Has vist mai uns ulls apagar-se? No parlo pas de la mort, parlo del moment que una persona perd la il·lusió i l'esperança. Jo ho vaig veure fa anys. Jo en vaig ser el culpable. Dos ulls mirant-me amb una intensitat i amb una passió tan grans que m'han quedat gravats per sempre junt amb la remor de les fulles i l'aire ple d'olors del bosc d'estiu.
Fa tant de temps que suposo que no ho recordes. Suposo que, si ho recordessis, tampoc li donaries importància. En canvi per a mi, veure com aquella mirada brillant tan teva s'enfosquia m'ha perseguit des d'aleshores i reconec que he fet tots els esforços per oblidar-la. Et juro que els he fet tots. Dia rere dia he intentat sense èxit escapar-me'n. I sí, em rendeixo i admeto que realment no l'he volgut oblidar mai. Potser és perquè des d'aquell mateix instant me'n vaig penedir i encara ho faig ara. Em va saber tant greu que tinc l'esperança algun dia pugui reviure aquell moment i canviï l'història. Però tothom sap que els viatges en el temps no són fàcils. Per més que volguem tornar enrere, el món que en regeix ens empenyarà cap endavant sigui quina sigui la nostra velocitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada