divendres, 15 de juliol del 2016
Si em deixes ser honest
T'he de dir que no m'interessa gens tot això que m'expliques. De fet no és el que dius ara sinó tot el que m'has dit des del primer dia. Sé que és important. Sé que és trascendental. I sé que hauria d'intentar ser més empàtic. Però jo no sóc així. No hi ha res que m'interessi. Bé, sí. M'interessa estar viu perquè m'ho passo bé. I de fet, m'apassiona passar-m'ho bé. Són les dues coses que no puc desatendre. Res més. De vegades em pregunto si té algun sentit la vida més enllà de passar-s'ho bé però no trobo cap resposta que em satifaci. Caminant pel carrer em fixo amb la gent preocupada i m'imagino quina raó els ha portat aquest enuig i mala cara. Que el gat últimament coixeija, que s'ha trencat la gerra de l'aigua, que el pare ha agafat una infecció i segurament morirà i tocarà fer paperassa, que no funciona el televisor, que em tallaran la llum i l'aigua, que la filla cada nit arriba borratxa i la casa s'està quedant impregnada d'olor de vòmit, que a l'empresa m'estan ofegant de feina, que el partit, que etcètera. Molta gent viu preocupada perquè donen sentit a una manera de viure que no volen perdre, ja sigui amb alguna persona, objecte, temps o el que sigui. Em fan llàstima. Com si la seva raó de viure fos buscar objectius on preocupar-se. Jo no he sigut mai així. Ho sento. No soc capaç de preocupar-me. Per això no m'interessa res del que em dius perquè aleshores em preocuparia. Plora si vols. Sé que per a tu sí que té valor.
diumenge, 10 de juliol del 2016
Un matí
(Aquesta entrada, trencant amb la promesa de la ficció, explica un fet real que no té una importància rellevant però que em feia gràcia escriure per un qüestió d'escriure un text com aquest. Sóc però massa inquiet per fer unes descripcions més acurades en una primera passada del text. Segurament ara, un cop embastat, em podria entretenir per arreglar les faltes, millorar-lo i fer-hi molts canvis en les seves frases, però no ho faré perquè és hora de sopar)
Es va fer l'hora de sopar i no vaig sortir de casa perdent-me una gran festa. Vaig sopar una pizza i vaig mirar el final d'una pel·lícula que havia deixat a mitges ja feia dies. La idea era anar a dormir d'hora per poder-me llevar abans que sortís el sol. Però l'emoció per l'endemà era tan gran que em va costar molt adormir-me. També hi ajudava la calor que, malgrat dormia completament despullat i sense llençols, feia difícil que em pogués adormir. A les sis menys cinc del matí va sonar el despertador. La son em podia i vaig decidir dormir uns vint minuts més. Així que va sonar el segon despertador em vaig aixecar ràpid, em vaig vestir i em vaig posar les sabates noves. Tenia molta il·lusió però també respecte per caure. Vaig agafar la bici i vaig baixar al carrer. Baixant les escales gairebé m'entrebanco però per sort només va ser un petit ensurt i estic segur que no vaig despertar el veí. El carrer estava completament buit i el sol començava a sortir. Vaig pujar a la bicicleta, vaig fixar les sabates als pedals i vaig anar direcció al riu. No tenia cap ruta pensada, havia d'estrenar les sabates i els pedals i sentir-m'hi còmode i, sobretot, no caure. Mentre no parés la caiguda seria poc probable ja que no tenia cap intenció de passar per torrents ni camins difícils. Vaig vorejar el riu fins a arribar al pont i vaig tombar cap a la dreta camí amunt. Vaig travessar pel pas elevat la carretera i vaig avançar per una pista fins a arribar en una casa on es creuen quatre camins. Tres ja els coneixia. Un era per on venia, l'altre acaba per camins estrets i difícils que amb la meva poca experiència a tenir els peus fixos em podia fer mal. El tercer tornava enrere i de seguida em deixava al mateix punt d'on havia sortit. El quart era el que no coneixia però tenia una vaga idea d'on em podia portar i vaig agafar aquest. I tal com m'havia imaginat, em va portar al mateix punt que duu el segon camí passant per una baixada forta, un pas mig inundat i una pujada llarga i molt dreta. Sense parar vaig seguir per una pista que passa per la basant sud de la serra. Té pujades fortes i baixades suaus que fan que mica en mica t'acostis més a la carena. És força fàcil i jo em sentia còmode pedalant. Quan ja m'acostava al tram final per on pots travessar la carena o seguir per un camí que baixa fent ziga-zaga cap a l'est, em vaig trobar amb una pujada molt dura que l'aigua havia fet malbé i ara estava ple de reguerots i pedres. Vaig posar el plat petit i el pinyó més gran i vaig començar a pujar sortejant les pedres i els forats. Aleshores vaig cometre un error i no vaig seguir recte sinó que anar lleugerament a l'esquerra i em vaig trobar una pedra al davant. Vaig girar ràpid el manillar i vaig fer caure la roda de davant en un forat. Vaig intentar treure el peu per agafar estabilitat però tenia la sabata fixada al pedal i en aquell moment no vaig ser prou ràpid per pensar com havia de moure el peu per alliberar-lo i vaig començar a caure sabent que no podia fer res més que intentar aturar el cop amb la mà. A la caiguda el meu colze va xocar contra una pedra molt rugosa. El peu dret es va alliberar del pedal però l'esquerra no ja que no tenia prou espai i de cop la bicicleta va començar a caure camí avall i després el meu peu i tot jo vam arrossegar-nos fins al principi de la pujada. Vaig pensar que em faria molt de mal però per sort només vaig quedar completament brut. Només el cop i la rascada el colze han quedat com a record.
