El senyor Lauridsen un dia es va menjar un núvol de sucre i després en va treure tot un seguit de peces el qual de tant en tant reconec que les escolto. I mentre sonen faig passos de ballet clàssic d'una manera tan lamentable que fa créixer un odi profund a tot aquella persona que en té coneixement.
Oh vida del remolí de vent creat pel ventilador que tot just he muntat abans de sopar molt per una qüestió mèdica que la societat en general m'ha dictat. Em refereixo a sopar. Quant dura el remolí? És conscient el remolí? Sap el què és? S'adona del seu pas efímer pel món? Té coneixement dels remolins creats per la natura altrament anomenats mànegues per (merda classista i violenta que ja no sé com s'han d'anomenar)? El meu pensament s'ha enfosquit.
I tot baixant d'una sessió bèstia d'exercici he ballat. Tenia unes ganes boges de ballar rumba encara que no me'n surto gaire. I de parlar de l'aparent fer avorrit i seriós del Marc, Jordi, Feliu, Manel o Albert (tria el nom que et vingui més de gust perquè tot passejant m'he quedat travat amb el nom). I sota aquesta aparença passa un riu de bogeria que amaga i que deixa escapar escoltant la música més frenètica, amb un mínim de qualitat clar, que troba. Si això no ho fa rebenten les seves venes i mor. Les artèries romanen immutables però deixen de tenir qualsevol funció útil a part de molestar al caníbal quan menja.
Quina olor de truita. És una gran mentida, m'ha passat pel cap i els dits s'hi han avocat perquè, ostres, ara fins i tot me la puc imaginar. Ha quedat massa feta. Que es cremi una truita que és fruit de la pròpia imaginació em preocupa.
Buidat el pap! Acabes també cridant?
Sí! Vull tenir d'aquí pocs dies la mateixa energia d'avui!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada