Em llevo amb ganes d'escoltar alguna simfonia de Beethoven. Avui fa dos-cents cinquanta anys el van batejar. Si estigués viu, seria considerat un humà únic, però és ben mort i, com a humà, no deixa de ser similar a la resta. Ara bé, si el recordem, per alguna cosa serà, sigui bona o dolenta. Hem de tenir en compte que la majoria d'humans que han passat per aquest món ningú els recorda. I així passarà amb mi i, molt probablement, amb tu, lector d'aquest text.
El primer que he fet, abans de continuar amb la feina que vaig deixar a mitges ahir, ha sigut posar-me els cascs i posar la vuitena simfonia de Beethoven. I després ha sonat la setena, que havia deixat en cua. La setena simfonia de Beethoven és una obra que em transporta a un món on la felicitat és la meva única raó de ser. Per aquesta raó no podia escoltar-la de sobte, amb alguna lleganya, el meu cos no ho hauria suportat. El segon moviment és molt conegut, però jo em quedo amb el tema principal del primer moviment i la manera com hi arriba. Diuen que Beethoven li costava trobar bones melodies, que per a ell era una feina que li suposava molt d'esforç. Per compensar-ho jugava amb motius rítmics curts que anava repetint de diverses maneres.
I amb un clar greuge a Beethoven obviant els seus dos-cents cinquanta anys, m'he posat a escoltar les simfonies de Johannes Brahms. La primera, que és la que m'agrada més, m'ha fet aixecar de la cadira. Quin inici més espectacular, mentre la corda comença pujant, el vent baixa i de base el tempo constant del timbal. Tot seguit dona un moment de respiració per anar-te portant sense pressa altra vegada a la tensió de l'inici que ara és visiblement més curt, però amb una força que aclapara i que desemboca a una melodia que enceta l'oboè, segueix la flauta i que els violoncels la tanquen aportant tranquil·litat. Però no dura gaire i l'embat de la força dels violins de seguida s'emporta la resta de l'orquestra. I tot això passa en un tres i no res. Encara queda gairebé tot el primer moviment que va portant records de l'inici i nous motius que s'encavallen de tal manera que sense voler et perds entre les seves notes. Però és que la màgia no acaba aquí, sinó que de mica en mica va preparant una nova tensió que creix en un vaivé que hipnotitza i de cop, entremig d'aquest creixement, et planta una melodia curta que allibera les emocions i amb malícia, perquè no pot ser res més que malícia, l'abandona tornant a generar més tensió que no para de créixer amb aquest vaivé hipnòtic fins al final del moviment, on ens recorda el començament amb desassossec.
Després de navegar sobre un mar de tempesta, ve el segon moviment, que duu la serenitat que el cos necessita. Les melodies senzilles i fantàstiques se succeeixen i, com qui no vol la cosa, va deixant pinzellades de motius que se sentiran més endavant. És gairebé inevitable emocionar-se amb el seu tema principal que te'l mostra de maneres diferents.
Quan acaba aquest moment de calma, continua amb el tercer moviment que porta de nou emoció, ara amb una empenta que et dona alegria. Comença amb un tema del clarinet que a mi, si he de dir la veritat, és un dels millors que té tota l'obra, però, és clar, durant molts anys vaig tocar el clarinet i la meva visió es troba ben esbiaixada.
Després de la pau i l'alegria del segon i tercer moviment, arriba el quart. És una explosió d'emocions que has d'estar preparat per poder-les suportar. La tensió que recorda al primer moviment és el primer que s'ensenya, com si volgués tornar-te al mig de la tempesta. Però de seguida arriba una calma estranya, que amb el silenci i el pizzicato de la corda fa que no oblidis que de sobte pot esclatar una tempesta. En canvi, sense avisar, comença un tema amb les trompes i després amb la flauta que sembla que hagi sortit el sol. I aleshores, com si no fos suficient, un coral de vent metall que posa la pell de gallina i que combina amb el tema anterior i el fa créixer en un ambient màgic. Però la cosa no acaba aquí, perquè estem al principi del moviment i no s'ha ensenyat tot encara i apareix la corda amb un tema greu i encara més espectacular que t'acaba fent posar dret sense que ho vulguis. Aquest tema creix i es fa gran i s'accelera amb uns violins desbocats. I amb els temes presentats, torna a jugar amb el vaivé, ara sense tempesta, en un mar alegre. De mica en mica et va portant pels temes que t'ha ensenyat durant el moviment i tota la simfonia, creant una sensació d'estabilitat, tot i la força que surt de l'orquestra que sembla que no se li acabi mai l'energia. I quan prepara el final, torna sortir un instant la sensació del primer moviment. Aquesta de seguida es transforma amb una empenta i una força que fins ara, tot i que sembla impossible, l'orquestra no havia mostrat i que no para de créixer fins que culmina amb la sortida altre cop del coral, ara sense cap mena de fre, i t'arrenca un somriure i t'accelera els batecs del cor fins a l'última nota que sona en un final extraordinari, que et deixa esgotat i alhora impregnat de l'energia que ha sortit d'aquesta fabulosa simfonia.