L'altra caiguda, ja de tornada, va ser del tot gratuïta. Tornava a ser a l'encreuament i volia a agafar el segon camí. El cel estava ple de globus i vaig pensar que havia de fer una foto de l'espectacle que veia. Vaig aturar-me, vaig alliberar el peu esquerra sense problemes i vaig intentar sortir amb el peu dret. Com que aquest peu estava encara fixat al pedal vaig caure i el mal al palmell de la mà encara em dura. I a més a més la fotografia que vaig fer no va quedar massa bé.
Al final només dues caigudes i sense cap dany a lamentar. Ja tinc ganes de tornar a sortir per aprendre, agafar confiança i passar-m'ho bé.
Es va fer l'hora de sopar i no vaig sortir de casa perdent-me una gran festa. Vaig sopar una pizza i vaig mirar el final d'una pel·lícula que havia deixat a mitges ja feia dies. La idea era anar a dormir d'hora per poder-me llevar abans que sortís el sol. Però l'emoció per l'endemà era tan gran que em va costar molt adormir-me. També hi ajudava la calor que, malgrat dormia completament despullat i sense llençols, feia difícil que em pogués adormir. A les sis menys cinc del matí va sonar el despertador. La son em podia i vaig decidir dormir uns vint minuts més. Així que va sonar el segon despertador em vaig aixecar ràpid, em vaig vestir i em vaig posar les sabates noves. Tenia molta il·lusió però també respecte per caure. Vaig agafar la bici i vaig baixar al carrer. Baixant les escales gairebé m'entrebanco però per sort només va ser un petit ensurt i estic segur que no vaig despertar el veí. El carrer estava completament buit i el sol començava a sortir. Vaig pujar a la bicicleta, vaig fixar les sabates als pedals i vaig anar direcció al riu. No tenia cap ruta pensada, havia d'estrenar les sabates i els pedals i sentir-m'hi còmode i, sobretot, no caure. Mentre no parés la caiguda seria poc probable ja que no tenia cap intenció de passar per torrents ni camins difícils. Vaig vorejar el riu fins a arribar al pont i vaig tombar cap a la dreta camí amunt. Vaig travessar pel pas elevat la carretera i vaig avançar per una pista fins a arribar en una casa on es creuen quatre camins. Tres ja els coneixia. Un era per on venia, l'altre acaba per camins estrets i difícils que amb la meva poca experiència a tenir els peus fixos em podia fer mal. El tercer tornava enrere i de seguida em deixava al mateix punt d'on havia sortit. El quart era el que no coneixia però tenia una vaga idea d'on em podia portar i vaig agafar aquest. I tal com m'havia imaginat, em va portar al mateix punt que duu el segon camí passant per una baixada forta, un pas mig inundat i una pujada llarga i molt dreta. Sense parar vaig seguir per una pista que passa per la basant sud de la serra. Té pujades fortes i baixades suaus que fan que mica en mica t'acostis més a la carena. És força fàcil i jo em sentia còmode pedalant. Quan ja m'acostava al tram final per on pots travessar la carena o seguir per un camí que baixa fent ziga-zaga cap a l'est, em vaig trobar amb una pujada molt dura que l'aigua havia fet malbé i ara estava ple de reguerots i pedres. Vaig posar el plat petit i el pinyó més gran i vaig començar a pujar sortejant les pedres i els forats. Aleshores vaig cometre un error i no vaig seguir recte sinó que anar lleugerament a l'esquerra i em vaig trobar una pedra al davant. Vaig girar ràpid el manillar i vaig fer caure la roda de davant en un forat. Vaig intentar treure el peu per agafar estabilitat però tenia la sabata fixada al pedal i en aquell moment no vaig ser prou ràpid per pensar com havia de moure el peu per alliberar-lo i vaig començar a caure sabent que no podia fer res més que intentar aturar el cop amb la mà. A la caiguda el meu colze va xocar contra una pedra molt rugosa. El peu dret es va alliberar del pedal però l'esquerra no ja que no tenia prou espai i de cop la bicicleta va començar a caure camí avall i després el meu peu i tot jo vam arrossegar-nos fins al principi de la pujada. Vaig pensar que em faria molt de mal però per sort només vaig quedar completament brut. Només el cop i la rascada el colze han quedat com a record.
