Un matí

(Aquesta entrada, trencant amb la promesa de la ficció, explica un fet real que no té una importància rellevant però que em feia gràcia escriure per un qüestió d'escriure un text com aquest. Sóc però massa inquiet per fer unes descripcions més acurades en una primera passada del text. Segurament ara, un cop embastat, em podria entretenir per arreglar les faltes, millorar-lo i fer-hi molts canvis en les seves frases, però no ho faré perquè és hora de sopar)

Es va fer l'hora de sopar i no vaig sortir de casa perdent-me una gran festa. Vaig sopar una pizza i vaig mirar el final d'una pel·lícula que havia deixat a mitges ja feia dies. La idea era anar a dormir d'hora per poder-me llevar abans que sortís el sol. Però l'emoció per l'endemà era tan gran que em va costar molt adormir-me. També hi ajudava la calor que, malgrat dormia completament despullat i sense llençols, feia difícil que em pogués adormir. A les sis menys cinc del matí va sonar el despertador. La son em podia i vaig decidir dormir uns vint minuts més. Així que va sonar el segon despertador em vaig aixecar ràpid, em vaig vestir i em vaig posar les sabates noves. Tenia molta il·lusió però també respecte per caure. Vaig agafar la bici i vaig baixar al carrer. Baixant les escales gairebé m'entrebanco però per sort només va ser un petit ensurt i estic segur que no vaig despertar el veí. El carrer estava completament buit i el sol començava a sortir. Vaig pujar a la bicicleta, vaig fixar les sabates als pedals i vaig anar direcció al riu. No tenia cap ruta pensada, havia d'estrenar les sabates i els pedals i sentir-m'hi còmode i, sobretot, no caure. Mentre no parés la caiguda seria poc probable ja que no tenia cap intenció de passar per torrents ni camins difícils. Vaig vorejar el riu fins a arribar al pont i vaig tombar cap a la dreta camí amunt. Vaig travessar pel pas elevat la carretera i vaig avançar per una pista fins a arribar en una casa on es creuen quatre camins. Tres ja els coneixia. Un era per on venia, l'altre acaba per camins estrets i difícils que amb la meva poca experiència a tenir els peus fixos em podia fer mal. El tercer tornava enrere i de seguida em deixava al mateix punt d'on havia sortit. El quart era el que no coneixia però tenia una vaga idea d'on em podia portar i vaig agafar aquest. I tal com m'havia imaginat, em va portar al mateix punt que duu el segon camí passant per una baixada forta, un pas mig inundat i una pujada llarga i molt dreta. Sense parar vaig seguir per una pista que passa per la basant sud de la serra. Té pujades fortes i baixades suaus que fan que mica en mica t'acostis més a la carena. És força fàcil i jo em sentia còmode pedalant. Quan ja m'acostava al tram final per on pots travessar la carena o seguir per un camí que baixa fent ziga-zaga cap a l'est, em vaig trobar amb una pujada molt dura que l'aigua havia fet malbé i ara estava ple de reguerots i pedres. Vaig posar el plat petit i el pinyó més gran i vaig començar a pujar sortejant les pedres i els forats. Aleshores vaig cometre un error i no vaig seguir recte sinó que anar lleugerament a l'esquerra i em vaig trobar una pedra al davant. Vaig girar ràpid el manillar i vaig fer caure la roda de davant en un forat. Vaig intentar treure el peu per agafar estabilitat però tenia la sabata fixada al pedal i en aquell moment no vaig ser prou ràpid per pensar com havia de moure el peu per alliberar-lo i vaig començar a caure sabent que no podia fer res més que intentar aturar el cop amb la mà. A la caiguda el meu colze va xocar contra una pedra molt rugosa. El peu dret es va alliberar del pedal però l'esquerra no ja que no tenia prou espai i de cop la bicicleta va començar a caure camí avall i després el meu peu i tot jo vam arrossegar-nos fins al principi de la pujada. Vaig pensar que em faria molt de mal però per sort només vaig quedar completament brut. Només el cop i la rascada el colze han quedat com a record.

L'altra caiguda, ja de tornada, va ser del tot gratuïta. Tornava a ser a l'encreuament i volia a agafar el segon camí. El cel estava ple de globus i vaig pensar que havia de fer una foto de l'espectacle que veia. Vaig aturar-me, vaig alliberar el peu esquerra sense problemes i vaig intentar sortir amb el peu dret. Com que aquest peu estava encara fixat al pedal vaig caure i el mal al palmell de la mà encara em dura. I a més a més la fotografia que vaig fer no va quedar massa bé.

Al final només dues caigudes i sense cap dany a lamentar. Ja tinc ganes de tornar a sortir per aprendre, agafar confiança i passar-m'ho bé.