora del camí i la nit correspondria a les estrelles.

Vaig trencar la línia del somni i ara visc perdut sense conèixer la realitat. Quines imatges són certes? Unes i altres es barregen i em maregen.

Vull dir t'estimo i ser lliure quan t'ho digui.

Bicicleta, natura i jo

Anar a dormir quan s'ha post el sol tot escoltant els petards de la plaça. Anar a dormir amb unes ganes boges que torni a sortir. Llevar-se amb els seus primers raigs i els crits d'agonia d'un cos que desitja quedar-se al llit fins al migdia. Sortir al carrer i envoltar-se del silenci d'una ciutat que descansa la revetlla. Pujar sobre la bicicleta i viure cinc hores al seu damunt envoltat de natura.

Felicitat: f. [LC] [FS] Estat de l’ànim plenament satisfet. Bicicleta, natura.

I jo.

Només tenia una preocupació que em venia de tant en tant, només quan el camí era prou senzill per permetre que el meu cap viatgés cap a altres bandes: Una decisió a prendre.

Fent ús del mateix mètode de les sortides amb bicicleta cap a cap lloc en concret on el camí es construeix a cada pedalada formant un recorregut únic, vaig deixar que la decisió es construís de la mateixa manera. I sense fer cap mena d'esforç la decisió va prendre forma a mesura que els kilòmetres anaven passant.

Podries pensar que era una decisió cabdal a la meva vida. Doncs resulta que no massa. Era decidir a on anava de viatge. Les meves preocupacions, com pots veure, són del tot intranscendents.

Riu

El riu baixa desbocat des de les fonts de les muntanyes. Per allà on passa arrossega arbres, roques, ponts i bestiar. L'embassament calma durant una estona un cabal desmesurat. Després de saltar la presa, el riu afronta una etapa més plàcida malgrat les inundacions de camps i pobles que deixa al seu pas. Al final s'ajunta amb un altre riu que, indiferent al seu curs, alegra amb aigua fresca un afluent marcat per una gran destrucció.


I ara una cosa completament diferent?

On t'havies posat? Quant t'he vist he patit un micro-atac-de-cor. Un dia d'aquests t'hauria de preguntar si vols venir a prendre una copa amb mi. Però és que sóc tan estrany... No sabria què demanar. No voldria prendre ni alcohol ni cap refresc que porta massa sucre. Un te? O unes herbes... potser unes herbes sí. I si no t'agraden? I si vols fer un gelat? I si volguessis anar d'excursió per aquí a la vora? Per a mi seria la millor opció ja que no hauria de prendre res. I si em dius que no? Ho veus? Penso tant que estic condemnat.