L'altra caiguda, ja de tornada, va ser del tot gratuïta. Tornava a ser a l'encreuament i volia a agafar el segon camí. El cel estava ple de globus i vaig pensar que havia de fer una foto de l'espectacle que veia. Vaig aturar-me, vaig alliberar el peu esquerra sense problemes i vaig intentar sortir amb el peu dret. Com que aquest peu estava encara fixat al pedal vaig caure i el mal al palmell de la mà encara em dura. I a més a més la fotografia que vaig fer no va quedar massa bé.
Al final només dues caigudes i sense cap dany a lamentar. Ja tinc ganes de tornar a sortir per aprendre, agafar confiança i passar-m'ho bé.
dilluns, 4 de juliol del 2016
Dormir
A l'habitació de l'alberg tothom podia dormir sense fer cap mena de soroll tret d'una persona. Com roncava. Després d'una setmana m'estava acostumant als roncs forts. A més a més els seus tenien una ritme tan pausat i invariable que m'hipnotitzaven i vaig adormir-me de seguida. Altres però no tenien la sort d'agafar el son. Un noi que estava just a la llitera del seu costat va sortir de l'habitació i com que jo dormia al costat de la porta em vaig desvetllar. Al cap de pocs minuts va tornar amb un roc de mida considerable i podria assegurar que ningú, a part de mi, ho va veure. La majoria no van fer cas que el noi sortia i entrava i ni molt menys es van fixar si duia o no cap objecte ja que estaven més preocupats per poder dormir. El cop sec va parar els roncs de sobte i tot el que va quedar de nit va ser d'un silenci absolut. Per fi tothom va descansar.
Poques hores més tard vaig llevar-me i sense fer soroll vaig agafar totes les coses per marxar abans que s'aixequés el dia. La resta es van despertar just a l'alba envoltats de policies mentre s'enduien un cos tapat i un jove emmanillat entre els plors dels seus pares desconsolats.
(Aquesta història està basada en fets reals. No vaig veure però el noi tornar amb cap pedra. Vaig sentir un crit del noi i els roncs, que no eren gaire forts, van parar. Jo vaig dormir i em vaig llevar molt d'hora i vaig marxar sense fer soroll abans que sortís el sol)
Poques hores més tard vaig llevar-me i sense fer soroll vaig agafar totes les coses per marxar abans que s'aixequés el dia. La resta es van despertar just a l'alba envoltats de policies mentre s'enduien un cos tapat i un jove emmanillat entre els plors dels seus pares desconsolats.
(Aquesta història està basada en fets reals. No vaig veure però el noi tornar amb cap pedra. Vaig sentir un crit del noi i els roncs, que no eren gaire forts, van parar. Jo vaig dormir i em vaig llevar molt d'hora i vaig marxar sense fer soroll abans que sortís el sol)
divendres, 24 de juny del 2016
dissabte, 18 de juny del 2016
La novena onada
La meva aportació a Relats conjunts.
- Quantes onades portes?
- Diria que aquesta és la quarta.
- Així doncs te'n sortiràs.
- Això espero. Diuen que la novena és la pitjor, però alguns s'ofeguen abans. A més a més la tercera va ser més forta que aquesta i aquí estic.
- Te'n falten moltes, pensa que potser la calma arriba abans i te'n lliures.
- No ho sé, tant de bo.
- Mira'ls ells, han patit la novena. Estan gairebé sense forces però intenten salvar-se.
- Ells tenen la sort de no estar sols.
- Quantes onades portes?
- Diria que aquesta és la quarta.
