No és fàcil escriure. Ens pensem que afegir paraules estranyes i metàfores complicades ens fa ser millors. Evidentment que un vocabulari ric i imatges que ens transportin més enllà del sentit de la frase són necessàries en molts casos.
Un dia el Poeta del Mató en una de les seves xerrades anomenades La Poesia a la perifèria, després de citar el text que encapçala aquesta entrada, va rebre la rèplica d'un home gran molt irat. Es veu que el senyor, segons va explicar, és un escriptor que ha publicat molts llibres a les millors editorials del país. El senyor el qual no recordo el nom va començar a cridar al Poeta del Mató que era una farsant, que no tenia dret a anar d'expert en l'art de l'escriptura quan ell era el màxim exponent de la mediocritat i del mal ús del vocabulari i de les metàfores. El nostre conferenciant va deixar-lo parlar amb un somriure i quan el senyor va haver callat li va preguntar, ja has acabat? I va seguir el seu discurs com si l'incident mai hagués passat.
La lluna viscosa
El camp de blat
a la nit és caut.
Sols el meu llit
el cobreix la lluna.
La seva llum
davalla solemne
fent de llençol.
M'agafa,
m'esgota,
m'ofega.
Estiro el braç
- Llum feta de mel
enlluernat.
prens el meu alè.
Poeta del Mató
Nota: No ho he fet expressament. Juro que aquesta entrada ha estat sense voler perquè no vull fer-me pesat publicant cada poques hores. No me'n he pogut estar. Aquesta tarda més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada