Vaig buscar el camí més segur per afrontar una baixada que per una banda no volia ni veure però que per l'altra creia que era necessària. Pas a pas vaig avançar cap a una foscor estranya, ja que era jo qui la desprenia i no pas la vall pregona per on m'endinsava. Quan la foscor va estar a punt d'envoltar-me del tot, perdent qualsevol referència i possibilitat de poder tornar enrere, vaig tenir clar que si havia baixat no era perquè volgués, sinó perquè m'havien deixat. Em van arrencar de sobte i em vaig deixar portar sense oferir cap resistència. Un cop dalt de la muntanya, encegat, vaig entendre que mai hauria hagut de començar la baixada.
8 comentaris:
Vaig al super a buscar-te un llitre d'aigua de Font Vella que veig que la necessites. Ui no, que el super ja està tancat! Vaig al OpenCor, aguanta.
Recorridos que solo nosotros entendemos y a los que vamos voluntarios aunque sepamos que no benefician.
Humanos, más raros que un perro verde que somos...jjjj
Saludos.
Espero i desitjo, que la muntanya no sigui molt alta..... sinó, tindrem "peix congelat"! hehehe
Bon setembre ;)
Ja imagino que no hi té res a veure, però passo a dir que a la muntanya sembla que la baixada sigui la part fàcil i no té per què ser així. De vegades costa tant o més que pujar. A més, es fa llarg, que vas cansat.
Què estàs fent Peix?! Les 10 de la nit i encara no has passat per Pons's blog a saludar??
NoName, què és això de l'OpenCor? Acostumo a no beure mai envasada, sempre de l'aixeta per anar-me enverinant lentament i per no tenir mai una mancança de calç al cos.
Mukali, ara que ha passat una setmana, ni jo ho acabo d'entendre... Salut!
Artur, per sort, al setembre als cims de les muntanyes encara no són gaire fredes!
XeXu, tens raó, fa uns quants anys, després de fer un cim i amb un estat de forma molt baix, baixant per una tartera vaig relliscar i vaig rodolar avall forces metres. Vaig aprendre aquell dia que les baixades sovint són més dures que les pujades.
NoName, ara mateix són les 18:47.
He trobat el relat fascinant! Enhorabona i gràcies!
Gràcies a tu, Eladi!
Publica un comentari a l'entrada