- Així doncs te'n sortiràs.
- Això espero. Diuen que la novena és la pitjor, però alguns s'ofeguen abans. A més a més la tercera va ser més forta que aquesta i aquí estic.
- Te'n falten moltes, pensa que potser la calma arriba abans i te'n lliures.
- No ho sé, tant de bo.
- Mira'ls ells, han patit la novena. Estan gairebé sense forces però intenten salvar-se.
- Ells tenen la sort de no estar sols.
La lluna viscosa
No és fàcil escriure. Ens pensem que afegir paraules estranyes i metàfores complicades ens fa ser millors. Evidentment que un vocabulari ric i imatges que ens transportin més enllà del sentit de la frase són necessàries en molts casos.
Un dia el Poeta del Mató en una de les seves xerrades anomenades La Poesia a la perifèria, després de citar el text que encapçala aquesta entrada, va rebre la rèplica d'un home gran molt irat. Es veu que el senyor, segons va explicar, és un escriptor que ha publicat molts llibres a les millors editorials del país. El senyor el qual no recordo el nom va començar a cridar al Poeta del Mató que era una farsant, que no tenia dret a anar d'expert en l'art de l'escriptura quan ell era el màxim exponent de la mediocritat i del mal ús del vocabulari i de les metàfores. El nostre conferenciant va deixar-lo parlar amb un somriure i quan el senyor va haver callat li va preguntar, ja has acabat? I va seguir el seu discurs com si l'incident mai hagués passat.
La lluna viscosa
El camp de blat
a la nit és caut.
Sols el meu llit
el cobreix la lluna.
La seva llum
davalla solemne
fent de llençol.
M'agafa,
m'esgota,
m'ofega.
Estiro el braç
- Llum feta de mel
enlluernat.
prens el meu alè.
Poeta del Mató
Nota: No ho he fet expressament. Juro que aquesta entrada ha estat sense voler perquè no vull fer-me pesat publicant cada poques hores. No me'n he pogut estar. Aquesta tarda més.
divendres, 17 de juny del 2016
Ulls
Has vist mai uns ulls apagar-se? No parlo pas de la mort, parlo del moment que una persona perd la il·lusió i l'esperança. Jo ho vaig veure fa anys. Jo en vaig ser el culpable. Dos ulls mirant-me amb una intensitat i amb una passió tan grans que m'han quedat gravats per sempre junt amb la remor de les fulles i l'aire ple d'olors del bosc d'estiu.
Fa tant de temps que suposo que no ho recordes. Suposo que, si ho recordessis, tampoc li donaries importància. En canvi per a mi, veure com aquella mirada brillant tan teva s'enfosquia m'ha perseguit des d'aleshores i reconec que he fet tots els esforços per oblidar-la. Et juro que els he fet tots. Dia rere dia he intentat sense èxit escapar-me'n. I sí, em rendeixo i admeto que realment no l'he volgut oblidar mai. Potser és perquè des d'aquell mateix instant me'n vaig penedir i encara ho faig ara. Em va saber tant greu que tinc l'esperança algun dia pugui reviure aquell moment i canviï l'història. Però tothom sap que els viatges en el temps no són fàcils. Per més que volguem tornar enrere, el món que en regeix ens empenyarà cap endavant sigui quina sigui la nostra velocitat.
Fa tant de temps que suposo que no ho recordes. Suposo que, si ho recordessis, tampoc li donaries importància. En canvi per a mi, veure com aquella mirada brillant tan teva s'enfosquia m'ha perseguit des d'aleshores i reconec que he fet tots els esforços per oblidar-la. Et juro que els he fet tots. Dia rere dia he intentat sense èxit escapar-me'n. I sí, em rendeixo i admeto que realment no l'he volgut oblidar mai. Potser és perquè des d'aquell mateix instant me'n vaig penedir i encara ho faig ara. Em va saber tant greu que tinc l'esperança algun dia pugui reviure aquell moment i canviï l'història. Però tothom sap que els viatges en el temps no són fàcils. Per més que volguem tornar enrere, el món que en regeix ens empenyarà cap endavant sigui quina sigui la nostra velocitat.
dilluns, 13 de juny del 2016
El deliqüent
(esbós)
Ell va néixer delinqüent. Des de ben petit va adonar-se que era una amenaça al món i durant tota la infància va aprendre a amagar la seva maldat per tal que ningú sospités.
Quan es va fer gran va veure com la violència s'alçava per damunt de tot. Per la seva condició de delinqüent entenia perfectament el que veia i es feia horrors que estigués tan acceptada. Va fixar-se aleshores que no era l'únic delinqüent però ningú més se'n havia adonat. Ell amagava tota la seva agressivitat perquè no volia que el jutgessin i no comprenia per què no jutjaven als altres.
Fidel a les seves conviccions de no ser descobert, de seguida va trobar-se ben sol ja que tots els seus amics i coneguts havien adoptat les formes animals més escabroses i s'havien sumat a grans manades que sembraven la mort al seu pas. Va ser llavors quan va entendre que era l'únic al món que no s'havia transformat. I com era d'esperar van començar a jutjar-lo per esdevenir rar al seus ulls. La seva tossuderia per amagar el què era el va fer lliure encara que des de fora a tots ens va semblar el contrari.
Ell va néixer delinqüent. Des de ben petit va adonar-se que era una amenaça al món i durant tota la infància va aprendre a amagar la seva maldat per tal que ningú sospités.
Quan es va fer gran va veure com la violència s'alçava per damunt de tot. Per la seva condició de delinqüent entenia perfectament el que veia i es feia horrors que estigués tan acceptada. Va fixar-se aleshores que no era l'únic delinqüent però ningú més se'n havia adonat. Ell amagava tota la seva agressivitat perquè no volia que el jutgessin i no comprenia per què no jutjaven als altres.
Fidel a les seves conviccions de no ser descobert, de seguida va trobar-se ben sol ja que tots els seus amics i coneguts havien adoptat les formes animals més escabroses i s'havien sumat a grans manades que sembraven la mort al seu pas. Va ser llavors quan va entendre que era l'únic al món que no s'havia transformat. I com era d'esperar van començar a jutjar-lo per esdevenir rar al seus ulls. La seva tossuderia per amagar el què era el va fer lliure encara que des de fora a tots ens va semblar el contrari.
dijous, 9 de juny del 2016
Apunts - Llegir amb compte
Primer de tot vull demanar perdó. Últimament surten masses publicacions en aquest bloc de notes. Què són els excessos!? Fa falta dir-ho cridant? Sí!
El senyor Lauridsen un dia es va menjar un núvol de sucre i després en va treure tot un seguit de peces el qual de tant en tant reconec que les escolto. I mentre sonen faig passos de ballet clàssic d'una manera tan lamentable que fa créixer un odi profund a tot aquella persona que en té coneixement.
Oh vida del remolí de vent creat pel ventilador que tot just he muntat abans de sopar molt per una qüestió mèdica que la societat en general m'ha dictat. Em refereixo a sopar. Quant dura el remolí? És conscient el remolí? Sap el què és? S'adona del seu pas efímer pel món? Té coneixement dels remolins creats per la natura altrament anomenats mànegues per (merda classista i violenta que ja no sé com s'han d'anomenar)? El meu pensament s'ha enfosquit.
I tot baixant d'una sessió bèstia d'exercici he ballat. Tenia unes ganes boges de ballar rumba encara que no me'n surto gaire. I de parlar de l'aparent fer avorrit i seriós del Marc, Jordi, Feliu, Manel o Albert (tria el nom que et vingui més de gust perquè tot passejant m'he quedat travat amb el nom). I sota aquesta aparença passa un riu de bogeria que amaga i que deixa escapar escoltant la música més frenètica, amb un mínim de qualitat clar, que troba. Si això no ho fa rebenten les seves venes i mor. Les artèries romanen immutables però deixen de tenir qualsevol funció útil a part de molestar al caníbal quan menja.
Quina olor de truita. És una gran mentida, m'ha passat pel cap i els dits s'hi han avocat perquè, ostres, ara fins i tot me la puc imaginar. Ha quedat massa feta. Que es cremi una truita que és fruit de la pròpia imaginació em preocupa.
Ara sona Michael Jackson després de Debussy, tot i que abans sonava Rammstein. I Slash ha sonat després de Lauridsen. Molt fort. Això està quedant com molt de persona que es fa el mec i que coneix moltes coses però que en realitat no sap res. Quina ràbia de tio. Ara no em caus bé. Demana perdó i si coneixes coses, coses vàries, no fa falta fer-ne gala si no és per millorar. Estúpid.
Buidat el pap! Acabes també cridant?
Sí! Vull tenir d'aquí pocs dies la mateixa energia d'avui!
El senyor Lauridsen un dia es va menjar un núvol de sucre i després en va treure tot un seguit de peces el qual de tant en tant reconec que les escolto. I mentre sonen faig passos de ballet clàssic d'una manera tan lamentable que fa créixer un odi profund a tot aquella persona que en té coneixement.
Oh vida del remolí de vent creat pel ventilador que tot just he muntat abans de sopar molt per una qüestió mèdica que la societat en general m'ha dictat. Em refereixo a sopar. Quant dura el remolí? És conscient el remolí? Sap el què és? S'adona del seu pas efímer pel món? Té coneixement dels remolins creats per la natura altrament anomenats mànegues per (merda classista i violenta que ja no sé com s'han d'anomenar)? El meu pensament s'ha enfosquit.
I tot baixant d'una sessió bèstia d'exercici he ballat. Tenia unes ganes boges de ballar rumba encara que no me'n surto gaire. I de parlar de l'aparent fer avorrit i seriós del Marc, Jordi, Feliu, Manel o Albert (tria el nom que et vingui més de gust perquè tot passejant m'he quedat travat amb el nom). I sota aquesta aparença passa un riu de bogeria que amaga i que deixa escapar escoltant la música més frenètica, amb un mínim de qualitat clar, que troba. Si això no ho fa rebenten les seves venes i mor. Les artèries romanen immutables però deixen de tenir qualsevol funció útil a part de molestar al caníbal quan menja.
Quina olor de truita. És una gran mentida, m'ha passat pel cap i els dits s'hi han avocat perquè, ostres, ara fins i tot me la puc imaginar. Ha quedat massa feta. Que es cremi una truita que és fruit de la pròpia imaginació em preocupa.
Buidat el pap! Acabes també cridant?
Sí! Vull tenir d'aquí pocs dies la mateixa energia d'avui!
dimecres, 8 de juny del 2016
La veu
La veu arrenca el vol. Explora tots els racons de la ciutat abans d'aturar-se amb molt de compte a la teva orella i el seu xiuxiueig et provoca pessigolles. Fas una respiració profunda i una esgarrifança et puja des de l'esquena fins l'espatlla per després baixar cap al braç sense pressa. Tombes el cap i amagues el coll anhelant però que la veu segueixi. Mentrestant l'esgarrifança et baixa per la cama d'una manera tan intensa que accelera el batec del teu cor. L'escalfor que apareix dins teu t'encanta i les paraules tan fresques t'embriaguen. Una veu tan suau i d'aparença tan innocent que fa emergir una una força i una passió que desconeixes. Llavors el teu cos es deixa endur esclau sense que ho vulguis evitar.
diumenge, 5 de juny del 2016
Pregunta
Hi ha dies que estan pensats per ser bons però el teu cap no et deixa gaudir-los. Sento molt no haver somrigut quan tocava.
I ara una cosa completament diferent.
Ja sé que em coneixes. I saps que jo et conec. Diria que cap vegada hem parlat i podria comptar amb els dits de la mà les vegades que ens hem saludat. És per això que mai hauria esperat veure el teu somriure dedicat a mi. El primer vaig pensar que era casualitat. El segon em va sorprendre. I amb el tercer vaig marxar corrents perquè sóc un covard i no em veia capaç de venir-te a saludar. Perquè tu?
I ara una cosa completament diferent.
Ja sé que em coneixes. I saps que jo et conec. Diria que cap vegada hem parlat i podria comptar amb els dits de la mà les vegades que ens hem saludat. És per això que mai hauria esperat veure el teu somriure dedicat a mi. El primer vaig pensar que era casualitat. El segon em va sorprendre. I amb el tercer vaig marxar corrents perquè sóc un covard i no em veia capaç de venir-te a saludar. Perquè tu?
divendres, 3 de juny del 2016
Dies que t'agafen
Hi ha dies que agafaria les coses i les ordenaria, ves. Avui però no és un d'aquells dies tot i que accepto que els tinc.
I ara una cosa completament aleatòria abans de fer unes piscines. L'entreno.
Oh viaranys estrets que us amagueu entre congosts pregons, acompanyeu-me fins que el sol es pongui i aleshores us donaré el meu cor de viatger. Ostres que bé que m'ha quedat. Oh sí, sóc un mestre. El Poeta del mató agafarà enveja.
I ara una cosa completament aleatòria abans de fer unes piscines. L'entreno.
Oh viaranys estrets que us amagueu entre congosts pregons, acompanyeu-me fins que el sol es pongui i aleshores us donaré el meu cor de viatger. Ostres que bé que m'ha quedat. Oh sí, sóc un mestre. El Poeta del mató agafarà enveja.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
